A la torre de vigilància de l'illot, cònica i massissa, hi figuraven com a talaiers Pere Papa i Gabriel Jovera. En divisar les naus, que avançaven escorades per recollir de ple l'ull del vent i navegar ràpides, Jovera i Papa encengueren el foc de llenya verda i, amb un llençol, llançaren senyals de fum en forma de petits nuvolets, per avisar la gent de la vila. A sobre de la qual, al Puig Cornador, el vigia va tocar el corn en veure la fumassa. Tètric, poderós, el gemec del gran cargol degué planar damunt la vall... El poble s'enfebrí, van tancar les portes de la muralla, van posar al foc calderes plenes d'oli, van carregar les espingardes i excitaven els cans de bou per fer-los envestir.
Però els vaixells no arribaren a la platja de Sant Telm, sinó que van derivar cap a la Dragonera i hi van desembarcar. I mentre els moros s'enfilaven pel coster d'argelagues en direcció a la torre, Papa i Jovera es despenjaven pels cingles, intentant fugir. Es probable que la idea dels pirates fos la de desguarnir la talaia per, al cap d'un parell de dies, poder atacar la vila a les sordes. A les cròniques de l'època, aquests actes es repeteixen amb esborronadora monotonia. Estiu i pànic...
Com una fura, Pere Papa va amollar-se pel precipici, esvalotant els nius de gavines, que s'alçaven guiscant, i aferrant-se als aguts penyalars des de la punta dels quals l'observaven irades les cabres salvatges. Però Jovera, home panxut i flàccid, s'amagà dins una cova, d'on els sarraïns el van treure i l'arrossegaren entre gatoves i mates cap a la vorera de mar.
Van salpar les fustes, amb l'esgarrinxat Jovera en coberta, lligat al pal major. Imagino el buit, que gairebé devia fregar l'enfolliment, que se li aniria fent dintre, mentre contemplava com disminuïa la costa, mentre escoltava esmunyir-se el càntic de les cigales entre els pinars, tot plegat diluint-se en la radiant claror de la tarda...
La Universitat d'Andratx, llavors, va donar la plaça vacant a Jaume Vadell, "casat i amb dos fills, propietari d'un ca de bou, sense ocupació habitual, i que per dues vegades ha estat sentenciat per agressió i robatori, essent també conegut com a embriac i baralladís", segons consta a l'assentament del llibre de comptabilitat d'aquell any. Per això conec tan bé l'episodi: Jaume Vadell és també qui comença l'arbre genealògic familiar. Abans d'ell, res: el magma col·lectiu.
Al mig any d'oficiar Vadell com a talaier, arriba la sobtada nova que els mercedaris havien aconseguit rescatar Jovera. La Historia de la Baronía, del reverend Ensenyat de Can Joanillo, el més profús, i confús, historiador local, ho reporta amb èmfasi: "...i va plaure a Déu que en el curs d'aquell any tres captius andritxols fossin recuperats: la monja Emerenciana de la Trinitat Gilberta, d'un serrall de Bugia; Gabriel Jovera, talaier de la Dragonera, comprat quan estava a punt d'ésser embarcat amb destí a Alexandria, adquirit per un mercader de perfums; i Tòfol Claramunt, fill petit del moliner del mateix nom, el qual tenien de repartidor d'aigua amb una somera." Aquest darrer no consta a la Contribució santaloniana. Els altres dos, sí, dins la llista dels rescatats a Alger el segle XVII.
Llavors la Universitat va notificar a Vadell que hauria de cedir el lloc al seu antic ocupant. Jaume va protestar per mitjà de misser, al·legant "perjudicis molt certament greus, car pare de família i cristià devot sóc". Però el costum era restituir a la seva feina els alliberats. A Vadell, no obstant, li van oferir la primera vacant que es produís a qualsevol altra torre del terme. A la fi, va acceptar, declarant que entregaria personalment el càrrec a Jovera "amb gran alegria".
Era a principi de març, un dia rúfol, la mar escarpida de nervioses lletositats i el cel acerat, uniforme, baix. Jovera arribava amb gana i fred, mig mullat de l'esclafit de les ones en travessar el Freu entre la Dragonera i Mallorca. Jaume Vadell l'esperava al costat d'una fogatera, el ventim emportant-se remolins de fum que es perdien en la infinita desolació del paisatge. Vadell, a voltes embolcallat per la fumassa com si fos una enigmàtica aparició, assenyalava a Jovera amb un somriure uns eriçons que es torraven sobre el caliu.
Van asseure's a menjar. Gabriel Jovera va agafar el primer animaló, inflat i cruixidor, el va pelar. I se l'empassava golut quan, engegant un crit, començà a rebolcar-se amb frenètics entortolligaments d'estómac. Moria al cap de mitja hora, la boca escumosa i el ventre rodó i tibant com un odre. ¿Havia decidit Vadell provocar una immediata vacant, o es tractava purament d'una venjança, d'una de les tantes brutalitats que aquell home arrauxat va cometre? En qualsevol dels casos Pere Papa, que arrufat ho espiava tot des de darrera un ullastre, va arrencar a córrer cap al bot. Vadell el va perseguir, però Papa va poder-se fer a la mar abans que no l'agafés. I en arribar al poble, va presentar denúncia. Però quan l'autoritat arribà a la Dragonera, Jaume Vadell ja no hi era.
Potser nedant o al millor amb un rai rudimentari, Vadell havia aconseguit guanyar la platja de Sant Telm. Durant setmanes van buscar-lo per les muntanyes i comellars de la rodalia, tant pels boirosos i deserts cims de Galatzó com pels congostos de S'Evangèlica, abruptes, amb les misterioses veus que hi sonaven cap al tard i el record d'abominables històries de sang i homes com ratpenats... Però només en trobaven rastres ací i allà: cendres encara tèbies dins una clotada de falgueres, un pagès que es queixava que li havien furtat una senallada de raves, una ombra furtiva que havia estat vista bevent al Pou de la Morta...