Editorial Columna - 1999 - Barcelona
El Festival fou un èxit esclatant. Sorprenent. El Price era ple a vessar. El públic cridava «Llibertat! Amnistia!», però escoltava respectuós les lectures dels poetes i dels actors. Un acte inenarrable, que innova una nova estratègia de lluita oberta, combinada amb una gran rigorositat literària. Una gran lliçó de treball ben fet. Unes magnífiques fotografies de Josep Ribes Puig-Agut. Un enregistrament a cura de Pere Fages. I un film de l'equip de Pere Portabella, Carles Santos i Esteve Bou. I la visió d'una policia desbordada, desconcertada, incapaç d'intervenir i humiliada.
De fet, fou un encàrrec debatut i acordat a la Comissió Coordinadora només dos mesos abans. Sembla impossible aconseguir un espectacle com aquell, de gran qualitat, en tan poc temps. I movent figures de primera línia: Montserrat Carulla, Carme Sansa, Maria Plans, Maria E. Arquer, Núria Candela, Feliu Formosa, Ernest Serrahima, Enric Casamitjana, Alexandre Aixelà, Josep M. Casanovas, Josep Torrents, sota la direcció de Josep Anton Codina i de Francesc Barceló com a ajudant, i amb escenografia de Frederic Amat. Els cito tots perquè s'ho mereixen. En les pauses de la lectura, i quan la gent cridava compassada per la llibertat i per l'amnistia, les actrius i els actors es comportaren amb una dignitat esborronadora.
Feliu Formosa fou el responsable de la tria d'autors, que sumaren 79, i Josep A. Codina, de la dels poemes. La primera part consistí en un muntatge de poesia molt ben resolt, impressionant. La segona, en una lectura de poemes de Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Josep M. de Sagarra i Josep Carner, que era a Barcelona però no estava en condicions d'assistir a l'acte. I la tercera, en una lectura personal de poemes d'Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, José M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú i jo mateix. També vaig rebre l'encàrrec d'introduir l'acte, i Joan Oliver el clogué magníficament. La gent l'aplaudí amb fervor.
La intensitat política esclatà durant la recitació del poema de Bauçà «Al final s'ha comprovat». Hi va haver moments d'una intensitat poètica que posava els pèls de punta, com quan Gabriel Ferrater, quequejant, llançà al vol el seu poema «Gosa poder». Vaig intuir la intensitat humana d'aquell acte quan vaig veure una enèrgica Rosa Leveroni dalt de l'entarimat; la dignitat moral, amb un Espriu que no perdé mai la condícia; la capacitat d'entusiasmar, amb un Pere Quart desbordant; l'esperit de servei de Joan Teixidor i Joan Vinyoli; el valor de la simplicitat, amb el poema de Brossa sobre els mossos d'esquadra; la capacitat èpica d'Agustí Bartra, amb el seu retaule dedicat al president Companys.
Mossèn Vidal Aunós, rector de la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, de Barcelona, on s'imprimien tots els pamflets polítics del país, em proposà publicar Poemes com un annex a Pedres vivents, que a la vegada ja era un annex de la Hoja dominical. Em semblà massa. En canvi, vaig acceptar donar pas a una nova empresa dins la mateixa parròquia, que en definitiva fou el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits joves, menors de trenta anys, que encara avui s'atorga.
El premi Amadeu Oller ha estat, per a mi, una de les aventures més dramàtiques, divertides i angoixants que he compartit. Dramàtica, pels concursants, jovenalla que a l'inici no sabia ni escriure. A la parròquia hi ha tot l'arxiu que algun dia algú hauria d'estudiar. Ara és molt diferent com escriuen aquests joves poetes. Divertida, pel jurat, sobretot per Joan Oliver, i per les discussions metafisicoteològiques mantingudes amb el convidat de luxe, mossèn Joan Batlles i Alerm, llavors, a l'època del cardenal Narcís Jubany, vicari episcopal de l'Arquebisbat de Barcelona. I angoixant, perquè sovint el dia de la festa del premi teníem un membre del jurat a la garjola, i a vegades tres.
L'any 1974, l'engarjolat fou l'autor premiat: Francesc Codina, de Vic, de 19 anys. Vam coincidir a la Model. Al pati de la presó li vai comunicar la notícia que el seu llibre Cops de cap a la lluna havia resultat guanyador. Codina s'emocionà. Els interns que ens rodejaven aplaudiren. En aquells moments, els presos comuns ens consideraven. Ens deien «los del cuello blanco». Els deixàvem llibres, compartíem el menjar que ens duien, i no permetíem que fessin les fei-nes domèstiques que ens corresponien.
El premi també era divertit per als vicaris de la parròquia, clenxinats i progressistes. Per al senyor Planas, impecable i atent. Per a Antoni Fortuny, actiu i creador. Per a mossèn Vidal, assenyat i bondadós, que en ple debat del premi, i en assabentar-se, per televisió, que havia estat declarat l'estat d'excepció, va dir: «Tanquem la tele, i aquí no ha passat res». La successió de mossens de Sant Medir formen un notable conjunt arquitectònic: Amadeu Oller o l'Església de barri. J. M. Vidal o l'Església comunitària. Josep Bigordà o l'Església de la renovació. Francesc Vilamala o l'Església dels marginats. [...]
Tinc una extensa correspondència amb els nois i les noies que participaren al concurs. Si havien destacat els felicitava i, si no, els encoratjava. Això establí un sistema de comunicació molt fluid, que s'incrementà quan es decidí que l'any que no hi hagués guanyador, i hi hagués material suficient, s'editaria una antologia de participants. Era una manera de presentar públicament un panorama de la poesia jove. I d'estimular. Cada antologia contenia un estudi sobre la situació de la poesia en el moment de la seva publicació, la llista dels llibres publicats per la parròquia: premis, accèssits i les antologies, i a més contenia una bibliografia de llibres publicats en aquell període. Era una ajuda per a la joventut que el jurat creia que calia fer.
A la marinada del dia de Sant Jordi de 1974 la policia va irrompre a la meva casa del carrer d'Aragó arrasant. No es pogueren emportar altra cosa que a mi, la meva muller Anna i els meus fills Joan Ramon i Lluís, que eren els fitxats en l'agafada dels 113. Davant dels socials vaig fer solemne lliurament al meu fill Jordi del rellotge que li havíem comprat entre tots per ser la seva festa. La indagació policial fou dura, però pel que vaig comprovar després poc fructífera. Vam ingressar a la Model sense fiança: J. M. Cervelló, F. Xavier Elias, Albert Sans, Jordi Alier, Francesc Codina, Víctor Atienza, M. del Carme Traveset, Carles Castellanos i jo.
La segona estada a la Model, que s'inicià el 2 de maig, fou molt diferent de la primera. Hi havia una sensació de malestar entre el personal de vigilància. Feia poc, dos mesos justos, que al magatzem d'empaquetatge s'havia executat al garrot Salvador Puig i Antich.
Els esforços que molts vam fer per evitar aquella mort foren en va. Els funcionaris de la presó semblava com si es volguessin desmarcar d'un acte tan brutal. Joan Miró el traslladà a la plàstica amb el seu tríptic L'esperança d'un condemnat, donat a conèixer el febrer de 1974. Contra el que es pot pensar la reglamentació interna per als reclusos era més estricta i dura. Les cel·les sempre eren tancades i els polítics no ens podíem reunir. He de dir que hi havia una bona convivència amb els presos comuns. Però a la presó passen coses absolutament aberrants. L'any 1973, en la primera estada, vaig conviure en una mateixa cel·la amb un xicot molt jove que estava acusat de consum de drogues. Només del consum. Estava pendent de judici. Quan hi vaig tornar, al cap d'un any, encara hi era. No semblava el mateix.
Vaig conviure amb Carles Castellanos i un altre empresonat, Allí vaig començar a escriure el meu llibre Crònica, que comenta així:
Avui a set de maig de l'any setanta-quatre,
em trobo empresonat. El cel és ple de núvols.
fa uns dies sóc ací. Vegeu, coses que passen.
Em sembla un bon moment, company, per a contar-te
apòcrifes histories, la real vida
que hauríem volgut fer, i que potser és viscuda...