Abans que la impressió de la llum del matí, sentia, en començar a desvetllar-me, el soroll gairebé mai interromput del vent de l'illa. Davall la cova sorda dels cobertors que em plaïa fer en agombolar-me, morien els xiulets sempre purs d'aquell vent de fora que venia del mar i semblava fet expressament per trontollar la gran finestra de la cambra, per remoure els geranis de la barana del terradell i la prunera, que meravellosament era una línia recta enramada, i per fer giravoltar violentament els penells dels dos campanars grossos i rodons del temple del Socors. Eren una companyia de vents que venien junts sobre el mar i, en arribar a prop de la ciutat, s'espargien cadascú al seu joc.
Desvetllat, sentia totes les coses de la casa amplíssima que el vent solia bellugar: l'altra gran finestra de la cambra de les germanes i les ties, el gemec d'una porta de les golfes, el guiscar de les portes i finestres que a baix donen al jardí, els sons diversos dels massissos de rosers, apropats pels colors de les roses. Àdhuc era coneixedor com cantaven els de roses vellutades davant de les rosetes guirlanderes que cobrien tot un envà del jardí en un diàleg viu dels vents, que per la manca d'espai s'empenyien; el sord bramul del llibant vincladís del pou, i, de sobte, el gran buf d'un vent gros, bona persona i mal geni, que no tenia altre remei que envair porta de la cuina endins quan una minyona tots els dies a la mateixa hora l'obria.
Jo solia estar tot despert en sonar aquest buf transcendental, i de cop em llançava fora del llit. Les set. Les campanes de la Seu, del Socors i del Roser, que voltaven la nostra casa, tocaven a missa un poc tremolosament perquè un aire esperava les ones sonores i hi jugava a cèrcols, o les llançava altra volta a l'espai fent-ne espirals.