Edicions Proa - 1999 - Barcelona
Dani i Raquel van travessar el Xino fins a Santa Mònica, van creuar la Rambla i es van internar per Escudellers fins al carrer Nou de Sant Francesc, on hi havia el pub Abracadabra, una cova negra i pudent, però amb la millor música psicodèlica dels Grateful Dead, Zappa i Pink Floyd. El bar tenia poquíssima llum, els seients eren de fusta amb coixins i al centre hi havia una tarima per ballar. En un dels angles, un piano vell i polsegós dormia en silenci. Els cambrers duien unes samarretes blanques amb la ratlla vermella en diagonal, la del Rayo Vallecano. Cadascú portava el seu número: 00, 7, 13 i 69. Els propietaris pertanyien a una companyia de titellaires, que alternava els tancaments periòdics del local per consum de drogues toves amb el món de la faràndula. A un d'ells, Dani el coneixia d'altres centres underground i del sindicat d'espectacles de la CNT.
Raquel va sortir a ballar. Dani es va estar quiet mentre la veia moure's sola entre les ombres i el fum d'haixix que sortia de la majoria dels seients ocupats. De tant en tant, Raquel s'acostava i li reia com riuen les dones que es comencen a sentir enamorades, amb la seguretat d'apartar-se de la soledat que les crema. Dues hores més tard, van tornar al carrer borratxos, fent-se petons a cada cantonada. Amb prou feines mantenien l'equilibri. A la plaça de Medinaceli van aturar un taxi. Raquel va indicar al conductor que anés en direcció Meridiana. El va aturar al Clot, a l'alçada d'un dels ponts. A la mateixa cantonada, en un dels carrers que cauen cap a la Sagrera, van entrar a un pub de fusta, amb un Dràcula entremaliat dibuixat al vidre de les finestres de marcs negres. A dins sonava la cançó «Johnny and Mary», de Robert Palmer. Infinitat de cercles taoistes del ying-yang dins d'uns quadrats que emulaven els àcids assecants de LSD obrien pas a dues ballarines celestials a l'estil d'un gravat cingalès. Raquel, sempre inquieta, li va preguntar al hippy de la barra per les figures.
—Són dues dones-núvol. Ofereixen al visitant el millor menjar, la beguda més dolça i el plaer dels sentits màxim.
Un dels funcionaris, acompanyat d'un cabo que li feia d'ajudant, va exigir que s'identifiquessin mentre es posaven dempeus. El funcionari va començar a cridar els noms que figuraven en el llistat amb rigor militar. Els presos que col·laboraven amb els funcionaris sempre havien de fer algun comentari absurd i innecessari, la impertinència del bufó. El brogit estrepitós de portes obrint-se i tancant-se durava aproximadament quaranta minuts. Quaranta minuts que Dani patia mentre s'obria i es tancava cada porta al seu cervell, amb gran estrèpit. A vegades, durant els recomptes encenien la il·luminació general, d'altres no. Podien reduplicar els recomptes. Era el mateix destorb de cada nit després d'un assassinat que s'havia produït un mes abans en una venjança provocada pel control de l'economat que delegaven els mateixos funcionaris.
La intimitat no existia. Dani s'enfonsava mentre caminava pels camins més fràgils de la consciència, mentre aixecava la pols del pati i recordava obsessivament Maite i la seva filla. Les paraules podien ser la racionalització de l'irracional i ell s'omplia el cap de conceptes, d'arguments per resistir l'irresistible, per ser fort. Com li recalcava Rafael, un veterà dels recintes penitenciaris, quan un entrava en l'espiral de l'entra i surt, la llibertat era un sistema de parèntesi. Qualsevol comportament s'havia de valorar des de la perspectiva dels sis metres quadrats on havien de conviure set homes. Sis metres incloent-hi el reservat de la tassa del vàter, separat per uns vidres translúcids d'un metre i poc d'alçada.