Institució Alfons el Magnànim - 1983 - València
Albocàsser fon plaça de cavallers del Temple. El seu gran castell tingué fama en els temps de reconquesta cristiana; allí visqueren Grans Mestres i comanadors. La població i els seus voltants, tots plens de belles alqueries en l'època mora, foren després donades pel rei En Jaume al famós Don Blasco d'Alagon, ansiós de domini, que es creia (Cid aragonés) ésser tant com el seu Rei, i no consentia en ser-ne domenyat. Feu del cavaller eren aquestes contrades: ací tenia la seua sobirania aquell majordom de Don Jaume i no molt lluny d'aquestes valls féu sortida al camí per a on portaven les riqueses amb les quals Don Jaume volgué compensar a sa repudiada esposa Leonor de Castella; ací, també, Don Blasco lluitava junt amb els moros contra el seu rei Don Jaume, per a cobrar-se els deutes que el sobirà no pagava. Per això va negar-li obediència i l'atorgà al rei moro Abu-Zeit de València, lluitant encara contra Don Jaume; que aixís eren d'expeditius i decidits aquells famosos cavallers. Després féu Don Blasco pau amb el rei Don Jaume, retornà a aquestes terres, féu la conquesta de Morella en favor del rei... I de seguida, cansat de servir a l'astut monarca, anhelant de guerra i botí, diuen que se n'anà, amb les companyies catalanes a terres de Sicília, sent capitost dels almogàvers i continuant les gestes d'incansable i mai satisfet guerrer, fins ajudar-los en la famosa conquesta de Grècia per catalans i aragonesos... Desfeta fon la lluita per navarresos de França.
¡Muntanyes d'Albocàsser, evocadores i belles! Castell, poble, masies, foren conquerits pel temible Blasco i donats després, per a que els repoblara, al cavaller català En Joan de Brusca.
Allí està, a la sortida del poble, l'antiga esglesieta de portada bizantina. Quan entreu en ella, a l'esquerra voreu (sens dubte, fora del seu lloc primitiu), arrimat a la paret el sepulcre de pedra, senzill, tosc, depositat en terra; i la seua borrosa inscripció comença aixís: "Hic fuit sepultus Joah De brusca..." Allí estigué. ¿On serà ara?...
¡Esglesieta romànica, evocadora i de primitiu aspecte! Ella ens diu que estem així mateix en els dominis de la Maestrança de Montesa, els temples de la qual encara conserven magnífiques joies d'art: retaules, escultures, ferros...
Aquesta capella d'Albocàsser, té caient de noblesa, encara més reposada pel daurat de les seues pedres. Quan ens obriren la porta, al fons aparegué en bellíssima llum d'or el magnífic retaule de tres cossos, tan ben conservat; ¡el retaule que tants personatges històrics ha vist agenollats davant d'ell!
Els titulars (sens dubte els sants dels fundadors) estan presidint aquell meravellós retaule.
A part encara surt una altra magnificència: un Jesús també bizantí, en fusta policromada, que sens dubte ha vist a Don Blasco i als seus entrar en el petit, silenciós recinte...
La Casa de la vila és també de presència vetusta i portes en ogiva. Té una curiosa particularitat: la sala de sessions és immensa: gairebé tota l'extensió de la planta de l'edifici; està en el primer pis i és de notar que l'han pavimentada amb pedretes codisses, que formen redolins i dibuixos com es fa en l'entrada de les alqueries del pla i de la marina.
En el front principal, entre dos admirables finestres gòtiques, hi ha un bon espai tancat per una "verja" de ferro; però en la immensitat de la sala es perd com un detall a penes visible. És la sede del capítol: una taula de pi, algunes cadires modestes, i, detall ben significatiu, un braser enorme que ens diuen com hi han vegades en què en el mes de juny encara es té d'encendre-lo.
Fer una giravolta per Catí és viure el segle XV. Els carrers semblen una decoració de teatre, traçada per pintor insigne: un Lleó Bakst, per exemple. Les cases presenten els seus portals de mig punt, tots en pedra llabrada, de senyorial presència. En els balcons hi ha belles balustrades de fusta molt ben treballada; altres són de ferro forjat primorosament.
I aixís baixant un carrer empinat (com tots els altres) i girant cap a l'esquerra vos trobeu davant l'església. Un temple petit de bella planta romànica, situat en una placeta silenciosa, dormida. En la paret de la Rectoria, trobem inscripcions en pedres i en rajoles ben curioses. I en l'interior, l'asombrós retaule de Jacomart!
És l'únic que autènticament es sap que siga del gran pintor renaixentista de València, obra de meravella i encant de l'ànima i dels ulls. ¡I com "en son lloc" tenen vida aquestes obres d'art! Sí, tenen "sa" vida, tota la seua vida, i tota la seua emoció magníficament sincera.
¡Que pena, vore com han desaparegut tantes i tantes joies d'aquestes! ¡Quina tristesa dona altres en el fred acoplament d'un museu, a on les portaven per a evitar llur desaparició!
Sortim de la visió pictòrica, però no es desvaneix l'emoció, que els carrers semblen d'aventura i ensomni.
Enfront de l'hostal hi ha una casa-palau, les portes gòtiques de la qual i els finestrons de fusta tallada d'hermós estil, augmenten la il·lusió de viure altres temps.
La torre pense que em mirava amb sos ulls negres, que eren els finestrals. Encara tenia un pis, i les sales interiors deixaven endevinar fàcilment la vida que allí dins portaven els habitants llegendaris. Aquells finestrals tenien l'airosa columneta al centre; i també airoses eren les barbacanes amb les que va acariciar la construcció el "alarit" que la va erigir. Encara hi és, oh, el detall consolador de totes les ruïnes mores! -la cisterna, ampla, maternal, coberta de pedres... i en un raconet conserva una basseta d'aigua de pluja, fresca i puríssima. Per les parets encara estan els alcaduços que portaven l'aigua amorosa que caïa del cel: encara semblen demanar que els deixen arreplegar més aigua i seguir essent fecunds.
La porta és petita i situada a molta alçada; amb escala s'hi entraria. Avui és precís pujar fins allí fent una poca gimnàsia; però sota el dintell, quina impressió de paisatge! Totes les valls, totes les encontrades, tots els camins se divisen. Ben bé era el castell l'ull avisor dels habitants de la vila! I sempre apareixen els castellets moros, les ruïnes com aquesta, que encara es saluden i es diuen el crit d'alerta en l'eternitat, quan el sol es pon i la nit comença.
És a l'amagar-se el sol darrera les últimes muntanyes, és a la llum del capvespre, quan la torre viu de veres. I després surt la lluna i dona suavitat als contorns i poesia als pisos de dalt, misteriosos, inaccessibles.
Tota la dolça melangia dels records perfuma llavors aquelles pedres. La trista serenitat de les ruïnes alarbs que enyoren als moradors, aquells guerrers d'alquícels blancs i brillant armadura que cantaven amor i guerres!...
En Cocentaina muntàrem en un cotxet lleuger, remembrança de les antigues diligències. I tot seguit ¡a la carretera blanca, enlluernadorament blanca, sota aquell sol de les onze!
Darrere queda la població. La massa del castell de Cocentaina apareix sobre l'imponent penyal, que és una atalaia magnífica. Des d'allí domina totes les entrades a la vall, aquest sentinella que mai descansa.
El sol no ens perdona ni un moment la seua companyia implacable, el monòton sonar dels picarols sembla un mal somni. La blancor ens volta, ens invadeix, ens penetra... ens tornem lluminosament blancs.
De sobte reviuen temps que passaren: és un poble que convida a entrar i a saludar-lo cavallerosament: Cocentaina li diuen. Al mig hi té la plaça gran, per a fer mercat. Allí acudien senyores de llinatge i marxants i gentils llauradors. En un costat s'alça l'antic palau, amb ses torres i barbacanes, amb sos balcons espaiosos i les portes de senyoria emparades sota aquelles cobertes de fusta que encara tenen ses bigues robustes a l'aire. Aquella plaça va vore l'arribada de seguicis, quan els senyors tornaven de Xàtiva, també senyorívola ciutat. Allí s'ajuntaven les lliteres i els mossos de mules amb sos pistolins, i els mosqueters amb sos xambergos, i la dama de companyia amb ses toques de camí... Encara hi són les cases i les finestres i els portals que tot allò havien vist.
Però els habitants moderns no en saben d'eixes coses: fan torrons, ben dolços i ben torrats, que fins a l'Amèrica i l'Austràlia van a vendre'ls.
Per això cal buscar la poesia més lluny de la gent de tots els dies.
I la poesia estava muntanya amunt, en l'ermita i en la torre mora: les dos religions que han il·luminat l'ànima d'aquell poble.
I allà pujàrem per un camí de pedrissa, que mai es cansa de pujar, condemnat a set perpètua i atormentat pel sol. Però l'aire, en les revoltes, ens du sorpreses de frescor i el panorama es fa esplèndid per moments.
Com ja he dit, era Cocentaina una ciutat de senyoria, una verdadera cort; això sí, continuà sempre conservant el seu ambient poètic de ciutat dels camps. Evocàvem arribada de cavallers, festes de sarao, processons i cavalcades...
Però altres impressions ben diferents anaven a sortir-nos al pas.
Encara conserva Cocentaina una indústria particularment alegre: la indústria de la llepoleria, els torrons i les ametlles sucrades. Passant per un carrer estret, tranquil, vaig vore, per una reixa, el taller de la fada Confitura. Era un quarto petit, nu, en el centre del qual hi havia un monstruós morter de pedra. De la grossa biga del sostre pendia la mà d'aquell morter de ciclops, una mà per a ser esgrimida pel gegant Odí, el déu formidable de la mitologia nòrdica.
No eren gegants els que jo vaig vore; mes eren, sí, dos fadrinots que amb cordes movien la feixuga mà, donant-li un moviment de rotació com si feren un colossal allioli. Però l'allioli era l'exquisit i afamat torró de Cocentaina; i d'allí sortirien també els no menys deliciosos pinyons sucrats i les "peladilles". El morter aquell, en la seua penombra suau era, ni més ni menys que una fabricació casolana de llepolies; que, per això, per ser fet a casa, sense la impersonalitat de les coses fetes a màquina, sense l'esglaiadora uniformitat industrial, té fama en el món sencer aquesta exquisida preparació dels dolços.