Una llarga filera de muntanyes, formada d'espadades i cendroses roques, volta una planúria en forma d'amfiteatre; al bell cim de la més inexpugnable penya s'aguanta un castell feudal amb artístiques ruïnes, i asseguda a les grades es veu una vila, a les portes de la qual arribem en menys temps del de desprendre's un sospir. És Centelles. Hem visitat l'iglésia i recorregut tots els carrers i res no ens ha cridat l'atenció, si s'exceptuen un gran portal de caràcter majestuós, una bonica creu de terme i unes gòtiques finestres, i del renaixement, d'altres d'obertes en cases d'aspecte seriós o trist.

Era a la vora del riu Ter: un poblet allà al lluny, de cases rosses, coronat de boira blavosa; al peu, algunes figures solitàries passejant-se sota els oms platejats i els pollancres airosos; boscos més enllà; i a primer terme, seguda sobre l'herba, una herba llisa com un fondo de retaule i verda d'un verd de seda vella, una noia, vestida amb roba de flors blanques i sombrero blanc amb roselles, mullava la sombrilla en la corrent, i mirava córrer l'aigua amb mirada distreta i somniadora. No respirava un alè d'aire. Tot callava. Començaven les fulles a sentir-se ferides per l'alè de la tardor, i començava el sol a decantar-se a la posta. Allà en el cel s'abraçaven el blau agonitzant del dia i el vermell de la nit, i d'aquell petó d'atmosfera en moria una aurora d'un violeta dolcíssim; al lluny fumaven vapors els arbres, encens de cap al tard vibrants de somnis; tremolaven nerviosament les fulles; cantaven els ocells la pregària de la tarda, i tot anava aclucant-se i tot parlava a mitja veu per a deixar dormir a la terra. [...]

Per entre les verdors va sentir venir un jove que, acostant-se-li, va saludar-la. A penes va contestar-li, embadalida en ses abstractes idees, i ell va sentar-se a prop d'ella.

-Em sembla, Júlia, que la veig trista -va dir ell-. Em sembla que no la veig com altres hores.

-Estic com sempre.

-Potser m'equivoqui; però la veig sola i trista, i no sé; potser és l'aigua que es reflexa en els seus ulls, o potser ells donen reflexe a l'aigua, que mai els havia vistos tan clars i tan hermosos, ni tan vernissats de llàgrimes que espurnegen com rosada.

-No em digui res: l'hi demano per favor.

No va dir res i s'entretingué admirant-la. Recolzada al peu de l'arbre, caigudes les mans amb abandono, velada tota ella per l'ombra, semblava una figura somniada per Lleonard de Vinci, un perfil decadent, una silueta de verge primitiva, un lliri simbolista nascut al peu de les aigües. [...]

Tot fosquejava. Els arbres eren cortines verdoses, retallats a primer terme, ennuvolats al fons; el poblet estava acotxat per la seva pròpia fumerola, encongit dintre seu, mirant amb ulls de llum per alguna finestra encesa; la poca gent s'havia arrupit a casa seva; l'herba era blava; i anaven caient, caient, sense fer soroll, les fulles. Devots d'aquell misteri, ell va agafar-li la mà, i, sense mirar-se, van veure els últims sospirs del dia.

Van veure la terra abraçada amb el blau d'un cel malalt, i ell va estrènyer aquella mà, i ella, callada, no va sentir més que la negror del paisatge.

Van veure el riu com una cinta de metall, escorrent-se allà d'enllà de la planura a modo de serpent apocalíptica... i ell va agafar-li les dugues mans... i ella callava, i tremolosa es mirava aquella línia d'aigua morta.

Van veure sortir com un diamant a la cortina del cel, i ell va passar estreta la mà per la cintura de lliri d'ella, que callava sempre, mirant aquella estrella sobre aquell mantell finíssim.

En tant, la fosca absoluta anava a entrar, la negror de la terra s'acostava.

-Per Déu, estimi'm! -va dir ell amb un foc inspirat de l'últim raig de sol a sobre el núvol-. Estimi'm si no em vol veure morir com el dia que mor al davant nostre. Els ocells tenen llit a les branques, les parelles s'adormen apropades, tot s'estima: dormi el somni d'amor sobre els meus braços -va dir, i posà un petó en aquells llavis de rosa, llarg, silenciós com la nit, mat, fosc i vibrant, com les remors del paisatge.

No sé què va sentir ella, però va contestar-lo, llarg també i silenciós, i ple de dolcíssim misteri; i, com si despertés d'un somni, va aixecar-se tot d'una i va cridar: -No és a vostè a qui estimo!- i va fugir per entremig de la fosca, com una blanca sirena del riu Ter que se'n tornava an el fondo de les aigües.

***

No era an ell a qui estimava! Ho havia dit al fugir, i era veritat, i a l'últim ell ho entenia.

Aquell petó era donat per la força del paisatge, era un impuls de cap al tard, un adéu de la posta. Era un petó desprès com una fulla dels arbres, com una gota de rosada; un petó que passava i que havia caigut com un bàlsam en sos llavis.

A les deu del matí, amb un sol de migjorn, emprenem la marxa vers el castell dels nostres desitjos.

Seguim un camí que, vorejant sempre l'espadada muntanya que s'alça a la nostra dreta, amb suaus ondulacions s'interna, a voltes després d'una baixada, en algun torrent, i allí, entre la molsa, les arrels i el pedregam, salta amb agradós soroll l'espumosa aigua, que és besada en el seu corrent per entortolligades bardisses, les quals es gronxen amb suau moviment i guarden l'amor de voliors d'ocells; frondosos pollancres ofereixen benvolguda ombra en aquests indrets solitaris i algunes ginesteres que hi creixen, al temps que amb llur verd negre donen serietat al paisatge, al desfullar-se llurs flors li donen moviment i encatifen el prat d'una pluja de punts groguencs que brillen a la claror del sol; altres voltes, pugem sobre algun turó, i se'ns descobreix el castell, cada volta més a prop i a cada pas més fantàstic, el qual ens atrau vers les seves muralles per aquesta força amagada que no m'explico, però que m'enamora; i aixís, caminem amb delit, i amb una hora de marxa arribem al peu de la pujada, on, per descansar i treure un dibuix, ens asseiem a l'ombra d'una arbreda de pins. L'art i la poesia s'han unit per formar el conjunt que se'ns presenta davant!

Assegut el castell dalt de punxeguda penya, sembla que el vent l'ha de fer gronxar en les nits d'hivern; les seves massisses torres, en les quals niuen els esparvers, s'aixequen sobre munts de ruïnes apilonades en llurs fonaments; la seva capritxosa silueta es dibuixa sobre un celatge grandiós, rublert d'arrenglerades boires que es desfan per descobrir un cel més blau que l'ideal de la puresa, i el color rogenc dels seus murs es confon amb el verd de les corcades alzines, espessos roures i pins drets i descarnats.

Donem la volta a la muntanya pujant sempre, passem vorejant un gran precipici des d'on s'obira tot el pla de Vic, i per fi, entre l'arbreda, un camí format d'empedrat desigual i encatifat d'herba que ens condueix a la porta del castell.

Arribats a la porta, ens aturem per contemplar sa severa forma i son caràcter senzill i pur de l'Edat mitjana. Quin conjunt més descuidadament artístic! Sembla que els que la construïren triaren les pedres més severament colorides, que el sol amb sa calor ha anat deixant sos tons més harmoniosos impresos en ses lloses i que les pluges d'hivern, al caure sobre els cantells sortints, hi feren relliscar regalims de color com abocats allí de la paleta més vigorosament colorista.

Rodona i esquerdada s'obre en una molt alta i gruixuda muralla que, il·luminada per darrera pel sol en aquest moment, estén un gran batement per terra; els cantells de les pedres tenen un to blavenc reflectit pel mirall del cel i raigs potents de llum dibuixen brillants les siluetes de les barbacanes que la defensen amb llurs obertes boques i enlairades talaies.

Un escut ple de flors surt en relleu del mig de l'arcada i els daus i lleons en son camp esculturats s'entrellacen amb les arrels de l'heura que l'estreny en ses fibres a l'enfilar-se per la muralla, i penja gronxant-se amb olorosa verdor dalt dels merlets i sageteres formant un dosser que sombreja un fragment d'una gran torre que defensava l'entrada, jaient avui a sos peus convertida en pilots de runa, i que, conservant-se dret encara, s'enlaira guarnit de bardisses, de molsa, de flors i d'entortolligat brancatge.

Dintre el castell s'entreveuen, servint de fons al quadro, munts i més munts de parets caigudes i una rajada de pedres que sortint-ne salten costa avall, simbolitzant que tanta bellesa no pot contenir ja tanta ruïna... Existeixen antics castells que verament sembla que siguin fets per contemplar-los arrunats.

És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només que qüestions materials, exigències pel pobre cos, sofriment d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia í mossegades d'agonia per disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. ¡Tot per la miserable carn i, res pel noble esperit! ¡Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! ¡Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora, d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i, crescut, com un arc de colors que s'aixecà voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscat en el pensament que veu visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que es el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, peixent resignats les engrunes del present.[...]

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per aquest raconet íntim, per aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un «cau d'il·lusions i d'esperances»; que sigui un refugi per abrigar els que sentin fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de per tornar a volar, amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.

Gràcies a aquest aire de cultura que corre, afortunadament, per l'atmosfera d'aquesta hermosa vila de Sitges, fent brotar i portant a terme obres de vertader intel·lectualisme, gràcies a l'empenta que donen sos habitants a la idea que vol néixer quan ella és generosa i ha d'enlairar el bon nom de la pàtria petita; gràcies a l'hermós entusiasme amb què s'acullen els pensaments que un cop portats a terme han de servir d'exemple a tants i tants altres pobles, que dormen ensopits vora la llar, endogalats per quatre caciques tontos, que viuen de la major tonteria del ramadet que governen; gràcies a aquests entusiasmes, a tot lo que siga noble, bell, generós i digne, creiem que aviat serà un fet l'erecció d'un monument al Greco.

La idea de fer un monument al gran artista és laudable baix molts punts de vista.

Primerament, reivindicar la memòria d'un home que, perquè volava amb ales de Geni, el tractaren de boig tots els homes que tenien ales curtes per seguir-lo o eren curts de pensament per admirar-lo; a l'home que mai seguí les pautes dels mansos i tingué sols per guia la inspiració que li dictava les obres, i tingué a la Santa Independència per bandera; a l'home modernista de son temps, espiritualitzant la prosa que el voltava com desitgen els modernistes d'avui escampant la que ens rodeja; a l'home, en fi, que quasi no té pàtria en el sentit mesquí de la paraula i en canvi té la Pàtria del Món, que és la que correspon als genis. És digne també d'aixecar un monument al Greco, perquè la glòria l'ha guanyada, passant pel sedàs dels segles, per la crítica de vàries generacions, per l'enveja, la intriga, l'oblit i la indiferència que els anys porten com a ròssec i del qual sols ne surten aquells que poden sembrar obres en son camí de la mort, per aixafar les espines i aixecar-se gloriosos. El Greco no és una glòria de poble; no ha fet beneficis al veïnat, ni amb el veïnat s'ha enriquit; és un home d'aquells que honren a la humanitat sencera, un d'aquells homes que es podrien ensenyar als veïns d'altres planetes per a poder reivindicar-nos de tants homes inútils que han passat sense fer res per la Terra.

Senyors: Lo que anem a representar és un ensaig, és una prova atrevida d'uns que, sentint amor per l'art modern, ne presenten una mostra a un públic de carinyosos amics amb tot el respecte que es mereix i amb garantia de la bona voluntat amb què sabem que el rebran; és un tribut, una oració que fem amb tot el cor a uns ideals que amb totes les nostres forces perseguim, un anticip que us fem mirant enllà, tot caminant commoguts amb els sants pelegrins de l'avenir. Diem de l'avenir perquè en el món tot canvia, tot evoluciona incessantment, tot brota a la seva primavera i mor a la seva tardor. Lo mateix les plantes que l'art, viuen lo que han de viure i no més: s'arrelen allí on troben la saó i moren quan la terra està cansada, per a donar vida a altres plantes que moriran el seu dia per la llei infal·lible de les transformacions eternes. L'art d'ahir va morint. Queden i quedaran els arbres grossos i corpulents, que, més que de les arrels, viuen de lo que són prop dels núvols; però an els petits els vents d'altres modes els assequen, el cansament els doblega, i aviat no seran més que documents d'erudit, plantes d'herbari, relíquies respectables de museu per aprendre costums passades i estudiar llurs ossamentes. Aquell art poc sincer escrit amb sospirs retòrics i llàgrimes llogades al consonant; aquells parlaments inflats amb paraules caient com a cascades oratòries; aquells monòlegs a crits, va desterrant-los l'art modern, i desant-los a les golfes, mor el galant, el barba i el traïdor; mor aquell d'intrigues i de problemes, aquells convencionalismes de motllo, aquelles comèdies cromos i els drames aquells crits dels actors van apagant-se, i tot va caient empolsat en el fosso de l'escena. I si tot allò va caient, se deu a uns homes com Maeterlinck, que lluiten sense tenir en compte els aplausos de les masses i llencen la mirada lluny per veure horitzons més amples. Maeterlinck és dels homes que treballen a l'ombra esperant el dia lluminós de la reforma; dels que batallen per dintre i senten bullir en el fons del pensament un art sincer, nodrit de belleses mig somniades, mig vistes, en les pobres misèries de la vida; dels que no duen pressa a pujar an els núvols de la glòria, tement l'embriaguesa del seu èxit i les caigudes per les empentes de l'enveja; no és dels que ploren, sinó dels que sospiren; no dels que pregonen les penes amb veu alta, sinó dels que expliquen els sofriments a cau d'orella. Per ell, la desgràcia, com la fortuna, els pocs béns que gaudim o les moltes penes de la terra, són com un símbol d'una herència fatalista. [...]

Arrencar a la vida humana, no els espectacles directes, no les frases vulgars, sinó les visions llampegants, desbocades, paroxistes; traduir en boges paradoxes les eternals evidències; viure de lo anormal i lo inaudit; contar els espants de la raó abocada al peu del precipici, l'aplanament de les catàstrofes i les esgarrifances de lo imminent; les angúnies cantar del dolor suprem, i descriure els calvaris de la terra: arribar a lo tràgic freqüentant lo misteriós; endevinar lo incògnit; predir els destins donant an els cataclismes de l'ànima i an els daltabaixos dels mons d'expressió excitada del terror: tal és la forma estètica d'aquest art, esplèndid i nebulós, prosaic i gran, místic i sensualista, refinat i barbre, migeval í modernista al mateix temps, d'aquest art que us presentem.

Atrevits som, però tenim una excusa: l'estimem.

L'estimem i estimem Sitges, i an els seus fills oferim aquesta flor virginal de cementiri.

Perdoneu-nos i que Maeterlinck ens perdoni. No som més que entusiastes an els que encara queda alguna fe i una bona voluntat.

—Perdoni: que tindria inconvenient en deixar-me pintar aquest pati?

—Ai, no, senyor: cap inconvenient -va respondre'm una dona d'uns quaranta anys, alta, endolada i de cara bondadosa-. Però, no sé què pot pintar-hi. És molt petit i el tenim molt descuidat, perquè estic sola, amb una pobra germana que està molt mala, i no em queda temps per res.

—És només per pintar les flors.

—Ai, pinti, pinti. Si l'hagués vist l'any passat, quan tots teníem salut i el meu marit (al cel sia) era viu, allavores sí que donava gust de veure. L'enredadera pujava fins al terradet, i aquí sempre teníem ombra. Però ara, ai! ens falta l'humor, i les plantes volen ésser cuidades lo mateix que les persones. Des de que la noia petita està d'aquesta manera, les flors sembla que ho comprenguin.

Havia vist aquell pati des del carrer: un forat de llum allà al fondo, uns llimbs de claror, una claror de pessebre; les parets, blaves, d'aquell blau brutal, enter i sense mitges tintes, d'un ultramar violat, avergonyint al mateix cel de la costa; un pou també blau, una escala blava, í davant de la blavor, un rengle de testos, d'olles blanques, de caixons i gerros, traient a fora una volior de flors. Allí, malves reials, al costat de clavells encesos despentinant-se i caient en colorida cascada; allí, lliris d'una blancor sense màcula, prop de pensaments petits amb els ullets mig oberts i barbes de mariner; allí, grans hortènsies perdent la verdor i agafant colors de rosa, i una gran enredadera clapejant de puntets d'or l'ombra de les rajoles.[...]

Vaig pintar encara una estona. El sol fugia, enfilant-se blau amunt, anava a plegar, quan darrera els finestrons del balcó que mirava aquella dona vaig veure una cara d'una grogor esgarrifosa: dos ulls immensos i buits i enfonsats sota un front de calavera, que guaitaven amb un mirar dolorós, clavats als mateixos vidres. Semblava una noia jove i perdudament malalta; una morta, darrera el cristall de la caixa; una visió d'aquelles que deixen esgarrifances. Era com una impressió d'una figura de cera morint-se a dintre d'una escaparata; una impressió que a la nit es té un somni que s'hi assembla.

***

L'endemà, al tornar a la mateixa hora a continuar el meu pati, vaig trobar-me la malalta asseguda davant de les flors del fondo.

Dintre aquell bany de claror i dintre aquella magresa em va semblar menys fantasma que el dia abans, més dona, amb més rastres d'hermosura. Els ulls eren blaus com el pati, i semblaven tenir a dintre una alegria apagada i una tristesa naixent, talment brillaven de joventut i de vegades es velaven d'una melangia tan fonda que no podien mirar-se. Era el mirall d'un cor jove, retratant, d'una a una, les serenes i les boires que passaven per dintre d'un pensament. Una aurèola malalta els voltava moradenca i els feia semblar dos sols que es ponien violats de gases de posta. De vegades semblava una criatura, i altres una velleta; però devia tenir uns setze anys. Pobra flor! Poncella i ja desfullant-se! ...[...]

No va tornar a baixar més.

—Que la vol veure? —em va dir un dia la seva germana gran—. Està morint-se, però la trobarà llevada.

Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides totes de clar: flors de primavera al peu d'una tomba, vol d'aucells vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls mig closos, í amb un panteix d'agonia.

—Ja ha acabat el quadro? —encara va dir-me.

—Sí, ja és acabat.

—Essent així ja em puc morir.

—Però, dona, per què diu aquestes coses?

—Per riure. Justament mai havia estat tan bé —va dir-me, i es quedà adormida.

***

Ja no es va despertar més. Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues, i passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati vàrem fer-li una corona que vam posar sobre el túmbol, i sí hagués

Màximes i mals pensaments

CXX
Els homes que fan el bé per cobrar-se'l a l'altra vida són usurers de la seva ànima.

CXXXIX
Dues coses que molesten molt a la vida són els crits dels infants i el silenci dels vells.

CLXI
L'Església té dues grans formes: l'amenaça i l'esperança. Sense el càstig no hi anirien els dolents, i sense el premi no hi anirien els bons. El qui dubta és carn de purgatori.

CLXXVIII
Si els jueus anessin al cel, comprarien els núvols a fiar i acapararien la pluja.

CLXXXIII
No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d'un testament. I això que no hi ha el protagonista.

CXCIX
No hi ha pitjor mort que la de la vellesa. Els joves es moren molt de pressa. Els vells són condemnats a mort que esperen l'hora.

Aquesta tàpia, baixa, mig caiguda, corcada per la pluja i rosegada pel temps, forma la tanca que guarda el cementiri d'Hix.

S'apoia aquest cementiri sobre una iglésia romànica, amb el seu àbside rodó, sa solitària finestra, el seu campanaret quadrat, sostenint sobre la llicorella llisa el penell rovellat, aguantat per la palma i coronat per un gall; amb sa nua fatxada, tenint un to cada pedra i cada planta una flor, i amb l'heura de tronc rugós gronxant-se amb l'alè de l'aire, clavant  les ungles fibroses i seguint  totes les esquerdes.

En un racó mig amagat entre l'herba, lluenta, estirada i verge, de pell envellutada i de salvatge perfum; entre aquella herba que neix i floreix  solament  en els llocs abandonats; que sembla que es mori al contacte del soroll, i que s'alimenta potser de la soledat de l'aire; s'obre una porta, una porteta corcada, guarnida amb frontisses rústiques fetes a cop de martell, amb les senyals encara de l'enclusa i del sentiment d'un art; i per aquella porteta, i caminant per les lloses gastades per la fe de trenta generacions, s'entra a la petita iglésia.

(***)

Això veuen els ulls a dintre la pobra ermita, i, apagada aquella llum, disfruten dalt del campanar contemplant un altre espectacle hermosíssim. No és misteriós com a baix: és la planura velant-se  en l'adéu de la tarda, és la mort d'un altre dia, és admiració sentida vers la paleta de la gran Naturalesa, tan esplèndida per pintar planes i núvols, muntanyes i torrenteres; és l'apoteosi de la tarda; les ombres fugint perseguides pels focs d'aurores enceses, per tornar-se després encara més ombres; les cascades de carmí inundant el cel i la terra per morir en braços del blau; les muntanyes arborant-se la boira difumint-se, i la campana en primer terme destacant-se en silueta quieta i brunyida, guardant ses oracions en son ample pit de bronzo.

Però ella espera, espera dia i nit tots els dies de l'any, fins al dia dels morts, i sols aquell dia la fan tocar tres vegades, seguint una tradició que té l'ermita, nascuda allí per atzar, lo mateix que les plantes solitàries.

Diu ella que d'allí dintre un ninxo, d'un ninxo anònim pobre i borrat, ne surten sospirs cada nit. Diu que quan ve la fosca s'encenen aquells pobres sospirs de ninxo i que es tornen llumenetes, que busquen i regiren tots els ossos, i diu que són la llum d'una ànima que busca la llum d'una altra ànima, uns ossos que en busquen uns altres, i que és una història d'amor començada allí i acabada allí mateix.

Un geni desconegut (fragment)

La vall de la Cerdanya és una vall fecunda en pobles de reduïdes dimensions.

Descomptant Puigcerdà i algun altre, la major part d'eixos pobles, més que pobles, són famílies de ca­ses reunides per interessos de veïnat, grapats de pedra acotats sobre oasis de verdura, dormint des de segles el somni de la muntanya.

Mirats de lluny semblen bolets ha­bitables ajaguts a les vores de la plana, nius de pedra que treuen les blavenques espatlles de pissarra per damunt del brancam, i que amb el campanar a coll-i-be, del mateix color de les cases, i aquestes del to de la terra, semblen esclafades sobre el planeta per obra geològica dels temps, més que per l'esforç dels homes.

De prop, totes les cases s'assemblen: en totes elles les mateixes parets d'ocre, idèntiques barbacanes, les mateixes finestres, amb iguals testos i flors: les eres, totes daurades pel blat: les golfes, amb la mateixa ferum d'herba; tots els carrers, solitaris; fumejant a entrada de fosc les xemeneies; i igual quietud pertot arreu.