A l'edat de sis anys la meva vida prengué un altre aspecte. Mon pare, que a ciutat exercia de misser, ens volgué a tots al seu costat, i allà anàrem amb la boníssima tia que havia cuidat la nostra orfenesa a Llucmajor (l'altra tia que havia estat sempre amb ell i el fillet major, morí al cap de poc.
Semblava que la meva aclimatació a la capital havia d'esser difícil, però no fou així. Un cop haguí vençut l'encolliment inversemblant que sentia fins i tot davant mon pare quan el veia poc, aviat es transformà en una confiança il·limitada. Com me deixaven l'ànima assaciada aquelles xerrades que feia amb ell quan sortíem a passejar per la murada i els dos germanets corrien delitosos davant davant! De vegades, a la sortida dels estels, jo que havia après d'ell a conèixer el planeta Mars per la seva llum rogenca, el signava alegrement amb aires de triomf: Marte! Marte! (Ara comprenc quin conhort havia d'esser jo pel meu pobre pare, en sa viudesa, que el tingué allunyat per a sempre del món, fins dels espectacles més innocents!)