- 1970 - Llívia
La Collada, per Corpus
Alta Collada de Toses,
quina florida que has tret!
Les ginesteres són flames
benolents al grat del vent;
són banderes que voleien,
són encensers d'or novell,
són un desmai de flors gràcils
com no es veuen enlloc més.
Les argelagues, geloses,
han florit al mateix temps,
apomades, grogues, clares
i amb un aire tot discret,
sense mostrar gens les ungles,
com un coixí flonjo i bell;
ginesteres més petites
per a qui no les coneix.
Alta Collada de Toses,
quina florida que has tret,
ara que les neus són foses
i el sol entra pels torrents,
i els avets, drets com a llances,
s'enfilen amunt del cel
amb una verdor novella
que els fa més alts, més esvelts!
Alta Collada de Toses,
quina florida que has tret,
que sembles endomassada
per al diví Sagrament!
Al vent
Oh, vent del Coll de la Perxa,
que no tens aturador
i davalles saltant marges,
sense brida í a galop;
els vells pollancs de Gorguja
— de l'orgue flautats majors —
ressonen majestuosos,
polifònics i a l'acord
del teu pas, dins del gran temple
d'aquesta vall de verdor,
que té el firmament per volta
i els serrats per contraforts!
Oh, vent del Coll de la Perxa,
vent de pluja, neu o torb,
que fueteges les portes
i als vailets trenques el son
i xiules en la nit fosca
com un gegant poderós:
abranda l'ampla Cerdanya
en un flam renovador,
que aquesta vall que fou una
i on l'home féu partions,
una sigui altra vegada
per un miracle d'amor!
Er
A Núria un missatge envies
—camí que hi puja a pleret—
i passes dies i dies
esclau de la neu i el fred.
El riu que el seu nom et dóna
—tan jove, pare i padrí—,
embadalit t'acarona
i parteix sense partir.
El teu cloquer és una llança
clavada al peu del Puigmal:
d'aquesta meitat de França
és el que alça el cap més alt.
A la Verge de Font-Romeu
Mare de Déu de Font-Romeu,
recollideta a l'ermitatge;
sou tan amiga de la neu
que us en guarniu tot el paisatge.
A Crist en creu un mirador
li vau donar a la vostra espona.
Del Cadí aspriu al Canigó
els cims nevats li fan corona.
Al capdamunt del verd pendís
bell caseriu poc ha us floria:
alt bocinet de paradís
amb els estels per companyia.
Mare de Déu que un bou trobà
vora la font que el nom us dava:
feu que us puguem acompanyar
quan traspassem la volta blava.
El castell
Ai, Castell sense castell,
mirador de la Cerdanya,
que tens Llívia als teus peus
i la immensa vall gemada,
i a un costat veus el Puigmal,
i el Carlit a l'altra banda,
i al davant el llarg Cadí
amb les dents molt esmolades!
Ai, dents, que us mengeu el cel,
aquest cel blau com cap altre!
Allà al lluny, del Canigó
pressents la tossa enlairada,
moradenc, enyoradís
de trobar-se dintre Franca.
Ai, Castell sense castell
que un rei franc enderrocava,
vell castell dels sarraïns,
de dreceres ignorades,
per on cercaven peix
que a l'assetjador ofrenaven!
Ai, Castell sense castell,
puig sembrat, coma daurada!
Llo
Tens les cases pel pendís
com un ramadet d'ovelles,
mentre a dalt, enfiladís,
guaita el Coll de Finestrelles.
Ferestes Gorges de Llo
que el Segre al seu pas obria.
Capella al cim del turó:
Sant Feliu, feu-nos de guia.
Caos de Targassona
Tarter de rocs gegants, rodoladissos,
que heu davallat deis cims; déus destronats.
Al bat del sol, estesos pels pendissos,
mostreu els vostres membres mutilats.
¿Quin fat propici us pot tornar a l'altura?
¿Heu de morir ací baix, fets a bocins?
Benhaja aquesta mort si us transfigura
en monuments urbans, entre jardins.
Llosana de balcó, portal, finestra;
molló dels prats, amic del bestiar:
fills sou d'aquest tarter i de la mà destra
de l'home que us tallà.
Erràtics blocs en posicions estranyes,
nuesa impressionant, confusió,
sense el conhort humil d'unes cabanyes
ni el cantusseig fresquívol d'un pastor.