Centro de Estudios Bajoaragoneses - 2003 - Alcanyís
Vaig llevar-me d'hora el dia següent, i me'n vaig anar caminant al santuari de la Fontcalda. En travessar la serra em vaig sentir immensament lliure. Vorejava grans precipicis, comes profundes i agrestes.
Al fons d'una vall aparegué el santuari, tan estimat pel teòleg Joan Baptista Manyà. És un espectacle que recomano als excursionistes. El santuari és del segle XVIII i, al seu costat, s'alça un decrèpit balneari per al tractament amb les aigües. Aquestes són molt eficaces i, després de ressenyar la seva composició, Antoni de Magrinyà diu, en el seu fullet: "Cumplo, con un deber humanitario de dar los anteriores datos, porque en los muchísimos años que he ido a la Fontcalda me he podido convencer que son aquellas aguas para curar los reumatismos y es muy común ver al paralítico y al que para andar necesita muletas, completamente curados, con los nueve baños que en lo general suelen tomarse".
Em vaig banyar, doncs, en els profunds estrets d'aigua gelada, no sense un cert temor, fins que vaig guanyar confiança. Vaig nedar tot el matí entre altes parets de granit, donant-me algun cop de tant en tant. Vaig dinar en un rústic hostal amb una gana voraç.
A la tarda, després de tornar a banyar-me, vaig fer una mica d'alpinisme recreatiu. Em sentia matxucat. Quan tornà a alçar-se el vent, em vaig vestir i em vaig dirigir a Prat de Comte a esperar el tren que va de Tortosa a Saragossa. Vaig baixar a Bot i, per fortuna, vaig trobar un camió que aquella mateixa nit sortia cap a Gandesa. Bot és un poble del qual m'ha parlat Martí de Riquer.
Deu ésser per aquestes dates [1976] que em vaig endur Josep Palau i Fabre (de qui més tard vaig publicar el llibre Picasso a Catalunya) a Horta de Sant Joan, poblet que queia dintre de la meva jurisdicció, i que Palau no coneixia, tot i que hi havia fet dues estades Pau Picasso, figura que li interessava molt. L'impacte fou total per a Palau i Fabre. Horta de Sant Joan és un agrest i bellíssim poble de la comarca de la Terra Alta que dóna la cara al Maestrat. És famós pels seus ports de muntanya, per haver-hi sojornat Picasso dues vegades en la seva joventut (inici del cubisme) i pel solitari convent de Sant Salvador d'Horta al peu d'un cim alterós extramurs de la vila. Picasso, en una memorable visita a Mougins, em preguntà si encara s'hi guisaven les olives a la brasa, i si Sant Salvador era encara venerat per la gent. Efectivament, les dues coses perduren a la comarca (he menjat les olives a Gandesa) i és fama que, per la festa del sant, tots els corbs de la rodalia trenen, damunt del convent abandonat, una poètica corona en honor i reverència. Donen tres voltes i se'n van una altra vegada. [...]
Vaig arribar cap allà al migdia, quan el sol s'abraonava amb ferocitat damunt dels camps. Llavors començà a bufar el cerç i s'aixecaren grans núvols de pols, furiosament arremolinats més amunt de les copes de les oliveres i els ametllers. M'envoltaven el vent i les partícules de terra, i vaig tancar els ulls ajupint el cap. Quan tot hagué passat, aparegué davant meu, encimbellat en un tossal, el poble, embrunit i solitari, del Pinell de Brai.
És un poble de la Terra Alta, situat molt a prop del riu Canaleta. La gent de Gandesa acostuma a venir a banyar-se als estrets de la Fontcalda o a la Venta del Riu, al Pinell de Brai, i a l'estiu moltes famílies s'enduen el dinar o el sopar i prolonguen dolçament el sopor prop de l'aigua. En ambdós llocs, el corrent del riu Canaleta passa per uns colls estrets i ombrívols. A l'hora baixa és possible pescar-hi alguna anguila suculenta. Aquells paratges tenen una bellesa críptica i salvatge, tenyida amb tintes romàntiques, com els gravats de Parcerisas de Recuerdos y bellezas de España.
Allò que del Pinell es deixa contemplar d'antuvi per l'esguard del viatger és el Sindicat Agrícola. Aquesta comarca fou una de les primeres que, en temps de la Mancomunitat, adoptà el sistema dels Sindicats com a defensa més eficaç dels interessos dels agricultors. La Terra Alta és terra de vinya i d'ametlla, i al Pinell de Brai fan un vi de gran qualitat. Em vaig quedar aturat davant la gran fàbrica del Sindicat Agrícola, enorme catedral modernista de maó.
Per tota la llargada de la façana hi corre un fris de ceràmica de grans proporcions. Vaig restar esbalaït quan vaig descobrir que aquell fris era, no podia dubtar-ho, una obra de Xavier Nogués. Em va semblar l'obra més important de Xavier Nogués. Essent com era un Sindicat Agrícola, els motius decoratius calia que fossin inspirats en temes camperols, de conreu. Tot el fabulós univers d'aquest artista barceloní apareixia immortalitzant els seus gests per sempre, a la façana d'un edifici que, des d'aleshores, donava una empremta de rústica noblesa a aquest poblet obscur i perdut en un dels paratges més ignorats de Catalunya. Trencant l'ocre de la façana, els colors pensats per Xavier Nogués prenien una calor i una vida increïbles, encarnant-se en la ingènua malícia d'aquests personatges tan estimats per l'artista. Els pagesos i les pageses veremant, l'encarregat, que amb les mans a l'esquena vigila la tasca dels trulls, el gos d'ull trist ensumant el sarró de l'amo, els tastavins elevant la copa al cel i fent a través de les ben poblades celles i bigotis les ganyotes més angèlicament infernals que hom pugui veure. Hi ha també el premsat de les olives i els qui, com en una sínia, donen voltes per esprémer i fer saltar el rajolí d'or líquid, que és com metafòricament hom al·ludeix a l'oli. Tots mouen els bigotis, si en duen, d'una banda a l'altra, i pensen coses tremebundes. Les al·legories, es completen amb una escena de caçadors embriacs, que és la cosa més excelsa que hom m'ha permès de veure en la meva vida.
Hi havia un home a la porta del Sindicat. Es recolzava al llindar i em mirava amb curiositat. A la meva esquerra hi havia els safareigs públics, i les dones havien aturat un moment la seva feina mentre esguardaven. Gairebé totes les dones d'una certa edat van endolades. Se sentia constantment la remor de l'aigua.
L'home resultà ésser una mena de cap de personal del Sindicat. M'atengué amb cortesia i em féu tastar, una copa de vi. Li vaig preguntar, naturalment, per les meravelles de la façana. Se'm quedà mirant.
—Suposo que no és pas un antiquari, oi?
—No, senyor.
—Molt bé. Entri, si li plau.
Vàrem explorar tot l'edifici, que és d'una grandiositat manifesta. Pujàrem als enormes dipòsits i recorreguérem unes estretes passarel·les fimbrants. L'aire flairava a most i a humitat. Baixàrem després a una mena de catacumbes, amb teranyines i bombetes elèctriques incertes, i em va semblar reviure l'ambient d'un film expressionista de Robert Wiene. En aquestes catacumbes sepulcrals es practica la neteja dels dipòsits, una vegada buits. Quan sortírem a la llum del sol, els ocells cantaven enfilats damunt les branques dels arbres.
Vaig saber, per fi, la història de la ceràmica de Xavier Nogués. La història és més aviat senzilla. Vers 1917 o 1918, l'autor de l'edifici del Sindicat, l'arquitecte Cèsar Martinell, encarregà la decoració ceràmica al seu amic, l'artista Xavier Nogués. Aquest acceptà l'encàrrec, i una vegada executada l'obra, envià les peces perfectament embalades al Pinell de Brai. Això no obstant, no es pogueren muntar en aquell moment, perquè el Sindicat travessava un període de debilitat econòmica. Les caixes foren dipositades al soterrani (les llòbregues catacumbes) esperant temps millors. Els temps passaren, i, com que no es tractava d'un afer d'urgència immediata, les ceràmiques dormiren el somni dels justos. La gent perdé el record de les ceràmiques, o sigui, dels ninots, de l'artista que els havia fet i fins de les caixes apilotades en el lloc més obscur de les catacumbes. Això fou una gran sort per a les ceràmiques. Aquests llocs foren terribles camps de batalla a la nostra guerra civil. ¿Haurien arribat intactes, com ara ho estan, si haguessin estat muntades anys enrere?
Ara farà cosa de tres o quatre anys, un consell directiu dinàmic s'interessà pel contingut i la significació oculta de les caixes soterrades. Sortiren les peces a la superfície, i, amb elles, els dibuixos i projectes per a la instal·lació. Ignorant el valor de les ceràmiques i que eren d'en Xavier Nogués, les ceràmiques foren muntades. L'esbós per al muntatge fou cedit al Museu del Vi de Vilafranca del Penedès. Ara, tot el poble estima aquests ninots i s'ha familiaritzat amb els seus gests. Als antiquaris i col·leccionistes que passen al llarg del poble se'ls diu categòricament que no. Xavier Nogués va morir abans de veure muntada la seva obra, una de les seves obres mestres i de més importància material. A la seva memòria hauria recitat, in mente, els versos que li va dedicar en llatí Francesc Pujols. El llatí de Francesc Pujols, gran amic de Xavier Nogués, diu:
Mors mordet osseae suae mortalis,
Cum vita delineationis suis inmortalis.
Segons Pujols, i mai hom no ha dit cosa més clara, la mort mossega a Xavier Nogués els seus ossos mortals així com la vida els seus inoblidables dibuixos immortals.
En arribar a Móra, gairebé al migdia, vaig veure l'Ebre, ample i somnolent, cenyir les hortes i els canyissars de la ribera. M'atordí uns instants la llum enlluernadora i salvatge del sol, i de seguida vaig començar a amarar-me de suor. Les aigües, sota els arcs del gran pont de ciment, dibuixaven suaus i lents remolins que anaven a perdre's al lluny del corrent. Llavors, recolzat a l'ampit, vaig descobrir la remor imperceptible del cant del riu. Era quelcom semblant a una queixa, o potser a múltiples rialles ofegades.
A l'altra banda del pont, m'esperava el cotxe que em conduiria a Gandesa. El taxista era un amic meu, anomenat Girbau, actiu comerciant de llibreria i paperer, taxista i regidor de l'Ajuntarnent ensems. Girbau és un simpàtic gironí en el cor del qual, mentre corrien els anys, ha arrelat altíssima flama d'amor per les resseques comarques de la Terra Alta. M'esperava, a recer del sol, al tenderol de la fonda Turú, a dues passes de l'automòbil, bevent àvidament en un vas. Em féu un ample gest de salutació quan em va veure.
Hi havia una multitud de camionetes així com molts firaires a la terrassa del "Turú" esperant l'hora de dinar. Móra d'Ebre és un centre industrial, poderós i ple d'iniciativa, que brinda al foraster, per a recobrar forces, un establiment de bona cuina, la fama del qual s'estén més enllà de la ratlla d'Aragó.
Els dies de grans aglomeracions, els cambrers del "Turú" es tornen, amb raó, un xic malhumorats i agres i, tret d'ésser un sant carregat de paciència, hom corre el risc de veure's engegat a dida. Però això passa a tot arreu.
Vàrem menjar una refrescant amanida i un suculent xai rostit amb pebrotets i, abans d'anar-nos-en, sortírem a la terrassa a prendre cafè. La calor era espantosa i hi havia un núvol de mosques brunzint.
Estimo Gandesa. És agresta i viril. Girada vers el passat, el seu rostre es veu protagonista de les discòrdies d'antany, quan el geni de Cabrera l'assetjà impietosament set vegades, aconseguint per aquest motiu el títol de la "molt lleial, heroica i immortal ciutat" (per a historiar aquests fets, Antoni de Magrinyà i de Sunyer, president de la Diputació de Tarragona, va escriure Historía de los siete sitios de Gandesa, Gandesa, 1909). En la darrera guerra civil, Gandesa fou eix i enclau de la batalla de l'Ebre. Ara, Gandesa gira el seu rostre confiat vers el futur. Un gandesà il·lustre ha escrit pàgines molt belles sobre el seu lloc de naixença: J. B. Manyà, autor de Notes d'història de Gandesa (Tortosa, 1962). Teòleg eminent, era un nom que ens honorava a tots els catalans.
Per l'obra de Josep M. Mas Solench relativa a sant Salvador d'Horta, sabem ara que el sant no era fill d'Horta sinó de Santa Coloma de Farners, i que hi va néixer l'any 1520. Per aquesta obra sabem que era un sant que feia tants miracles que resultava incòmode a les comunitats a què pertanyia per la gran afluència de multituds entorn dels convents. Se'l treien, com vulgarment es diu, de sobre i se'l passaven d'una comunitat a l'altra. Allà on estigué més temps fou a Horta de Sant Joan (Picasso, li deia Horta d'Ebre) i per això hom l'anomena amb la designació del poble. Aquí encara canten els goigs que li dedicaren en vida:
A Horta, Verge y Senyora,
Mare de Nostre Senyor,
Grans miracles féu tothora
Déu per frare Salvador.
Circulen moltes llegendes pietoses sobre aquest sant, que fou canonitzat el 17 d'abril de 1938 per Pius XI a la basílica de Sant Pere del Vaticà. Hi consta, naturalment, una extensa relació dels seus miracles. Un dels més importants, però, a mi em sembla que és el del perfum d'autèntica poesia que atorga el sant al poble d'Horta i rodalia i que hi perdura tostemps. Hom evoca l'època en la literatura:
Pastores y nymphas va mano a mano
bailando mil cerdanas por el llano.
El fet més important és l'anada del sant a peu a Madrid, car Felip II i la seva muller Isabel de Valois el volien conèixer, encuriosits pels seus miracles. Se'ls adreçà en català:
"-Jesús Maria. Déu que ens ha creat us beneeixi. Per què m'heu fet venir? Què en traureu de veure un pobre cuiner de Jesús Maria?".
Situem-nos a l'any 1898. Picasso retornà de Madrid malalt. Els seus pares L'esperaven a Barcelona preocupats pel seu estat de salut i després per allò que segurament el metge recomanaria: un canvi d'aires a muntanya. Com és sabut, no nedaven en l'abundància. El seu íntim amic, Manuel Pallarès, va resoldre el problema invitant-lo a passar una llarga temporada plegats a la casa pairal d'Horta de Sant Joan, poble situat als contraforts dels abruptes ports de Beseit, a la comarca de la Terra Alta, província de Tarragona. Allà se n'anaren amb els seus estris de pintor, fent el camí amb tren fins a Tortosa, on els esperava Josep, el germà gran de Pallarès, amb dues mules que carregaren els embalums. Els camins cap a Horta eren de ferradura, i el paisatge veritablement grandiós amb les seves altes muntanyes. Bufava un vent sec, impregnat per l'aroma de les herbes boscanes, que els duia la veu del silenci i la xerradissa dels ocells amagats al bosc. Arribaren a Horta de Sant Joan ben entrat el migdia. Va resultar que Horta era un lloc bellíssim, al peu de la serra agresta, tocant a una plana en declivi vers altres confins tancats així mateix per un horitzó de muntanyes, les de Cavalls i de Pàndols, on quaranta anys més tard es desenvoluparia la més feroç batalla de la guerra civil espanyola, la batalla de l'Ebre.
Pel que fa a mi, vaig descobrir Horta poc temps després de prendre possessió del meu càrrec, a Gandesa. Vaig fer aleshores una visita d'inspecció als diversos pobles del partit judicial, i allà romania Horta de Sant Joan, amb un passat històric que no podíem oblidar els que hi havíem participat (em refereixo als qui havíem estat combatents en la guerra), però també els afeccionats a la pintura, car en tots els llibres d'art s'al·ludia a aquest poble, encara que amb nominació una mica canviada. Els llibres, per una arbitrarietat de Picasso, posaven Horta d'Ebre i no Horta de Sant Joan, que és el nom real del poble. No existeix cap Horta d'Ebre en tota la geografia espanyola.
Horta és realment un poble "cubista", amb el perfil de les seves cases fortament contrastat en cubs, l'un damunt de l'altre, amb el ple i el buit de les seves masses i forats-espai, homologant-se tot allò en un conjunt presidit per l'església. És un poble antic fent d'estrep a una església antiga. El resultat és perfecte.
A la seva dreta es dreça l'estructura cònica de Santa Bàrbara, amb el convent de Sant Salvador d'Horta, sant contemporani de Felip II que, segons el llibre de l'erudit del segle XVIII, Pere Serra i Postius, Prodigios y finezas de los Santos Angeles hechos en el Principado de Cataluña (Barcelona, 1726), cuinava divinament gràcies a la intervenció dels celestials ajudants.