Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El conjunt arquitectònic, que conformen l’església i les restes del castell, està situat a 358 metres d’altitud al massís del Garraf. Lloc habitat en època neolítica i en l’edat de bronze, fou fortificat al moment de la conquesta romana del país. En resta una muralla ibero-romana de la fi del segle III aC. El 929 el comte Sunyer I hi edificà un castell i una església dedicada a Sant Miquel sobre les ruïnes de la ciutat ibero-romana. A partir del segle XII, arribada la pau amb els àrabs, l’antiga ciutat anà perdent població a favor de la nova Vilafranca. Després d’anys de deixadesa i abandó, la seva revalorització fou començada per Josep Puig i Cadafalch (1909) i fou declarada monument nacional el 1931.
Manuel Milà i Fontanals dedicà una monogràfica històrica a l’enclavament. A la part més alterosa del lloc, amb una esplèndida panoràmica cap a Vilafranca i Montserrat i tenint la serra d’Espill a la nostra esquerra en la continuació del massís del Garraf a les envistes de Santa Margarida i els Monjos, podem llegir un poema de Milà que situa els personatges a Dela, antiga torre origen de la ciutat medieval a l’entorn de l’església de Santa Maria i Espill. També s’hi pot llegir un sonet, “Penedès”, d’Antoni Massanell.
El Penedès
Com la del Penedès no hi ha contrada
tan feta a la mida de l'ull humà:
a cada cap d'entrada un arc romà
i als peus el blanc somriure de l'onada.
A l'abric d'una doble serralada
s'estén, fèrtil de terres, un bell pla
on vinya i blat es van donant la mà
prop d'uns poblets de faç assolellada.
Arreu dels seus camins el goig esclata:
allí un mas entre pins, allà la plata
dels olivers delimitant un camp...
Oh! qui els pogués seguir ara i tothora
tant quan la llum de l'ametller ja aflora
com quan les fulles són d'or vell i aram.
La complanta d'en Guillem
I
Planyeu-vos, camps de Dela, serra d'Espill!
La vostra flor més bella no la teniu;
l'arbre de verdes branques caigué i mori!
II
Los dos barons pugnaven de temps antic:
tronava la tempesta per valls i cims,
un jorn l'arc de bonança vérem lluir.
III
Era Guillem de Dela gallart fadrí
en arts de pau i guerra fort i subtil
i els cavallers li deien lo rei dels nins.
IV
Serventa de la Verge, Blanca d'Espill,
era conhort de pobres i pelegrins,
per tots anomenada la flor de llir.
V
— D'Espill pubilla i dona, obre'm ton pit
coneixes al de Dela, lo rei dels nins:
per senyor lo voldries? —Oh mare, sí! —
VI
—Hereu de mon llinatge, Guillem mon fill;
be saps quina és Na Blanca, la flor de llir;
per fembra la voldries? —¡Oh pare, sí! —
VII
Reberes als de Dela, palau d'Espill!
Ensems Guillem i Blanca foren ací;
que un sol mot se diguessen no es va sentir.
VIII
Mes semblà que la sala de llum s'omplí,
i que olor se movia de Paradís,
i ella es tornà més bella, ell més gentil.
IX
Ai! de la sort de l'home, qui sap la fi?
Vingué una torrentada de sarrains,
trencant castells i pobles i monestirs
X
Del pont major de Dela ja són al mig:
Guillem surt amb sa maça forment ferint,
mes tremolant sageta se n'hi va al pit.
XI
—Adéu, vassalls de Dela, feels amics!
Adéu, pare, adéu, Blanca, pregau per mi,
que cap a Jesús vola mon esperit! —
XII
Ara, ben lluny plantada de sa rail,
a dins d'ombrívol claustre benedictí,
al cel son perfum llança la flor de llir.
XIII
Planyeu-vos, camps de Dela, serra d'Espill!
La vostra flor més bella no la teniu;
l'arbre de verdes branques caigué i mori!