Joaquim Horta Editor - 1957 - Barcelona
A Barcelona, a començaments d'octubre de 1930, a la Universitat agitada d'aleshores, vaig conèixer un noi mallorquí, de Ciutat de Mallorca, que es deia Bartomeu Rosselló, un nom i un cognom normals i fins i tot vulgars a la seva illa. Ell solia assegurar que ens havíem conegut uns mesos abans, durant els exàmens del Batxillerat Universitari, però d'aquesta primera topada jo no en guardo cap record. De seguida ens vàrem fer amics. A ell i a mi ens agradava molt parlar, i durant els anys universitaris, fins a la seva llicenciatura, pel juny de 1935, les nostres converses no varen tenir fi ni compte, al pati de Dret i a moltes altres bandes, dintre i fora de la Casa, ja sols, ja amb altres companys, nois i noies d'aquell temps, el destí dels quals ha estat, naturalment, molt divers. Parlàvem de tot i amb una absoluta llibertat, tal com es propi dels joves i característic de la nostra vida, però em penso que amb les nostres esmolades llengües no férem mal a ningú. [...]
A finals de novembre, comença a trobar-se malament i a principis de l'altre mes s'ha d'allitar. Ningú de nosaltres no en fa cas. Es parla d'una gàstrica, d'un refredat rebel, d'una infecció benigna. És admirablement atès, a la Residència d'Estudiants, pel seu gran amic Eduard Valentí, que també s'hi trobava, i per una jove metgessa, la doctora Pellicer. A les acaballes de desembre és diagnosticada una granúlia, i ens comuniquen de sobte que no té remei. Intervenen Miquel-Àngel Marín i Antoni M. Sbert, i és portat, quasi moribund, al sanatori del Brull, on mor el dia 5 de gener de 1938, a les primeres hores de la tarda. A la nit, el vàrem vetllar l'Amàlia, en Valentí i jo, vinguts de Barcelona amb el Dr. Carles Riba i Joan Bayo. Recordaré sempre els trets del darrer sofriment a la seva cara i, a la llar de l'estança on vàrem passar unes inacabables hores, les "ombres esvalotades" del foc, com aquelles que ell havia cantat en el seu primer poema.
El vàrem enterrar al matí següent en el cementiri del Brull, on el seu cos encara espera el trasllat a la seva illa, prop de la seva gent i de la mar.
A Barcelona, a començaments d'octubre de 1930, a la Universitat agitada d'aleshores, vaig conèixer un noi mallorquí, de Ciutat de Mallorca, que es deia Bartomeu Rosselló, un nom i un cognom normals i fins i tot vulgars a la seva illa. Ell solia assegurar que ens havíem conegut uns mesos abans, durant els exàmens del Batxillerat Universitari, però d'aquesta primera topada jo no en guardo cap record.
De seguida ens vàrem fer amics. A ell i a mi ens agradava molt parlar, i durant els anys universitaris, fins a la seva llicenciatura, pel juny de 1935, les nostres converses no varen tenir fi ni compte, al pati de Dret i a moltes altres bandes, dintre i fora de la Casa, ja sols, ja amb altres companys, nois i noies d'aquell temps, el destí dels quals ha estat, naturalment, molt divers. Parlàvem de tot i amb una absoluta llibertat, tal com és propi dels joves i característic de la nostra vida, però em penso que amb les nostres esmolades llengües no férem mal a ningú.
Si ara és a mi a qui pregunten, i el tema és el record de Rosselló, quina resposta podria satisfer-me? Des de les qualitats del marbre, des d'un rostre de vençut rebel, no retornarà a cap orella una veu viva, no es redreçarà la carn contra l'oblit. Veig un home jove i nerviós, molt noble, bo i prou intel·ligent per a semblar senzill. Les seves creences li oferiren suport a un natural entusiasme, i la seva generositat no hagué d'enfredorir-se en normalíssimes decepcions. Sabé llegir i conversar, aquests difícils guanys d'una adulta cultura. Serví amb rigor una exigent vocació, es conservà fidel a un esperit i a una llengua i fou, enmig de tot, afortunat.
Perquè va tenir els millors pares, l'afecte d'un germà, nombrosos amics, la guia i l'aplaudiment de mestres. Evità amb una mort prematura habituals destins de pregadéu o d'espantall. No li sobraren diners, però aquests no eren tampoc necessaris fins a la immundícia, aleshores, quan queia aigua a estones, sense recursos xamànics, i en el nostre lleure apreníem acadèmicament en algun remot Tàcit el llenguatge de sicofants i turiferaris, el retrat de Domicià. Conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat, somrigué als seus somnis davant una mar perfecta i pagà amb uns quants versos autèntics la "vana agitació d'haver viscut".