Ajuntament de Prats de Lluçanès - 1997 - Prats de Lluçanès
Per la freda descripció que s'acaba de fer del claustre de Lluçà intentem donar una idea d'una de tantes pedres precioses que enriqueixen encara la corona artística de la nostra pàtria. Lo solitari i apartat lloc en què es guarda seran més tot una garantia de sa conservació, i la humilitat i pobresa que volta aquella obra d'art no cridarà sobre d'ella la vil cobdícia que tantes i tantes runes ha apilotat en lo present segle.
¡Que dolça és la pau que es respira en aqueixos oblidats recessos, en què la virtut i lo saber hi feren per tantes centúries segura estada!
Quatre matxons angulars estreben la columnata, dels que surten sengles arcs semicirculars, apoiats en lo matxó per medi d'una treballada mènsula o imposta adornada amb fullatges i flors, i en l'àngul dels corredors, venint sostinguts per una columna adossada en lo mateix àngul, qual capitell és una reminiscència del clàssic.
Rica fou la imaginació de l'artista que treballà els capitells del petit claustre, fugint en ells de l'austeritat que per tot arreu domina. Les encongides ales del geni pogueren volar a pler i deixaren una hermosa mostra de son poder artístic.
Amb perill de fer-nos pesats, farem una descripció dels diferents assumptos que avaloren los capitells del claustre de Lluçà. Ala del N.: lo primer capitell i sa imposta vénen adornats amb una capritxosa combinació de cordes o troncs i floratges, de molt bell aspecte; la basa, record de l'àtica, çò és, lo plinte, i una escòcia entre dos toros ve adornada de bestiari en los ànguls del primer; la imposta del segon capitell presenta una nova combinació de flors i troncs o encordillats, i en aquell s'hi nota que en los ànguls del dau hi han uns aucells com falcons i en les cares uns quadrúpedes amb potes de bou, capbussats, o sia que els caps besen lo collarí de la columna i les potes traseres toquen la motllura superior dels capitells, que consisteix en los característics daus o petits cubos separats. Una bonica cinta plegada en ziga-zaga corra les quatre cares de la imposta del terç capitell, en el que uns animals fantàstics, com lleons rampants, ocupen lo dau, venint ocupats los ànguls pels caps units de dites feres. En lo quart capitell, qual imposta ver adornada de cèrcols lligats entre si entresecant-se, s'hi figuren uns com aligots amb les ales esteses, apoiats en los ànguls. Lo quint i últim capitell de la galeria del N. és d'una composició raríssima: en la imposta s'entortolliguen les flors amb los troncs curvilinis, i en lo capitell s'hi noten, arran del collarí, uns estranys caps humans invertits, o cap per avall, de quals boques surten dos caps d'àguila, damunt dels que uns aucells, posats de costat, piquen unes pinyes que adornen los ànguls del capitell, complicant la composició un cintatge entortolligat entre les figures.
Ala de llevant: primer capitell, uns animalets com conills figuren que es pengen unes fulles que abriguen los ànguls, presentant aquells la particularitat d'anar adornats de grosses ales, les que venen a encreuar-se davant d'una testa humana posada de perfil, que ocupa la part superior del capitell. En la imposta hi ha una artística combinació de fulletes i cordes, i en los extrems uns capets de gat. Lo collarí del fust ve format per una corda recargolada, o una sèrie de petits òbols.
Lo capitell segon és compost per quatre mussols, de tamany natural, quals cares corresponen als ànguls, abrigant llurs esteses ales lo dau del propi capitell. La imposta és adornada per una bonica combinació de troncs i floratges ondulants.
Lo terç capitell recorda el clàssic compost amb les característiques dobles fulles d'acant: sa imposta ve adornada per uns troncs i floratges ondulants i lligats. Unes fulletes en forma de creu bizantina enriqueixen la imposta del notable capitell quart, el que presenta uns fantàstics que fan recordar les tapisseries orientals, amb caps humans afrontats posats de perfil; lo cos és d'aucell, quals ales desplegades s'uneixen en los ànguls, sostenint amb les puntes d'elles unes carotes que ocupen la part superior d'aquells.
Cordes i fullatge, combinant-se amb capritxosíssim dibuix, adornen la imposta del quint capitell, venint aquest format per uns animals a manera de guineus, quals caps s'uneixen en los ànguls, i les potes davanteres semblen aguantar la imposta. En la del sisè capitell s'hi nota una cinta entreteixida formant com la trama d'un teixit, i en lo capitell uns delicats fullatges l'adornen per complet. En la basa hi han unes bèsties ajagudes.
En la galeria de migjorn no decau l'interès i motius d'estudi en los variats capitells de les columnes que el formen. Comença el primer capitell per presentar-se capritxós, venint coronat per la rica imposta de dobles cintes plegades de dret i revés, una damunt de l'altra, en zig-zag; i unes grosses fulles, quals troncs passen davant de les cames, terminant la part superior de dites fulles arran de la imposta.
En la imposta del segon capitell s'hi entortolliguen les cordes, formant cèrcols, amb unes palmetes en ells inscrites, venint adornades les quatre cares del capitell per una triple fulla, tancada dintre un cèrcol en forma de cor format aquest per una corda que figura lligada en lo capitell o ampla cinta adornada d'unes a modo de perles.
Lo terç capitell és llis i sa corresponent imposta és enriquida per un bonic fullatge. Tal vegada a dretes se deixà solament embastat aqueix capitell per fer notar la complicada composició del que el segueix. Un delicadíssim ornament figurant un plomatge a modo de les portes gregues envolta la imposta, i en lo capitell hi han esculpides dugues bèsties a cada cara, o grifos amb caps d'àliga, cos i potes de lleó, en actitud rampant, tocant-se els becs i les potes del davant, unint-se llurs esteses ales en un fullatge que adorna les arestes superiors del capitell. Les cues dels dits animals s'entortolliguen agafant un tronc florejat que els hi passa entre les potes traseres.
En lo capitell quint, qual imposta ve plena de troncs i fulles ondulants, hi ha una grossa fulla que agafa cada cara del dau, tenint cada una d'elles, en son centre, una ben treballada pinya; en los quatre ànguls o arestes hi pengen altres tantes pinyes, completant l'adorno uns botons artísticament col·locats. Aquest capitell sembla més anterior que els demés.
L'últim capitell de la galeria de migjorn presenta una línea inferior de fulles, i en la part superior quatre botons a modo de crosses completen l'ornament, presentant la imposta una curiosa combinació de flors i encordillat. Com els que s'acaba de descriure, apar de major antigüetat que els altres.
Finalment, interessants com los de les descrites galeries són los ornaments i motius que avaloren les impostes i capitells de l'ala de ponent. Si bé els de la primera columna són nusos de tot treball, en canvi en la segona esplaià sa imaginació l'ignorat artista que adornà el petit claustre de la col·legiata: una nova combinació, dintre el repetit element de floratges i cordes, adorna la imposta, notant-se en lo capitell la influència clàssica, qual tradició artística tant costà de desarrelar-se del pensament dels artistes dels primers sigles mitjos. Quatre fulles, indici de les d'acant, abriguen lo capitell, doblegant-se graciosament en los ànguls; en les cares unes ben treballades pinyes completen l'ornament.
La imposta del terç capitell és notable per la delicadesa del treball, format per un entrenat fluix combinat amb entrellaços, i en lo capitell una admirable combinació de fullatges i troncs detura al menys amant de les produccions artístiques excitant l'admiració. Sembla que l'artista volgué donar una mostra de sa imaginació verdaderament oriental; i si bé la humilitat del lloc no rebutja aquella mostra de riquesa, les superbes obres de Ripoll i de l'Estany lo criden com a propi. Lo plinte de les bases se presenta sisavat.
La imposta del quart capitell és formada per troncs i fulles en cèrcol, i en lo capitell una doble línea de fulles, amb los extrems penjants, figuren sortir d'una cistella les del rengle superior i tapant-la graciosament les de l'inferior.
Continuen los mateixos elements d'ornament en l'imposta i capitell següents, si bé en aquella ja són les típiques palmetes romàniques lo que l'adornen, i en aquest lo fullatge d'acant se combina amb los aucells, com volent fugir l'artista de la rigidesa clàssica.
Los capitells de les columnes en què s'apoien los arcs d'estribació de les quatre galeries del claustre presenten una major senzillesa que els de les columnes d'aquelles, notant-s'hi en tots ells una marcada tendència a la imitació de lo clàssic, çò és, lo característic doble rengle de fulles i fins les típiques volutes en los ànguls, presentant també en la imposta uns entreteixits requadrets.
Les paraules que tenen dues vocals juntes la converteixen en una, i aixís, per dir quartos, diuen cortus; quart, cort; enguany, engony; mentres que en aquells mots en què es precisa la pronunciació de les dues vocals se sent com una aspiració de la h: aixís, per dir ahont, diuen agón. La negació o expressió de poca cosa és gota; per exemple: hi ha molt de tal cosa? responen gota. No menos de notar és que a la negació ca! la substitueixen per oidà! També és notable que rarament, per agrair, se diga gràcies, sinó grans mercès, i a les frases de per servir-lo diuen visquen molts anys, i altres. Ademés, per dir ha pedregat en algun lloc, s'usa e dir antecom ha caigut algom. Lo dinar se'n diu la brena, i sols s'usa la dita paraula en los convits de la festa major. També es diu perdre l'herm per l'esma; la paraula punyida per punxada; punyida de peu, per torta de peu; la cambra per l'aposento o quarto d'una casa, i algom per alguna cosa; esgarips, per crits o xiscles, etc.
En los bateigs, elegits lo padrí i la padrina, és de càrrec dels mateixos lo convit dels assistents a la cerimònia, aquell dels homes exclusivament i aquesta de les dones. Amb lo trajo de les festes i solemnitats, ço és, los homes amb capa (i si el padrí és iaio amb lo talar gambeto) i les dones amb mantellina blanca (ja que la caputxa negra es deixa per les festes comunes o per quan se va a la iglésia a les funcions de costum), acuden a la iglésia los primers, enviant recado a les dones, que es troben reunides a casa la partera, que són esperades en lo temple. Lo pare de la criatura és molt mal vist que assisteixi al bateig, de manera que roman a casa a guardar la malalta. A l'alegre so de les campanes que en la romànica espadanya o en los finestrals de la torra voltegen tot cantant, acuden formant corteig les empolainades dones, precedides d'eixerida colla de petitets amb vestits nous, comprats tal vegada en la més última fira, i que sols surten en diades molt senyalades, sent l'enveja o admiració dels nens i nenes que, no formant part de l'acompanyament, esperen los confits, pinyons i panses que els hi tirarà el senyor padrí. Arriben a la porta de la iglésia i surt a rebre l'infant lo senyor rector fins al cancell, i pregunta: "¿Què porteu a la Santa Mare Iglésia, home o dona?" La llevadora respon. Pregunta el sacerdot quin nom se posarà al neòfit, i, obtinguda la contestació, se passa allavors a la capella a on hi ha la pica de batejar i s'administra elSant Sagrament. Torna a organisar-se corteig, amb les criatures al davant, la llevadora amb lo nou cristià, la padrina i les dones que l'acompanyen després, i, per fi, lo padrí i sos convidats, rodejant-los bona munió de quitxalla que amb gran bellugadissa i cridòria acompanyen el bateig fins la casa.
No compta la vila de Prats amb monuments dignes de cridar l'esment de l'artista ni de l'arqueòleg. La petita iglesieta de la Bona Sort, que, com s'ha dit, se creu que fou la primitiva parròquia, i es diu si ja existia en lo sigle IX, té poc de notable, presentant l'aspecte d'una de tantes ermites de nostra muntanya. Sa fatxada és senzillíssima, ressentint-se de sa reforma en lo sigle XVI, en què tal vegada perdria sa porta d'arc semicircular, substituint-la dues jambes i una grossa llinda amb la data del 22 de Juny de 1555; més amunt, un petit ull de bou, terminant amb la teulada a doble vessant. Té els murs, nusos de tota motllura, formats per petits carreus, colrats pels sigles, i sent del tot llis l'àbside. L'interior, tant pobre com son exterior, presenta una reduïda nau, amb volta lleugerament apuntada.
Santa Maria d'Olost és lo primer poble que es troba en l'antic camí ral de Vic a Berga, que creua de part a part lo Lluçanès, de SE a NE. L'aspecte de la població és, en general, rònec; en moltes de ses cases se veu en lo llindar la data de 1600 i 1700; algunes són de l'anterior centúria, caracterisant-les lo típic adovellat, escassejant los edificis de moderna construcció. La iglésia parroquial, reconstruïda en aquest sigle, és bastant espaiosa, d'una sola nau i amb capelles laterals, i sa senzilla fatxada, en vies de restauració, se troba flanquejada per dos esveltes torres-campanar. Cap més edifici compta que es mereixi l'esment com no sia el vell castell, de que se'n parlarà. Com quasi totes les poblacions purament agrícoles i de muntanya, no hi trobarà l'excursionista fondes ni posades de bon confort, ja que les condicions d'Olost no permeten altra cosa. Com a posada més recomanable hi ha a can Jan Sala, en la plaça de darrera la iglésia, després lo de casa la Serradora, carrer de Berga, sent lo tracta a la catalana i los preus bastant arreglats. Lo medi de locomoció per dirigir-se a Vic, Manresa, Berga i Ripoll és per cavalleries, no comptant amb cap carretera directa amb les ciutats esmentades.
Los homes vestien, fins bastant entrada aquesta centúria, jupa, calces d'encordillats, o sia una roba gruixuda de llana, gec amb bocamànegues de baieta, calçons de cuiro, barretina vermella i espardenyes o esclops.
Les dones vestien gipó, ret, faldilles de blavet o d'estamenya molt curtes, sense mocador o corbata a les espatlles,socs i plantofins de luxo per les dones riques.
Avui, a pagès, hi ha poca variació en quan lo trajo descrit, mes en los pobles s'ha modificat o unificat bastant. Malgrat això, abunden encara les barretines vermelles i les musques, amples calces i gecs d'alt coll de vellut de color d'oli, dominant més los colors foscos que els llampants, tant en lo trajo dels homes com en lo de les dones.
Sant Pere de Perafita és un dels pobles del Lluçanès que menys particularitats ofereix a l'excursionista que cerqui arqueologia o bé art. Sembla nascut en la passada centúria i que des de dit temps hagi restat sense cap mena d'avenç. Des de sa iglésia parroquial, gran i desfregada com les del sigle XVIII, mes sense cap remarcable detall artístic, fins al rònec i negrós hostal, tot se ressent del poc esment amb què es tenen avui los abans floreixents pobles de muntanya. La gran majoria de les cases de Perafita porten en la llinda de llurs portals la data del 1700, notant-se'n algunes de més modernes, que miren a la plaça major i al carrer del costat de l'iglésia. Malgrat això, té cert aspecte d'un passat benestar i un aire pagesívol que un s'hi sent, podríem dir, com a casa, ço és, no s'hi troben aqueixos exòtics disfreçaments de les viles de terra baixa.
La quietud i soletat que sempre regna en lo poble sofria un parèntesi en lo dia en què ens hi esquèiem (lo dia de Sant Miquel de setembre). En efecte, en sos carrers i places se notava e1 trasbals de gent que amb sa confosa enraonadissa omplien d'animació tots los indrets, en tant que arreu se veien bous, ovelles i cavalleries, aparellats uns, a remades altres, i guarnits los últims, i barrejats tots amb la gentada que omplia els carrers. És que en tal dia se celebrava la típica fira de l'Hostal del Vilar de Sant Boi, i per ser Perafita lo lloc més proper al dit siti venint de la part de Vic, de Berga i de més avall, en ell s'hi reuneixen gran nombre de firetaires, pastors, marxants i pagesos per a fer via al lloc de la fira. Nosaltres, amb igual intent, també ens hi trobàvem, fent aviat part de les llargues corrues de gent i de cavalcades que cap a fira s'emmenaven, bo i confosos entre els ramats que també hi feien cap.
És un espectacle digne de ser vist el que ofereixen aquells tot l'any deserts llocs amb l'animació que hi regna amb motiu de la fira. Per tots indrets, uns baixant de les comes, altres pujant de les valls o apareixent pels corriols i camins de les veïnes serres, arreu s'hi notava el formigueig de gent, bellugant per tots cantons negroses tirallongues, en les que hi vermellejaven les barretines i les virolades mantes, blanquejant-hi els ramats i les rossenques manades de bous i vaques amb sa cadellada.
Començant pels balls o danses del país, apuntarem en primer lloc lo contrapàs del Lluçanès, al que segueix la trenca dansa; després lo ballet o salt de quatre, i per fi lo ball dels romeus.
Lo primer és una dansa solemne i de cerimònia, tal vegada tradició vivent d'un dels balls sagrats dels primers pobladors de la comarca. Tot en ell és serio: sols hi prenen part los homes; los moviments són reposats i dignes, ço és, com los de la sardana, i agafats de mans los balladors formen rotllo, voltant al compàs de la cobla. La música sols té motius dolçament melangiosos, fugint de tota idea de bullici, lo que es diu molt bé amb los trajos de gran festa que usen los dansadors. Més que una diversió, sembla el contrapàs un ball sagrat, religiós, més propi de la divinitat que de les mundanes festes, d'on resulta que, malgrat la severitat de la moral cristiana, fou dit ball continuat en les festes patronals del poble per no repugnar a la puresa de les costums ni a l'augusta majestat del rito, com ho demostra l'antiquíssima costum de presidir los prelats les danses que en lo chorus se ballaven.
Com a record de son caràcter religiós observem que sols se balla en lo dia del sant patró del poble i després de la celebració dels oficis divins. Havent-se ballat lo contrapàs, segueix lo trencar dansa, ball no menys grave i cerimoniós que son precedent. Trenquen la dansa, segons aixís se diu, los dos administradors del sant patró, acompanyats cada un d'ells de tres dones, ço és, dues que són les administradores del sant i una altra que sol ser una noia prèviament avisada.