Edicions 62 - 2010 - Barcelona
La presó tenia la seva entrada pel carrer Entença, on hi havia les dependències centrals i el pati d'entrada de les visites, on també descarregaven les conduccions. Tenia una estructura radial en forma d'estrella amb sis naus de dimensions irregulars: unes eren més llargues que les altres. Crec recordar que una nau era ocupada, potser parcialment, pels tallers, i que hi havia una sala d'actes com de teatre (o de cinema) on una vegada feren una pel·lícula, però no sé si només m'ho imagino. En el complex hi havia un cos central amb una cúpula sobresortint que donava llum a la rotonda de la planta baixa on hi havia la peixera, és a dir, el despatx vidriat des del qual els funcionaris podien observar les diverses galeries en què els reclusos havien estat distribuïts. Una balconada circular donava la volta a l'espai central al primer pis de la rotonda.
Com que en principi tots els presos estaven pendents de judici, aquests havien estat agrupats més o menys segons els motius: per exemple, els presos governatius de la llei de «vagos y maleantes», que entraven i sortien més, vivien separats dels detinguts per delictes de sang. Els acusats de delictes econòmics i alguns «habituals» solien tenir els «destins» (és a dir, ser cuiners, barbers, escrivents, ajudants dels funcionaris, mossos de l'economat, escolans o ajudants de la biblioteca); anaven i venien amb una certa, per bé que limitada, llibertat de moviments. Si estaven complint alguna condemna, el destí els servia per redimir la pena, perquè no era estrany que hi hagués gent que acumulés una condemna i un sumari en tràmit. Tampoc era estrany que algú afirmés que s'havia autoinculpat de coses petites o inventades per tal de retardar l'anada al penal i quedar-se més temps a Barcelona, on tenia la família més a prop. Alguns destins eren, doncs, més aviat presos «estables». Corria la brama que el barber que teníem a la quarta galeria (la dels perillosos, la dels delictes de sang o amb violència) hi era acusat d'haver tallat el coll a algú. No ho sé; en tot cas, afaitava bé.
Potser allò que he retingut més de la Model és la impressió que em produí el locutori. Jo, a una banda d'una reixa, parlava amb la meva família situada al darrere d'una altra reixa, amb un passadís entremig per on es passejava un guàrdia. Hi entràvem sis o vuit presos alhora i, per mor de la distància, tots, presos i visites, cridàvem al mateix temps; gairebé no s'entenia res. A més a més, quan passava el vigilant canviàvem de conversa i de llengua, per si de cas. «T'han pegat?» La pregunta era feta amb un pel d'angoixa. Havia passat ja la por a les pallisses, a cedir, a viure en un interrogatori permanent; encara que sempre et podien excarcerar i tornar-te a la Via Laietana. Havia passat una setmana a comissaria i tornar-hi era un temor sempre present. La detenció preventiva segons les lleis que havia estudiat a la Facultat era de tres dies, però segons la legislació que funcionava era indefinida si el jutge militar així ho decidia. Formalment quedaves només a la seva disposició, però podies ser-hi retornat en qualsevol moment per tal d'ampliar les diligències. Algú podia haver-nos-ho explicat (i potser criticat). D'aquí potser deriva el meu distanciament anímic, instintiu, respecte als discursos sobre la relació entre la justícia i el dret.