Publicacions de l'Abadia de Montserrat - 1973 - Barcelona
Sant Sadurní d'Anoia: casa de la vila. Balcó per a les proclames, al temps que calia aconseguir vots i enardir la plebs, quan la televisió no ens acostava, com fa ara cada dia, les figures ministerials. Si en parlar de l'Ajuntament de Vilafranca en critiquem benèvolament els fanals, no podem pas fer gaires elogis, mal que ens dolgui, als llums que voregen aquest balcó principal: semblen peses d'halterofília decantades.
Però aquest Ajuntament és discret, no pretén d'enlluernar ningú. Si no fos a la placeta i no en presidís el quadrat, diríem que gairebé vol amagar-se, modest i llis. Poques motllures, i les que hi ha, són llises; en canvi, com l'església parroquial, presenta uns lleugers estucats a la paret, estucats que ens semblen lloables i que constitueixen una de les decoracions més nobles per a les façanes.
Realment, l'únic element que ens hi sobra és l'estranya torre metàl·lica, autèntica gàbia que enclou un joc de campanes. És ben clar que té una utilitat secundària: tot visitant, si es perd per dins els carrers de Sant Sadurní-població, com Capellades, que és una mica perdedora-, si mira enlaire vers el campanar sabrà sempre on és el nord. Com també sabrà, situat ensota de l'Ajuntament, que es troba al rovell de l'ou del brogit automobilístic: els carrers del Raval i de Sant Antoni, ací a la vora mateix, són el punt de convergència del traüt rodat.
De pertot trobeu rètols indicadors de caves de xampany: no és només un tòpic: és que, des de les més grans fins a les altres més xiques, aquesta població i els rodals, concentren la majoria de cases productores i comercialitzadores.
Presidint la Plaça de Sant Joan, teniu ací l'edifici de l'Ajuntament de Vilafranca, ja dins el clos antic de la ciutat.
Què ens suggereix l'edifici? Força coses, en primer terme que això ha d'ésser, primer que tot, una construcció destinada a usos oficials: podria ésser també un centre d'alta recreació, com per exemple un casino -s'entén, un casino de senyors-, i no podem negar que fa patxoca. L'estil no és ben definit, en diríem un estil ostentós passat per un empatx burgès i una innegable adscripció al neo-renaixement que tants edificis municipals ha aconseguit d'aixecar a les nostres latituds.
Aixecar? Anem més a poc a poc, si us plau. Entreu a l'edifici un cop l'home de la panera us hagi deixat el pas lliure, i el primer que albirareu és un pati gòtic. Sí, un pati gòtic: el Penedès té bastant de gòtic, és una vila molt acostada a les proteccions reials de la nostra edat d'or històrica. Malgrat que els vilafranquins donen una importància relativa a l'edifici, i potser no fos un gran palau quan la municipalitat va adquirir-lo al final del segle XVI, valia la pena, tal vegada, que n'haguessin conservat la traça gòtica. Ara és gòtic només de per dins, perquè, a part les reformes fetes a la primeria del segle XVII, encara el 1912 hom va tapar l'antiga façana amb l'actual. Tot plegat, aquesta façana fa un cert efecte de carregament i de dissimetria, i que ens perdoni el responsable, senyor Campllonch, ben acreditat per altres obres.
Al carrer estret lateral, visible a la fotografia, la façana de la casa de la vila conserva trets gòtics -no fou reformada- ben definits, i alguna gàrgola i tot que us espia des de la ratlla de llum i d'ombra, paret amunt.
La preferim, ho confessem, a la façana principal actual, que, per decisió d'un entusiasta ajuntament de la primeria de segle, i amb diners provinents d'arbitris extraordinaris, fou alçada, i a la qual acaben de donar aires de recarregament els fanals amb coronaments d'ous de granota.
I és una plaça, un encant permanent. És el gran carrer de botigues vilafranquí, on tot sembla subordinar-se a un anar i venir, a una transacció entretinguda i delicada. La roba estesa, penjada, abasta des de les peces d'abric fins als tapavergonyes, i hi ha un devessall de sabates per a tots els gustos. Us heu adonat mai de la quantitat de sabateries que tenim al país? Valga'm Déu val. Aneu on aneu, podeu trobar, en poblacions entre cinc i deu mil habitants, més sabateries, a proporció, que no en trobaríeu en una ciutat gran. O és que es veuen més, no ho sabem. El cas és que, entre les botigues que fan parada a fora, i els venedors ambulants, que també estenen la mercaderia, les sabates són omnipresents a Vilafranca: de tots els preus i de tots els estils i per a tots els gustos.
Hi ha, en algun racó, un piano de maneta muntat en un tricicle tot apedaçat i xapat amb subjectadors fets de filferros. Un home esguerrat sosté el platet i una dona embarassada roda la maneta, i fa escoltar, a tongades, entre la xerrameca de la gent, els aires de La boda de Luis Alonso, o unes notes lleument emparentades amb la peça. Les dones que han sortit a firar-se s'hi miren i remiren: les que només havien anat en cerca de queviures acaben comprant un davantal o unes sabatilles. La mainada ja no sap on mirar.
Quan tot haurà plegat veles -exactament-, el carrer emporxat, de porxos irregulars enfora dels quals s'aboquen els balcons i les tribunes, reprendrà el seu aire comercial més constant: les botigues permetran de contemplar llurs entrades, que alternen el to més modern i multicolor amb la deliciosa decoració modernista i noucentista. Hi ha alguna botiga, en aquesta avinguda comercial, que gosaríem recomanar a l'Ajuntament de Vilafranca que fos conservada i que sota cap pretext no arribés a ésser canviada de decoració i de presentació. Carnisseries, fleques, especieries, tenen, en alguns casos, un marc d'autèntic museu.
La gent, en aquesta extensíssima ciutat, cal que aprofiti els transports urbans: la ciutat és llarga, llarga com un dia sense pa, que dèiem abans. La seva expansió fou d'est a oest, o si voleu, cap a l'est i cap a l'oest. Mentre hi ha una rambla de nom únic, la de Mossèn Cinto, n'hi ha una altra, que constitueix l'antiga carretera que passa tot al llarg de la població, vorejant-ne el casc antic pel nord, i que pren diversos noms: de Sant Ferran, de Sant Isidre... Tot al llarg d'aquest carrer, que avui ja esdevé estret, s'hi afileren les botigues de què tan pròdiga és Igualada, i els cinemes, i els establiments d'electrodomèstics, i els fotògrafs.
On van, tota aquesta gent? Al barri de la Soledat, o a Vilanoveta del Camí; s'esperen amb les bosses, les converses, l'ombra grisa dels arbres sota un cel avui gris. Dos dels qui fan cua s'han adonat que fem la fotografia i somriuen, com manen els reglaments. Quanta gent hi ha que surt a comprar vers el centre de la població? Menestralia admirable de les nostres ciutats industrials, d'indústria encara abastable, on la dispersió de les fàbriques permet no perdre del tot el context humà. A Igualada sols hi ha dos-cents obradors i fàbriques que es dediquen a la pell. Afegiu-hi les fàbriques tèxtils, les de gènere de punt, i les altres activitats fabrils.
Els elements paisatgístics dels voltants de Santa Margarida queden tots superats per la Tossa de Montbui, una de les eminències més visibles de tota la zona. Constitueix l'extrem oriental del serrat de Queralt, i forma una plataforma amb gran balconada sobre Igualada i les vies que se'n van vers el sud.
Al cim del tossal de referència, hi ha dos monuments: les restes d'un castell, com cal que sigui en tot tossal de la comarca, i l'església preromànica de la Tossa.
Actualment existeix un patronat per a la cura d'aquesta joia de tres naus, entrada lateral. planta basilical i triple àbsida. El conjunt, malgrat les seves proporcions reduïdes, evidencia una majestat autèntica.
La imatge de la Verge de Gràcia és venerada a l'església de la Tossa, i té uns goigs que diuen:
Aquesta muntanya - de Montbui-QueraIt.
de la Marca Espanya-n'era termenal.
i de la gent mora - terrible control.
De Gràcia senyora,
doneu-nos consol.
De temps immemorial hi ha culte a la Tossa. Reduït a record el castell, amb l'avançada de la Marca vers ponent i les terres del Priorat, restà nogensmenys l'església, convertida en parròquia fins al 1614. Avui, aquest únic exemplar de l'art preromànic (segle X) consagrat pel bisbe Oliba, és un eremitori amb gran prestigi a la comarca, i un al·licient de primer ordre en l'esfera turística.