El Mèdol / Fundació Prudenci Bertrana - 1995 - Tarragona
Vaig néixer a la casa número 8 del carrer de Ciutadans; un carrer que comença amb el rostre d'un dimoni esculpit a la cantonada de la plaça del Vi i s'acaba, prop de la plaça de l'Oli, amb una làpida que promet dos-cents cinquanta dies d'indulgència per cada parenostre que es resi a una imatge de sant Antoni. El carrer, doncs, com una làmina catequètica, em va mostrar des de petit tot un itinerari místic: del pecat a la penitència, dels terrors de l'infern a la glòria del cel. Hi havia, però, quelcom que contradeia la doctrina ortodoxa, perquè el diable de pedra era alegre i rialler, mentre que el sant barroc, voltat de marbres blancs, tenia un aspecte trist i funerari. El balcó de casa era un mirador privilegiat sobre el carrer. La vivacitat insondable d'aquell espectacle urbà va alimentar les curiositats de la meva infantesa. Des d'aquella alçada m'embadalia amb les processons, els enterraments, les comitives cíviques, les desfilades militars, les passades de la banda del Regiment, la cercavila dels gegants i els capgrossos, les anades i vingudes dels cotxes i dels vianants que circulaven amunt i avall d'un cap a l'altre del dia, de la setmana, de l'any. Em fascinava, sobretot, el moviment quotidià del carrer, amb la gent que hi habitava i les botigues que hi obrien les portes.
Gràcil com una fulla de palmera; segur com la mà d'un pare. La fina línia del pont "de la Creu Blanca" salta, amb elegància femenina, d'una banda a l'altra del riu, s'esborra en dolça difuminació entre la boira. A sota, les gavines planegen entre aquell anar i venir de finestres i terrats. Una mica d'aire ondula molt lleugerament la superfície tèrbola de l'aigua, pràcticament immòbil, com un mirall antic i brut. Les gavines, els ponts, la línia tan humana de les cases abocades a l'aigua. Les tribunes, els balcons, les terrasses, tots tan vius i tant d'avui, i amb tots els anys a sobre, ben a la vista. El temps s'ha deturat o passa molt lentament, com l'aigua fosca de l'Onyar. La mateixa roba estesa sobre el buit, les flors que esperen com sempre el solet de la tarda, la gàbia del canari... Les teulades fosques, les torres feixugues, la pedra invariable i digna. Les antenes esgarrapant l'aire familiar. L'àmplia balconada de l'Institut vell, de moltes hores grises. El verd de les persianes, com un "mostrari" de verds que lluiten contra el sol. I els campanars de sempre, com pals d'un gran circ, o arbres d'una nau immensa. Tot això dues vegades: en la realitat del cel i en la realitat de l'aigua. Amb una cara plantada a tots els vents i l'altra banyant-se per sempre en el darrer curs de l'Onyar.
Travessar el riu. Mirar el reflex dels ponts. És possible enamorar-se de la bellesa abstracta d'un paisatge. De nit, tots els rius són d'aigua. Fins i tot aquest Onyar podria passar per un petit Danubi blau, romàntic i amorós. Gent del revés traspassa el mirall per un pont estret girat de panxa enlaire. Un home i el seu reflex caminen paral·lels fins que s'acaba el pont, i no es diuen adéu, quan el reflex queda entre les herbes o la foscor de la paret del riu.