Edicions El Cep i la Nansa - 1983 - Vilanova i la Geltrú
Un mes exactament abans de la seva mort, vaig anar un matí calorós i assolellat de començ d'estiu, a veure En Joan Salvat-Papasseit, que s'havia anat a redossar —ell, l'exaltador dels arcs voltaics, dels autoòmnibus i de les antenes de T.S.F.! — en un piset vell i elemental del tradicional gòtic veïnatge de Santa Maria del Mar.
El veiérem estès al llit, ja més mort que viu, sense paraula oïble, gairebé, tot ell ulls enfebrats. El seu rostre angulós reduït a l'estricta groga pell recobridora de l'os, era amarat, però, d'un meravellós somriure impalpable, extraterral.
A la penombra de l'alcova humil hi havia dues siluetes silencioses, dues estàtues de l'angoixa mal dissimulada i del dolor mal encobert.
Damunt el llit, hi jugava amb una nina, una formosa nena de cinc anys, la seva filla, que omplia aquella terrible cambra premortuòria amb la seva presència d'àngel.
La musa veritable del poeta, potser...
Pels blatars pairals
Alp és un poblet situat al repeu del Puig d'Alp i del Padró dels Quatre Batlles, sota l'alterosa carena oscada del Puigmal.
Bona part del seu muntanyam apareix feréstegament ennegrit d'immenses boscúries de pins i d'avets.
Alp és un poblet, com tots els de la Cerdanya, de cases ocre bru i gris de molsa, rústegues, amb uns finestrons molt menuts i amb uns portals molt baixos, ensostrades de lloses blavisses, inclinades en forta pendent.
La plana d'Alp, que arrenca del poblet mateix, és tota rectanglada de blatars i de pradells d'userda.
Fou, precisament, en aquest poble d'Alp, on els meus avis i besavis paterns nasqueren i treballaren, amb llurs gruixudes mans, el terròs avar; on destralejaren llenya per a les llars inexhauribles de l'hivern inclement; on pasturaren les vaques, els bous i les ovelles.
Existeix encara, per bé que hagi passat a persones estranyes, la nostra pagesa antiga casa pairal. Resta encara en peu una porta de l'edifícació primitiva, que data de la divuitena centúria i, potser, fins i tot, de més lluny. Hi havia, segons sembla, un gran hort ben arredossat de la fredura dels vents del septentrió, els vestigis del qual emergeixen lamentablement: alguns arbres que s'estan morint de vells, un rengle de pereres, un grup de salzes, un saüquer...
És hora foscant.
Tot es daura pàl·lidament a l'entorn.
Un esbart d'ànecs ix d'un rec diamantí; dos porcells furguen en un clot fangós; passa una vaca rossa precedida d'una noieta bruna que porta un cantiret de llauna a la mà.
Jo contemplo, però, amb una insistent encuriosida melangia, des de la porta de l'església, el vell cementiri abandonat, eneriçat d'escardots i de malves.
Allí, sota terra, jeuen els meus humils morts, la pols de l'argila amb què sóc estat pastat, la meva més íntima i més directa ancestral matèria.
Una emoció pregoníssima em fa restar clavat allí una llarga estona.
Les ombres van espesseint-se, van espesseint-se.
Camino lentament, amb mil pensaments contradictoris al cap, amb mil sentiments contradictoris al cor, per la soledat, pel silenci, pel misteri del camp.
Sense adonar-me'n, he sortit del camí afressat i m'endinso a través els blatars segats, rostoll endins, rostoll endins...
Quin efecte que deu fer, ara, el petit cementiri d'Ix colgat per la neu!
El petit cementiri d'Ix, llogarret veí de la fronterera Bourg-Madame, es troba a ran d'una bella petita església, d'un romàntic extraordinàriament pur. En aquest petit cementiri hi ha poques tombes. Abunden, en canvi, les flors i els herbeis.
La cantadissa dels ocells, a la primavera, no para mai.
En aquest petit cementiri d'Ix reposa una pobra noia, filla d'un «épicer» de Bourg-Madame, la qual morí, als vint anys a penes, d'una tuberculosi fulminosa. Era una bruneta molt simpàtica i eixerida, amb la boca de cirera sempre oberta per la rialla. Em sembla veure-la, encara, darrera la pedra de marbre del taulell, amb el seu davantalet blau piguejat de blanc, despatxant xocolatines i «berlingots».
Reposa, també, en aquest petit cementiri d'Ix un comissari de policia, un home menut, magre i biliós com una mala cosa, veritable terror dels estiuejants puigcerdanesos que no tenien el passaport en regla. Era als anys forts de la Guerra Gran. La consigna era rigorosíssima.
Jo prenia sovint l'aperitiu amb l'esmentat comissari: gairebé sempre, una copa clandestina de verd lletós «Pernod». Aleshores, aquell tigre del pont de Bourg-Madame, esdevenia un xai sentimental. Un tendre idíl·lic.
En aquest petit cementiri d'Ix reposa, sobretot, i per dret propi, un poeta amic, en Jacques Sauquet, la modèstia literària i la simplicitat cristiana en persona. Jacques Sauquet treballava a l'establiment del seu pare, un dels establiments més acreditats i antics de la comarca. Fins a la seva mort — fou a entrada de l'any passat — res no sabíem de les seves aficions poètiques ni dels seus entusiasmes literaris.
He tingut, últimament, entre les mans —de mans, precisament, d'una gentil neboda seva — alguns manuscrits i retalls de fragments de poesies publicades en periòdics i revistes de la Cerdanya francesa i del Rosselló. He trobat, entre altres, una poesia colpidorament pressentidora dedicada a l'església i al cementiri d'Ix. Heu-vos aquí les darreres estrofes:
Sota els rosers, que les tombes ombregen,
vora teu, guarda'm un lloc funeral;
só jove... mes los anys sempre curtegen:
tan dolç és descansar al país natal!
Sí que n'ha d'ésser de dolç — oh, Jacques Sauquet! — aquest descansar per sempre més en el país natal! Aquest contacte fidel de la nostra cendra mortal amb la nostra immortal argila!
Matí en un jardí de Cerdanya
Anit vaig adormir-me amb el flauteig —tan subtil, tan entristidor!—dels petits gripaus hostes habituals de l'antic jardí familiar.
Unes hores mes tard, ja ben entrada la nit, a través els vels d'una son espessa, les meves oïdes foren sol·licitades pel sorollós tumulte de la tempestat.
Aquest matí, però, en obrir el meu balcó, el sol i la cantúria dels ocells penetraven joiosament a la meva cambra.
Quatre acàcies atapeïdes de fullatge mentolat, dos grans tells patriarcals, un pi-avet gegantí que degoten encara a plena llum d'or matinal.
I un estany circular, al bell mig, amb un brollador de marbre blanc, i una eura negra, i un boix verd, i un gerani d'un roig encès a l'entorn.
Vers la ruta de França —ratllades pels barrots de la tanca del nostre jardí— passen dues noietes vestides de colors clars; l'una d'elles porta un cabassó a la mà; l'altra porta, penjada al braç, una olleta de metall, que reintella amb tot el paisatge vernissat de fresc.
Canta el dallaire d'un camp proper d'userda.
Sona un esquellerinc de vacada al lluny del lluny.
La moixera
La moixera —(el «sorbier des oiseaux», que diuen els francesos)— fou l'arbre predilecte de la meva infància.
A l'antic jardí familiar de Cerdanya n'hi ha encara una de magnífica, entrant a mà esquerra, vora el brollador de marbre recobert d'eura espessa, que ens evoca sempre gentils records i suggestives remembrances.
La moixera a l'estiu fa una copiosíssima raïmada de petits granets groc-cadmi que, a mida que va entrant la tardor, esdevenen vermells, vermells...
Quan jo era infant, el menut granall rogenc del fruit de la moixera em servia per a tota mena de jocs elementals i de candoroses fantasies.
El vell jardiner em contava que aquests fruits de la moixera, als començos de l'hivern, eren l'aliment principal de les merles i de les grives que retardaven llur èxode anual pels horts i pels jardins més redossats de la nostra cara vall pirinenca.
Fou, sens dubte, en aquells jorns llunyans de la meva infància, sota la influència de les explicacions del nostre bon jardiner, que vaig pressentir la delícia de certs paisatges hivernals de Breughel el Vell, uns paisatges tot recoberts de neu, amb unes casetes menudes fumejant i un pintoresc anar i venir de doniques i homenics multicolors a l'entorn i una merla i una griva volant, a primer terme, per entre els despullats brancatges d'un grup esvelt de moixeres...
Entorn de la palmera de Llucalcari
Escarré o Llucalcari, és un niu de pedra i de calç a ple sol.
Hi ha una palmera esvelta que emergeix com una flor tutelar de les quatre cases del llogarret.
Al fons, l'ampla faixa de la mar.
Per un estret corriol pedregós, que fa baixada, hom va a parar a una petita platja.
El terreny és plantat d'olivers.
Algun pi venturer.
Arreu, matolls d'herbes boscanes que exhalen un perfum balsàmic reconfortant.
A banda i banda de la petita platja, estenent-se fins el lluny del lluny, cap a la banda de Deià, hi ha uns grans munts de roques opalescents i uns recers profunds d'aigua policromada.
Són les famoses «cales» d'ensomni.
L'ànima i els sentits es fonen allí, inenarrablement...
Per la banda de terra hi ha unes belles serralades color de magrana.
Una tassa de te sota el Puig Major
A les darreries de la primavera de 1912 vaig llogar a Fornalutx una petita casa de pedra bruna, amb la porta i les dues finestres resseguides d'un voraviu blanc de calç. Hi havia al davant mateix un bosquet de tarongers i de llimoners. Per un corriol que vorejava un torrent, una noia, nua de braços i amb la trena esquena avall, anava i venia, dues o tres vegades al dia, a cercar aigua a la font, l'àmfora d'argila recolzada al flanc.
Un matrimoni anglès va llogar una caseta veïna. No vàrem tardar gaire d'establir una comuna relació. Allí vàrem partir-nos el pa i la sal —el «Lipton tea» i la «Cólman's mustard» — de la internacional amistat.
No oblidaré mai la veu i el gest exquisits d'aquella gentil dama a l'hora del te.
La seva hora, com deia ella.
Reveig, encara, nostàlgicament, els espirals de fum de les nostres cigarretes entortolligant-se, subtils i ensomniadores, per l'aire capvespral, sota l'enorme ametista del Puig-Major.