Edicions 62 - 2001 - Barcelona
Al voltant de la Fonda España, al costat de l'Ajuntament, entre els carrers estrets d'una antiga vila medieval que ja feia draps i els tenyia a l'aigua discontínua de les rieres, Terrassa era un món articulat, a toc de pito, amb el temps endreçat per les sirenes de totes les fàbriques, vivificada i fossilitzada per la feina, ciutat de panyos i de mostruaris i de viatjants. Una ciutat amb una música pròpia, qui ho ha sentit no ho oblida, el soroll dels telers, els signes de puntuació de les sirenes. Al migdia del 17 de juliol del 1956, sota el sol exagerat, podia semblar que la ciutat estava adormida, morta, una ciutat abandonada. Però tampoc en aquesta hora s'aturaven encara els telers. Per sota de la calma, es movia una ciutat espurnejant, destí de trens andalusos, de pagesos d'Ullastrell que feien el jornal a la fàbrica, de vocalistes amb una actuació a la nit, al Gran Teatre Alegria, de revolucionaris nous que no havien viscut les revolucions de vint anys enrere, de revolucionaris de vint anys enrere que ja no estaven per orgues, de víctimes i de botxins i de records i d'odis. De memòries d'odis. De memòries d'amors.
El cambrer de la Fonda España, de negre i de blanc, com han anat sempre els cambrers, amb un eixugamans blanc penjat dels pantalons, va arronsar les espatlles. Quins acudits, els clients. Un migdia de juliol, anar a seure a la vorera de la Plaça, sota el sol, en la xafogor de la plaça de l'Ajuntament buida i morta, de migdiada, enmig d'aquell silenci que trencaven només les sirenes de les fàbriques. No és que a en Ramon Cardona li agradés aquella xafogor. Eren ganes de ser a fora, de respirar l'aire cremat amb olor de teler i de fum de xemeneia que era l'aire del seu passat, l'olor de la seva joventut. Per aquella plaça havia passejat, cridant i cantant, quan volia estudiar música, ser cantant, quan volia ser com en Paul Robeson, aquell gegant negre de veu fonda, que feia la revolució amb les cançons, que havia vingut d'Amèrica a cantar O1'man river i himnes excitadors. Ell també cantava, però no com ara. Li deien que tenia bona veu, t'hi podries dedicar. Com en Paul Robeson, l'hem anat a veure a Barcelona. Li havia arribat a fer gràcia. Havia cantat en aquella plaça, tot passejant amb els companys, amb la veu forta, himnes de victòria, d'una victòria de mentida. D'aquella plaça van sortir també els camions que el duien cap al front, la guerra ben entrada, amb l'exèrcit regular de la República, cap al sud. Després de l'Ebre, va travessar la ciutat només un instant, en la desbandada de la retirada, amb els d'en Líster afusellant els nanos que no volien lluitar més, que es volien refugiar a casa seva, sobtadament infantilitzats, com si mai no haguessin deixat de ser nens. No s'hi va poder aturar ni per dir adéu a la Bruna. No hi havia ningú més de qui acomiadar-se, la mare morta anys enrere, el pare una mica abans de començar la guerra. No hi havia temps ni per respirar l'aire glaçat de la Plaça, en el gener fredíssim del 39. Hi va passar, se'n recorda, fet un pòtol de barraca, venint del front, tant que li agrada la roba neta i les sabates enllustrades. Des de llavors, no hi havia tornat més. Ni de pas. La tornava a veure per primer cop.
Va allargar artificialment el camí cap a l'Alegria. Era molt d'hora. L'actuació començava a quarts d'onze. Calia ser-hi tres quarts abans, potser. Va decidir anar per la Font Vella, pel carrer del Teatre, i tornar per la Rasa. Era, en part, un itinerari infantil. Quan era petit, feien la fira al Passeig. Potser ara també. El pare, l'Artur Colomines, l'hi duia agafat de la mà, amb guants de llana, feia molt fred a la fira d'hivern. S'aturaven a la pastisseria, a comprar unes ulleres, un panet de viena, un llonguet amb una presa de xocolata. Pujaven la Font Vella que segur que feia molta més pujada, semblava que les llambordes haguessin de patinar, de tan brillants i de tan fredes. Ara la Font Vella semblava més curta, més plana, els aparadors més arran de terra, les cases senyorials encara més senyorials. Hi pujava tot sol. ¿Hi havia pujat mai, tot sol? De segur. Però tancava els ulls i no se'n recordava. Tancava els ulls i es recordava de la mà del pare, de la veu del pare, xiuxiuejant una cançó, fins i tot de la cançó. Llum de la meva vida... Era curiós. De vegades, passava molt temps sense recordar-se'n, del pare. De vegades el somiava, això sí. Sortia en un somni, però ben tranquil, normalíssim, sense res estrany, com si fos viu, però sabent que era mort. Es deien quatre coses, com si res, i ell es despertava amb un gust estrany al pap. I ara, de sobte, la Font Vella era el carrer del pare. No era el carrer del Social ni el d'aquell tanc que van voler fer davant de la Cuina Moderna i que mai no es va poder moure de tant que pesava el blindatge. Era el camí de la fira i el carrer del pare.
Terrassa era una fàbrica immensa, la ciutat del fum, la ciutat dels telers, la ciutat de les selfactines, les tondoses i les jacquards, de les nuadores i les filadores i els teixidors i les cardadores, de les xemeneies i el vapor i el xeviot i l'ordit. Cent anys, gairebé, de fàbriques, d'estam i de cotó, de mitges i mitjaires, però sobretot de llana, cent anys d'un món construït al voltant de les fàbriques. Les cases dels fabricants, al Passeig o al carrer del Nord, les cases dels obrers, alineades al carrer del Passeig, totes ben iguals, cases de casal i quarto de reixa, com de joguina. El casino dels senyors i el casino del comerç. El Condicionament Terrassenc i la Tarrasa Industrial i l'Auxiliar Tarrasense, l'Electra i l'Anònima, i totes les fàbriques fetes amb sumes de cognoms, Aymerich, Amat i Jover; Cal Sala i Badrinas; Cal Pont, Aurell i Armengol... Tota una ciutat esdevinguda fàbrica, sense amenitats, la ciutat del treball, i de les nenes que vénen del poble per entrar a la filatura encara amb trenes i en surten dones sordejant, cridant, de tant haver parlat tota una vida amb el soroll dels telers de fons. La ciutat de les ordidores, les jacquards i les selfactines, dels mitjaires i les passadores i els tintorers. Una ciutat que hivernava quinze dies d'estiu, tan a toc de pito com treballava tres-cents cinquanta dies la resta de l'any, tots de cop, tot d'uniforme. Demà mateix, divuit de juliol, vacances col·lectives, tot aturat, la ciutat morta i callada, sense telers.