A l'hora baixa, els cingles es banyen d'una llum morada. Fumegen els pobles a la plana ensotada i un airet fredolic d'agonia solca la immensitat. Toquen a oració les campanes de Vilaplana i el dring arriba, melangiós, al cim del morrot altívol. Tremolen els xops d'arran de l'estanyol, les tiges de l'herbei s'encongeixen, moltes de les seves floretes es clouen. Piulen els ocells, belen els bens i les granotes xerrotegen dins l'aigua bruta del bassal. El disc rutilant del sol toca a la punta de la Serra Major del Montsant, que treu la testa calba a ponent, per damunt de la capçada que es prolonga enllà de la Mussara. El sol s'enfonsa, mica a mica, a la seva espatlla i tot el Montsant esdevé amoratat amb una roentor que el nimba. Els pobles s'esborren de la visió de la plana que perd les seves matisacions, submergida en una blavor difusa.
Llum foscant, els bens fan irrupció a la gleva de les Airasses, s'arrengleren als marges del morrot i, sense aixecar ni un sol instant la testa encarada a l'herbei, dalerosos, esbrotonen, engoleixen i es van acostant al caire de la cinglera. Mentrestant, a la plana, la fosca s'ha clos. El cel i la mar s'han confós a l'horitzó dins d'una blavor obscura. Els pobles i les masies han encès els llums. Hi ha una estelada viva al badall de la terra i una altra se n'encén, més calmosa, a la volta del cel. Quan els bens, a l'abast del darrer raig de llum i de l'última faixa herbosa, arriben al caire de l'abís, sembla que hagin de fer pastura dels llums dels pobles de la terra baixa. Més tard, aquests llums semblen el reflex dels estels del cel, dins una immensa badia d'aigües mortes i negrenques.