Editorial Selecta - 1968 - Barcelona
De la Vila del Vendrell
A Jaume Carner
Adéu, vila regalada,
adéu, vila del Vendrell,
que fas una olor mesclada
de garrofa i vi novell.
Vibren cases blanquinoses,
sota el dia solellós;
beuen les eugues, calmoses,
en els vells abeuradors.
Cremen marges i vessanes;
les veremes seran bones,
fa l'abella, zumzejant.
I encabides en tartanes,
a berenes van les dones,
cap a mar, sotraquejant.
Davant la imatge d'una vigatana
Salut, oh noble dona catalana
de cella forta i de mirar suau.
Er veu com ell de greu i de galana
el sec país del llunyedar tan blau.
Seran els dies que ta sort dabana
passats a vora de qui en tu es complau,
feixes iguals de la més viva ufana,
goig i riquesa d'una llar en pau.
Poc temeràs de la naixó dels dies
ert desengany, confuses vagaries:
tan transparent és viure com morir.
Hi ha una creu invisible que recera
la teva amor, que és flor de ginestera,
la teva fe, que és flor de romaní.
La deixa
En la mort del bisbe Torras i Bages
El Bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra.
Oh Pare i Mestre que te n'has anat
pels camins de l'eternitat!
Oh Pare! Anit passada t'he sentit
quan anaves muntant a l'infinit,
sota els braços junyits l'ànima closa;
tancades les parpelles. -¿Quina cosa
volies dir-me a mi, dir-nos a tots?
¿O era que els teus llavis, tan devots,
el rosari passaven, rosa a rosa?
Ai, ja no hi era la mirada clara
en ta ferrenya cara
que lluí tota dolça d'amistat
al fred palau, en nua terra avara,
quan anàvem, com fills, al teu costat!
Però pujant a d'altres lletanies,
sobtadament els braços estenies:
i jo queia tot sol, com en un freu,
de genollons en terra,
a sentir, com les planes i la serra,
la gran ombra de Creu.
Oh Catalunya, camp ara mateix sembrat,
novella nau, encara no gosada,
casa d'ahir, tot just embanderada,
infant al caire de la humanitat,
sigues en pau, que Ell t'ha senyat!
Taronger de Sóller
Bell taronger, feixuc de glòria
tenda vivent d'ermini i d'or,
¿quin rei amagues a la història,
gelós d'un goig o d'un tresor?
Oh embriaguesa peremptòria,
goig de l'esguard, desmai del cor!
Oh flaire com una memòria
d'amor passada, en trist que mor!
—¿I si fos sol, —algú replica—,
sol i endebades el dosser?-
Quan un alè d'aire lleuger
gira les branques una mica
i veig la blanca sollerica
mà sobre el pi, al blau recer.