A sis anys volia ésser cuiner. A set anys volia ésser Napoleó. I la meva ambició ha anat augmentant sense parar des d'aleshores. Stendhal parla en algun lloc de l'observació d'una princesa italiana que es prenia amb desfici un gelat en una tarda calorosa. "Quina llàstima que no sigui pecat!", va exclamar. Quan jo tenia sis anys, era pecat per a mi de menjar qualsevol cosa a la cuina. L'entrada en aquesta part de la casa era una de les poques coses que els meus pares m'havien prohibit categòricament. M'estava hores i hores espiant i fent-se'm la boca aigua, fins a trobar l'oportunitat d'esmunyir-me en aquell indret encantat, i davant les minyones, que cridaven de gust, arrabassava un tros de carn crua o un bolet a la brasa, i m'ennuegava gairebé fins a ofegar-me, perquè per a mi tenien el gust meravellós, la qualitat meravellosa, la qualitat embriagadora que només la por i la culpa poden comunicar.
Fora d'aquesta prohibició de la cuina em permetien de fer el que em passava pel cap. Em vaig orinar al llit regularment fins a vuit anys pel simple gust de fer-ho. Era el monarca absolut de la casa. No trobaven res que fos prou bo per a mi. Els meus pares m'adoraven. Un dia de Reis vaig rebre, entre innombrables regals, un vestit reial enlluernador —corona d'or amb grans topazis i capa d'ermini—; des d'aquell moment vaig viure gairebé constantment abillat amb aquella disfressa. Quan em treien de la cuina les minyones enfeinades, quantes vegades em vaig quedar palplantat a l'obscur passadís –abillat amb els meus induments reials, en una mà el ceptre i a l'altra els espolsadors- tremolant de ràbia i amb un desig irresistible de fuetejar de ferm aquelles noies! Això passava en aquella hora d'angoixa que precedeix el xafogós i al·lucinant migdia estival. Darrera la porta ajustada de la cuina percebia les corredisses d'aquelles dones bestials de mans vermelles; en llambregava els malucs puixants i els cabells espargits com crineres; i de la xardor i la confusió que sorgien d'aquell conglomerat de dones totes suades, raïm escampat, oli bullent, pèl arrencat d'aixelles de conill, tisores tacades de maionesa, ronyons i refilets de canaris —de tot aquell conglomerat, me n'arribaven les ràfegues de la flaire imponderable i inaugural del dinar pròxim, barrejada amb una mena d'acre sentor de cavall. La clara d'ou batuda, ferida per un raig de sol que fendia un remolí de mosques i fum, relluïa exactament com l'escuma formada a la boca de cavalls bleixosos que es regiren per la pols sota la tralla sagnosa que els vol obligar a aixecar-se. Com he dit, era un infant consentit.