A València, com que la monarquia que hem tingut era més aviat petita en temps dels moros, i després itinerant, i després forastera, només ens n'ha quedat un Jardí del Real de dimensions proporcionals a la seua història. Aquest jardí va ser primerament l'Almúnia o parc del rei Abd al-Aziz, i després va ser aprofitat com a residència pels reis cristians. Des de Jaume II, hi tenien la cort, quan eren a València, i un vivarium de falcons i altres aus (modernament, l'Ajuntament hi tenia vivers de plantes, i el nom ha continuat). Va ser palau de la reina Constança, emperadriu de Grècia, saquejat pels castellans el 1364 i refet per Pere el Cerimoniós. La cort més sumptuosa és la que hi van tenir, el segle XVI, la reina Germana de Foix i el duc de Calàbria, una cort renaixentista, fonamentalment italo-castellana, amb abundància de festes, danses, música i teatre. Del teatre (Joan Fernàndez d'Heredia) i sobretot de la música (Lluís de Milà, cançoners) ens ha arribat alguna cosa, però del palau no, excepte un munt de pedres que encara es pot veure, i unes ruïnes que van aparèixer i que les van tornar a colgar perquè eren un problema d'ordre públic. El palau reial va ser enderrocat el 1811 per ordre del general anglès Blake, quan venia Suchet cap a València: pura estupidesa militar. Llavors, els francesos hi van començar un jardí, que amb poques expansions ha arribat fins ara. Com que en aquesta ciutat la mania de traslladar és incessant, el 1928 van portar ací la reixa que el 1859 havien posat a la Glorieta. Els dies de sol d'hivern, passejar pels Vivers, entre els arbres vells i tot tan net i tan endreçat, és una delícia. Hi ha alguns milers de coloms que pareix que pensen igual.