Editorial Selecta - 1957 - Barcelona
Madrigal a Sitges
Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d'Espanya que enlluerna
les espurnes de l'estiu.
Cor què vols, cor què desitges
visc en tu, que tota plaus;
tes noies tenen ulls blaus,
tes cases tenen ulls blaus.
Si jo et deixo, sols a mitges,
dóna'm una flor ben lleu,
dóna'm una margarida
ull de sol, ales de neu.
Vencedor de la mort
Oh Mort, què em fa si gradual ocultes
goig, esperança, ardir?
Mon cor és un jardí
i les ombres hi canten, insepultes.
(Altrament, feina incerta la que fas.
Tu que ens destries, ens ajuntaràs.)
In Memoriam
en la mort d'Enric Prat de la Riba
I
De cara a la muntanya, rebec contra el dolor,
jo sento el vent, on sonen, abans de la tardor,
d'una elegia heroica oboès i timbales.
Tot és el vent, el vent, que sap plorar amb les ales.
II
Oh gran muntanya nua, egregi monument!
Ta nuditat conhorta mon dol secretament.
Oh cim agut, immòbil membrança de la glòria!
L'altura, ensems, és l'ara i l'eina immolatòria.
III
Ve de les valls remotes la blanca processó
de boires. Una massa confosa amb un penó?
Un tàlem dolç que branda amb encensers devora?
Una renglera llarga d'estranya gent que plora?
IV
Oh cim, tota la boira s'ajeu i es va desfent.
Mentre les vides nostres van desfilant migrades,
tu creixes en arbredes, i fonts, i fondalades.
Tu restes. És la boira només qui es torna absent.
Cançoneta incerta
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un cami d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un reeer per a adormir
qui passi pena?
Aquest cami tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadarnent,
sota la brosta?
¿Qui sabrá mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada cami,
n'és cada vida.
Neu als claustres de la seu
La neu graciosa s'escampa
damunt el calat finestral;
la gàrgola tota s'emrampa;
i un pobre canonge -me'l llampa
l'airet agullenc, glacial!-
es mira envejós l'oca dolça
que avui, pudibunda, no espolsa
el tebi plomatge vital
que sembla una museta hivernal.