A casa no van haver de patir, durant els anys de guerra, les privacions i la gana que sense dubte haurien patit al carrer del Triador: tenien animals de corral abundants, l'embrió d'una granja futura, tenien un tros prou gran de terra, i això vol dir que podien menjar, i fins i tot baratar pollastres, ous o conills per altres queviures i productes escassos. Entre els quals el tabac, que mon pare arribà a procurar-se plantant-ne algunes mates clandestines en un racó de l'hort, mates que algú va delatar i van ser descobertes, i mon pare, denunciat, anà a parar breument a la presó de Montolivet, convent de tristíssima fama, però llavors, per fortuna o per alguna coneixença en el lloc oportú, l'acusació no va fer camí, i sobretot no arribà a barrejar-se amb altres de més perilloses i greus, com hauria sigut la filiació dretana del denunciat per conreu prohibit. Així, si ma mare recordava de tant en tant els dies que anava a Montolivet a portar-li un farcell de menjar i de roba al marit, ho contava com una anècdota més, sense afegir-hi gens de dramatisme i sense cap sentiment de rancúnia: eren coses «del temps de la guerra», i no tenia ganes d'explicar res més.