Edicions 62 - 1982 - Barcelona
Així, asseguda damunt la bandera, vaig avançar el cap per damunt de la barbacana de pedra. Vosaltres estàveu tan capficats tractant de comprendre el funcionament de la corda i de la corriola que no em miràveu. Jo treia el cap sobre el buit i quin efecte més estrany em feia la plaça vista des d'aquella altura: el centre havia quedat desert, no passaven autos ni tramvies; d'aquest cantó hi havia la barricada d'adoquins que havien alçat els nostres companys i al cantó oposat, a la ronda Sant Antoni, la guàrdia civil.
No hi havia cap dubte que era la guàrdia civil; distingia perfectament els tricornis de xarol. "¡Vés-te'n d'aquí!", em va cridar en Lluís, "¡dóna'ns la bandera i fot el camp!" Però jo estava fascinada mirant aquell piquet de guàrdies. Els nostres, darrera la barricada, seguien tirant de tant en tant amb les dues pistoles; la guàrdia civil estava formada a peu dret a l'acera de la ronda, immòbil, i no responia. Un oficial s'havia adonat de vosaltres: us estava mirant amb els prismàtics i feia gestos amb la mà lliure a un altre oficial que tenia al costat com signant-li el que fèieu. Per fi us en havíeu sortit d'enrastrar la corda a la bandera i la hissàveu; amb el vent es va inflar com una vela i espetegava gallardament amb totes les seves estrelles de paper de barba. Encara estàveu drets sobre la barana de ferro de la plataforma, arrapats a cada cantó del pal; per a les terceroles dels guàrdies civils hauria estat un joc de pim-pam-pum fer-vos caure tots dos, però seguien rígidament formats i amb les mans plegades damunt les boques de les terceroles, les culates a terra, mentre l'oficial us mirava amb els prismàtics i feia signes a l'altre.
A l'escalinata que puja al paranimf ja vam trobar una multitud que l'omplia de gom a gom. Tenien una grossa biga que Déu sap d'on havien tret i la feien servir d'ariet per esbotzar les portes; l'aguantaven entre deu o dotze i per dar-se embranzida cantussejaven rítmicament:
— A la una, a les dues, ¡a les tres!
La porta, molt robusta i de doble batent, grinyolava i trontollava amb un retruny a cada batzegada de la biga i frontisses i forrellat cedien una mica més. Un dels batents s'esfondrà de sobte quan no s'ho esperaven i amb l'embranzida que duien van caure per terra en desordre. ¡El paranimf ja era nostre! Al fons, damunt la presidència, Alfons XIII ens somreia amb un bri de picardia, impecablement embolicat amb aquell hàbit blanquíssim.
— ¡Fem-li el procés! va cridar algú.
El paranimf s'havia omplert en un moment com si hi hagués entrat una torrentada. S'improvisà una presidència a manera de tribunal; els magistrats es disfressaven amb togues i birrets que algú havia anat a buscar als armaris del secretariat. [...]
Tu seguies impertèrrit, sempre brandant el dit acusador en direcció a aquell rei pintat a l'oli:
— T'acusem perquè ets llarg de cames i curt de cos, cosa que t'ha valgut el malnom popular de senyor Ambròs i el no menys popular de Cametes; t'acusem, Ambròs Cametes, que als simpàtics xicots del Terç estranger no els deixes sublevar-se alegrement sempre que els ve de gust i divertir-se amb un pronunciamiento cada vegada que els passa pels nassos... [...]
La multitud, que sentia el murmuri confús de les teves paraules però no en percebia el sentit, l'interrompia a cada moment amb ovacions i mentre aquestes retrunyien tu t'estaves callat abaixant modestament els ulls com fan els grans oradors; els únics que no aplaudíem érem precisament els que enteníem el que deies.
Quan vas donar l'acusació fiscal per acabada, l'ovació que es produí feia trontollar les parets; ja alguns, amb una escala de mà, despenjaven aquell retrat que despenjat resultà enorme; ja ens dirigíem en tropell arrossegant-lo cap als despatxos del rectorat. Com que tenen aquells grans finestrals que donen a la plaça, és des d'allí que volíem llançar-lo daltabaix després d'arruixar-lo de petroli i calar-hi foc. Caigué damunt la barricada i amb la caiguda es desconjuntà el marc i les flames van escampar-se; des del finestral hi abocàvem el petroli del bidó a raig mentre altres estudiants defenestraven altres retrats, de rectors difunts o de Déu sap quins personatges pedantíssims amb la toga recoberta de condecoracions, i paperassa administrativa que trèiem dels armaris i tot el que trobàvem que pogués servir per fer la foguera ben alta i ben vistosa.
Els finestrals estaven oberts de bat a bat i després d'haver defenestrat tot el que consideràvem fàcilment defenestrable i inflamable vam col·locar taules i cadires formant barricada darrera les balustrades. Des d'allí vèiem la guàrdia civil, sempre formada a l'acera de la ronda Sant Antoni, a l'extrem oposat de la plaça; seguien drets, immòbils, amb les mans a les boques de les terceroles. Només els dos oficials es movien; es passejaven tranquil·lament amunt i avall de l'acera, al llarg de la filera de guàrdies palplantats com estàtues.
Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem de trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d'examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l'escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l'únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.
La biblioteca universitària... que poques vegades hi havíem estat, en aquell temps. Quan la recordo ara, el que em ve amb més precisió a la memòria és aquell tuf de romàtic, de paper florit i rosegat pels corcs, d'aire estancat. Les raríssimes vegades que hi anàvem aleshores era només per consultar alguna paraula a l'enciclopèdia Espasa ja que els seus volums eren dels pocs fàcilment consultables. Si de cas en volies algun que no fos de l'enciclopèdia Espasa o de la història universal de Cèsar Cantú, havies d'entrar al despatx del bibliotecari i aquest et rebia amb cara d'estupor i més aviat de prunes agres. Li dèiem "el vejete" perquè ho era; es passava les hores en aquell despatx esquifit i rònec, que era més aviat un cau, llegint obres escabroses del segle XVIII.