Casulleras - 1969 - Barcelona
Un dels plats típics cerdans, obligat, a l'antigor, per al dinar de la festa major i altres solemnitats, era el tiró (ànec, que a la Cerdanya l'anomenem tiró) amb naps de Talltendre. Permeteu-nos una digressió sobre els naps, que considerem interessant. A les terres baixes, concretament a Barcelona, són molt apreciats i demanats els naps de Cerdanya. Ara bé, en aquesta, per a un bon guisat en què entrin naps, s'exigeix que aquests siguin de Talltendre. S'explica, perquè aquests són únics. Que nosaltres sapiguem, no es fan enlloc més, quant a la qualitat: són petits, quasi negres exteriorment, i d'un sabor distint, inigualable. Provindrà de la terra, combinada amb l'altitud? És de doldre que el seu cultiu es vagi abandonant, quan, al nostre modest entendre, podria ésser la base d'una productiva explotació intensiva.
Recordem un aiguat imponent, com mai no s'havia vist a la Cerdanya, produït pel riu Querol la vigília de sant Pere de l'any 1902. La riuada ocasionà moltes malvestats, per haver-se sortit de mare, i inundà cases i indústries adjuntes, camps i prats, si és que no se'ls emportava. I fou curiós que els altres dos rius cerdans, el Raur i el Segre, gairebé no sofrien cap crescuda, i a Puigcerdà no hi havia caigut una sola gota d'aigua. Entre altres malifetes, ben nombroses, destruí una part del pont romànic de Sant Martí. Això fou cap al tard, sense cap avís previ, quan la gent es preparava per a ballar sardanes a la plaça de Sant Domènec, davant l'antiga (i actual) església, on En Joan Salvador (més conegut pel Salvador de les Deu, no sabem ben bé per què), que acomplia les funcions d'electricista municipal, hi havia fet plantar un pal amb molts braços a la part superior, carregats de bombetes, simulant el tot un arbre il·luminat, que s'anava traslladant de plaça en plaça, per a les ballades setmanals.
... a la Placeta de les Monges, d'on viligàvem, la mainada, el recorregut de la diligència pel camí provinent de la Molina. Per la polseguera endevinàvem el seu pas pel poble d'Escadarcs, i, al cap de poc, després d'haver sobrepassat el pont de Soler i el Mas d'Arabó, la vèiem pujar el Puig d'Oca, cosa que llavors tenia la seva importància. [...]
El tràfic de mercaderies diverses entre la Cerdanya i l'estació de Ripoll es feia en forma precària, amb carros tirats per 5 o 6 animals, matxos i mules, especialment. Treball molt dur per als seus conductors, generalment propietaris d'aquests. Recordem l'Estevet del Piquet, de Martinet; el Refilat, de Bolvir; el Balart, d'Escadarcs, i els Creus i Torres, de Puigcerdà, homes forts i valents, fets a les adversitats i problemes que els creaven les inclemències meteorològiques i els pèssims camins.
Un ver patrici: En Josep Maria Martí.—En un raig lluminós de bonança en la mortal malaltia de sa companyona i filla més volguda, va ésser la darrera volta que el vaig veure. De peu en sa oficina de farmàcia calant-se els lentes amb la mateixa actitud que remembrava el gest genial d'en Cànovas del Castillo: amb son caparró sempre erguit, petitó, arrodonit com assombrós receptacle cerebral que englobava multiplicitat d'aptituds; amb son espès cabell platejat i front nobilíssim, sos ulls pardos, vius i pastosos, de brillants reflexes d'innocència d'ànima verge; son nas proporcionat sobre d'una boca correcta; amb barba curta i bigoti canosos; amb ses mans aguantant ferma la recepta o agafant-se amb la palma de la mà dreta els dits índex i major dels de la mà esquerra, apoiades ambdues sobre el païdor; i sempre somrient amb bonhomia d'ésser intel·ligent; amb paraula fàcil, articulada, clara, atraient i dolça; i atent amb quants se li dirigien fins a l'abstracció; tal era el record de la visió que un se n'enduia d'aquell esperit cerdà extraordinari.
De l'antic convent de Sant Domènec subsistia, només, la interessant façana gòtica de l'església –si bé sense les imatges, que inicialment hi figuraven–, ja que l'esvelt campanar que en formava part fou enderrocat l'any 1868 a fi d'aprofitar les seves pedres per a construir les voreres dels carrers de la Vila. També es derruí, aleshores, el claustre, del qual a penes resten referències. L'edifici del convent pròpiament dit fou convertit en caserna militar, fins a l'any 1895, en què el regiment que hi havia de guarnició fou enviat a Cuba, per la guerra que s'hi sostenia, i no retornà en finalitzar aquesta. I quant a l'església, perduda al culte, en cotxeres i magatzems municipals, excepció feta de les naus de la dreta, que s'aprofitaren per a edificar-hi les dependències del Jutjat de la 1a. Instància i la presó.
I ja que parlem de curiositats, permeteu-nos de transcriure els preus que regien al mercat de Puigcerdà al començ de 190: blat, 26 pessetes la càrrega, o 145 litres; civada, 20 pessetes la càrrega; ordi, 16 pessetes la càrrega; patates, 12 pessetes la càrrega; ous, una pesseta la dotzena; xai, 1,75 pessetes el quilo; vedella, 1,50 pessetes el quilo; porc fresc, 2,50 pessetes el quilo, porc sec, 2 pessetes el quilo.
Aquests preus són sorprenentment baixos, a primera vista, però ja no ho són tant si recordem que el jornal d'un obrer, treballant un promig de 10/11 hores, oscil·lava entre 7 i 11 rals. Això explica que moltes famílies obreres s'havien d'ajudar sembrant un hort, el qui el tenia, o bé un tros (1/4 de jornal de terra) del Prat de Pallarols o de cal Cònsol, que els homes menaven a hores perdudes, que no en tenien pas gaires. Amb això, el migrat jornal i el porc que criava la mestressa, juntament amb algun conill i gallines, vivien, més malament que bé.
Teníem l'església de Santa Maria—o sia, la parròquia —rònega, quasi subterrània, que comptava amb tres feixugues naus, sostingudes per gruixuts i desproporcionats pilans, emblanquinats, naturalment, amagant la pedra com si fos un pecat. El tot produïa un efecte aclaparador, contribuïa a augmentar-lo l'excessiva abundància d'imatges, provinents, segurament, de les esglésies de convents desapareguts, o destruïts: Sant Agustí, «Sant Domingo», i qui sap si del convent de les Clarisses, emplaçat aquest prop de la placeta de Les Monges (així s'explica el nom), desaparegut, com el de Sant Agustí, feia moltíssims anys. [...] Encara s'hi trobava, a l'església, la tomba de Na Margarida de Cadell, policromada, molt ben treballada, que datava de principis del segle XIV, i desapareguda posteriorment. En el curs de la primera dècada del segle. A la capella de la sagristia es venerava la Mare de Déu de Puigcerdà, vulgarment coneguda per Verge de la Sagristia, una joia romànica del segle Xll, provinent de l'església d'Hix, quan Puigcerdà, amb la seva fundació, li arravassà la capitalitat de la Cerdanya.
Molt interessants eren els portals ogivals, de marbre d'Isòvol, un dels quals encara persisteix, fent de peu al campanar. El que donava enfront del carrer Major era molt elegant i artístic, malgrat desvaloritzar-lo un bon xic el fet d'estar enfonsat.