Acabava de passar la tarda. El sol davallava a ponent. A l'Hortensi gairebé no li restava prou temps per a anar a l'estació d'Alcover a pujar al darrer tren que descendia en la jornada, i el nostre visitant manifestava una absoluta necessitat de tornar, llavors, a Reus.
—¿Què pensaria de mi la meva família si avui jo no tornés a casa nostra? — va exclamar, frisos. — He partit d'allí sense donar coneixement a ningú del meu viatge, i solament jo puc témer la quimera que, amb motiu, causaria!...
Vam córrer, desesperats, camí enllà, cap a l'estació, sense entrar al poble, i encara es guanyà l'ocasió d'arribar a l'hora del tren.
—Que no vagi a ciutat, l'Isern!—repetia l'Hortensi, guaitant per la finestra del vagó, en acomiadar-se. — La ciutat el mataria! Tant de bo que jo pogués quedar-me aquí amb vosaltres! Ja tornaré! Ja tornaré!
I el tren s'emportà el nostre visitant, mentre ell ens parlava en alta veu, movent el braç i la testa de cabells crescuts i onejants a l'aire.
Al cap d'alguns dies hom va trobar Hortensi Güell ofegat, a la platja de Salou. Allí a la costa, damunt d'unes roques, el punt des d'on ell s'havia llançat, hi havia el seu capell, amb un paper a sota, escrit, dient: "Perdó, pares meus, perdó! Cureu de la meva promesa!"
Era el dia de la festa onomàstica de la mare del suïcida. Aquella nit proppassada, el fill, ja mancà a casa. El seu pare, anguniós, com tota la família, s'havia apressat a preguntar als amics íntims de l'artista. [...]
De la promesa que el fill recomanava als pares en la seva darrera voluntat, sols cal referir, ara, que ella de seguida va tenir afany de conquerir nou promès, i aviat va casar-se.