Autor: Manuel Milà i Fontanals
Indret: Església de Sant Miquel (Olèrdola)

La complanta d'en Guillem

I

Planyeu-vos, camps de Dela, serra d'Espill!
La vostra flor més bella no la teniu;
l'arbre de verdes branques caigué i mori!

II

Los dos barons pugnaven de temps antic:
tronava la tempesta per valls i cims,
un jorn l'arc de bonança vérem lluir.

III

Era Guillem de Dela gallart fadrí
en arts de pau i guerra fort i subtil
i els cavallers li deien lo rei dels nins.

IV

Serventa de la Verge, Blanca d'Espill,
era conhort de pobres i pelegrins,
per tots anomenada la flor de llir.

V

— D'Espill pubilla i dona, obre'm ton pit
coneixes al de Dela, lo rei dels nins:
per senyor lo voldries? —Oh mare, sí! —

VI

—Hereu de mon llinatge, Guillem mon fill;
be saps quina és Na Blanca, la flor de llir;
per fembra la voldries? —¡Oh pare, sí! —

VII

Reberes als de Dela, palau d'Espill!
Ensems Guillem i Blanca foren ací;
que un sol mot se diguessen no es va sentir.

VIII

Mes semblà que la sala de llum s'omplí,
i que olor se movia de Paradís,
i ella es tornà més bella, ell més gentil.

IX

Ai! de la sort de l'home, qui sap la fi?
Vingué una torrentada de sarrains,
trencant castells i pobles i monestirs

X

Del pont major de Dela ja són al mig:
Guillem surt amb sa maça forment ferint,
mes tremolant sageta se n'hi va al pit.

XI

—Adéu, vassalls de Dela, feels amics!
Adéu, pare, adéu, Blanca, pregau per mi,
que cap a Jesús vola mon esperit! —

XII

Ara, ben lluny plantada de sa rail,
a dins d'ombrívol claustre benedictí,
al cel son perfum llança la flor de llir.

XIII

Planyeu-vos, camps de Dela, serra d'Espill!
La vostra flor més bella no la teniu;
l'arbre de verdes branques caigué i mori!

Autor: Manuel Milà i Fontanals
Indret: Rodés (Rialp)

Al gran ressò tremolen los monts i els valls.

No menyspreeu les noves del vell joglar.

Ja s'acaba la gesta del pros Bernat,

que tingué braç de ferre amb cor lleal.

Vencé moltes batalles dels fers alarbs;

gran honor i gran terra sabé guanyar.

Regnava en l'Issavena, lo riu saltant,

i en les dues Nogueres ençà i enllà,

i en les aspres cingleres de l'alt Montblanc

als murs vells posà torres, viles poblà.

En Ovarra fundava monestir sant;

ses cel·les acollien monges cantants,

que ara preguen per l'arma del pros finat.

Allí en vas d'alabastre amb Teudia jau.

La cançó ja es finida del pros Bernat,

a Déu, que pau nos done, en sia grat.