Editorial Empúries - 1996 - Barcelona
Amb tot això, jo ja havia fet cap, des de l'octubre del 34, a l'Institut —Instituto Nacional de Segunda Enseñanza—, situat a la part baixa de Reus, a l'antic convent dels franciscans. El primer que vaig haver d'aprendre en la noble institució va ser que els parterres eren intocables. A la tarda continuava anant als padres, però al matí havia de resistir les quatre classes reglamentàries i evitar, igual que tots, com d'escaldar-me, que en sortir de les aules no trepitgés els parterres del pati. La petjada a l'espai conreat del voltant dels tarongers bords, o del brollador amb basseta i peixos de colors, era considerada, si t'agafaven in fraganti, com un delicte mereixedor d'amonestació; la tercera amonestació equivalia a un suspens d'història natural.
Quan van tornar a obrir l'Institut ja érem a l'any nou, al 1937. Al pati de l'Institut ens vam retrobar amb els companys i tothom tenia moltes coses per explicar. Mentre esperàvem que exposessin els horaris i que es decidissin a engegar les classes, vam trobar un bonet de capellà, d'aquells que usaven en determinades cerimònies, i que era allí a causa del saqueig de l'església de sant Francesc, la qual pertanyia al mateix edifici de l'Institut. Allí mateix, als passadissos del claustre, vam disputar un partit de futbol, set contra set, fent servir el bonet per pilota. Va ser un partit sorollós i distret perquè la peça aquella, a causa dels quatre becs, feia unes tombarelles impensables. Hi havia algú, al començament del joc, que xutava moll, com si temés fer un sacrilegi, però aviat va passar la temença i tothom li va anar arriant pels descosits.
A l'Institut havia canviat quasi tot, tret de les parets i les taules i tota cosa física. La meitat dels professors que teníem al curs anterior no van aparèixer. En canvi, se n'hi van incorporar de nous. Tot aquell desgavell era a causa, en la majoria dels casos, de la partició del país en dues zones, absolutament incomunicades entre elles i amb un front de combat ben delimitat per la frontera comuna. [...]
Per nosaltres, doncs, la revolta ens portava com una mena de revolució pedagògica que ens va fer mirar els llibres amb més respecte; els llibres i no els mestres, perquè no era un temps gaire propici per a augmentar el respecte per les persones. A l'institut, a la majoria de classes, els professors, com sempre, imposaven l'ordre, tret d'algunes excepcions que resultaven estridents; però al pati, pels claustres i pel jardí, les coses anaven molt més revoltades. En venir l'hivern, els tarongers amargs o agres que hi havia plantats com a peça vegetal decorativa van produir més taronges que mai, i aquestes taronges van convertir-se, mentre n'hi va haver, en projectils contundentíssims. Volaven taronges de tot arreu, i no tan sols pel jardí, i l'expressió més viva de revolta a l'Institut va ser protagonitzada per l'agressiva trajectòria de les taronges agres.
Incorporat a la ramaderia de l'institut, els moviments col·lectius a base dels quals s'organitzava el funcionament d'aquella casa em deixaven atabalat. Allò no s'assemblava gens a les altres escoles que havia conegut abans, on no et deixaven de petja des de l'entrada fins a la sortida. El pati amb claustre que centrava l'edifici era l'espai on desembocava, es concentrava i, quan convenia, es distribuïa, l'host de l'alumnat. Les aules de la planta baixa donaven al claustre directament, i les classes duraven una hora escassa per assignatura, com a tot arreu, em sembla. En els deu o quinze minuts que hi havia d'interval, tots els nois i noies feien cap al jardí i al claustre, incloent-hi els qui rebien la ciència al primer pis, que connectava amb la planta baixa per una escala molt ampla de comodíssima ascensió i de davallada gairebé toboganesca.
Certament que encara hi havia més dependències, fins i tot unes que, llavors, feien, de forma provisional, de locals per a l'ajuntament, i un segon pis que llavors ni s'habitava i una ala del primer realment inaccessible perquè era destinada a museu de ciències naturals, amb bèsties dissecades, on només treballaven les arnes i els corcs. Però tot això eren espais pràcticament difunts. On veritablement hi havia vida era al pati i als claustres, una vida arremolinada i atabaladora per als nois més petits —i en aquesta etapa que intento explicar els meus companys immediats i jo teníem entre deu i dotze anys—, però evidentment una vida en ebullició sorollosa i plena de gas a tota pressió.
En arribar al Campanaret, al capdamunt mateix del carrer de Llovera —estès en lleuger pendent, de cent cinquanta metres, que acaba a la Plaça Prim—, vaig avisar l'oficial que la plaça era al final del carrer. Llavors a l'altra punta, vaig veure un grupet de cinc o sis persones, tocant als porxos, pròximes a una de les entrades als grans refugis de la plaça i que van desaparèixer d'immediat en veure moviment.
L'oficial aturà la tropa i els digué que, a quatre passes, hi havia el centre del poble. Els moros es destriaren i, avançant mitja dotzena de metres, es van arraïmar, com jugadors de rugbi en iniciar la partida, i van aviar una brevíssima salmòdia i, un cop acabada la salmòdia, engegaren una cursa carrer Llovera avall cridant o cantant de forma estentòria i amb els braços aixecats, brandant els fusells. Els soldats espanyols seguien darrere, a banda i banda del carrer, arrambats a les parets, i el tinent i jo tancàvem la marxa. No hi havia ningú més en tot el carrer. Balcons i finestres estaven deserts; tot orifici, tancat i barrat; amb una sola excepció: la fonda de ca la Pauleta estava oberta, esperant els nous clients. Segurament havia servit els darrers desdejunis i només se saltarien el servei del dinar. A la porta hi havia el conserge suplent, el Minguet, gitano, el qual, obligat a treballar per les autoritats revolucionàries, s'havia buscat una feina més delicada que la de les brigades d'obres municipals. El Minguet mirava l'espectacle amb indiferència total perquè, des que pencava havia perdut definitivament l'humor.
Les forces van arribar a la Plaça Prim. A una simple indicació del tinent, grups de quatre soldats es van situar a la boca dels sis carrers que hi conflueixen i la resta de moros i cristians van envoltar el monument eqüestre del general, situat al bell mig.
Pradell, el poble del meu pare, és a l'altra banda de la serralada de l'Argentera, vista del Camp, a mitja hora a peu, del cingle. La serra presenta un espadat enorme guaitant a mar, però té un vessant molt més amorosit pel cantó de darrere. Pradell es deu trobar, en línia recta, a uns vint quilòmetres de Reus o potser ni encara tan lluny. Però de Pradell estant no es veu la plana de Reus.
El que sí vèiem per sobre de la serra, un dia i un altre, era els avions italians que hi anaven i, gairebé sempre, a mig matí; lluïen amb el sol i els feia més identificables, a més del ronc dels motors, els nuvolets que produïen els dispars dels canons antiaeris. Després sentíem el tro llarg i somort de les bombes que queien sobre Reus, i altre cop el silenci. A Pradell no hi havia telèfon. Per saber notícies dels pares havíem d'esperar l'endemà, quan el Pepet de la Flora, el carter de la revolució – a l'oncle Andreuet del sastre l'havien destituït per conservador-, portava amb un balanceig molt personal, la correspondència del dia, al cap d'una hora d'haver arribat el tren correu a l'estació, que és a quatre quilòmetres del poble. L'endemà de cada bombardeig, rebíem, indefectiblement, la carta els pares tranquil·litzant-nos. El Pepet, quan ens veia, ja ens ensenyava la carta de lluny.
No van ser fàcils els temps en què l'avi va ser alcalde de Pradell. L'any 1893 va arribar al Priorat la plaga de la fil·loxera. L'avi va viure com a alcalde tots els desesperats i desesperants moments polítics que la calamitat va produir, però no ens podem pensar, de cap manera, que els alcaldes hi tinguessin cap paper rellevant en tot això. Com ho va viure, dramàticament, però, va ser com a pastisser del poble. Pradell devia tenir llavors uns sis-cents habitants, i hi havia dos pastissers o forners, i tots dos anaven fent amb un cert profit, ja que Pradell no és, en absolut, terra de pa, i ningú no es produïa el seu blat, ni la seva farina, ni pastava a casa. El que havia guanyat l'avi, li va servir de molt durant aquells anys negres.
El poble, amb el terme dedicat, llavors quasi exclusivament, a la vinya, va quedar assolat per la fil·loxera, i la gent a la misèria. L'avi va aguantar fort; va hipotecar la casa i va fiar llargament a la gent que no podia pagar. Un pic la gent es va refer, van anar pagant. L'avi ho va cobrar quasi tot; tot, per dir-ho netament.
L'avi tenia un caràcter sever i autoritari; va enviudar d'una manera sobtada quan el meu pare només tenia set anys; l'àvia rentava a la bassa de dalt d ela font i li va agafar un treball i la van trobar a l'aigua, morta. El cas és que l'avi –convençut que l'autoritarisme era virtut capital– portava l'àvia, grosseta i baixeta, pel camí de l'amargura.
Però quan es va morir, a ell li va caure el món al damunt i va deixar l'alcaldia de Pradell, encara que després em sembla que hi va tornar. Ell sempre havia estat molt seriós, sense sentit de l'humor, i el fet d'enviudar i com va enviudar, el van deixar amb el front arrufat per tota la vida, la qual cosa no vol dir que estigués de mal humor, que és molt diferent. Ell feia la seva vida, metòdica, ordenada, a Pradell i, de tant en tant, feia alguna visita a la seva capital, que era Reus.
L'avi, a més de la fleca –una de les dues que hi havia a Pradell–, de la pastisseria, tenia l'estanc i una botiga de tot el que faltava al poble: sal, espècies, bacallà, arengades, espardenyes i no gaires coses més, car la gent s'autobastaven de tot el que podien. Això volia dir que a Reus tenia amics als magatzems de farina, a la duana, que és allà on feien la saca del tabac, i també als magatzems de drogues i als de pesca salada.
L'avi va portar les aigües fins a Pradell i jo suposo que les dones del poble li van agrair molt no haver de pujar més pel penós corriol fins bastant amunt del puig de la Font i tornar-ne a baixar totes carregades. Va fer la font, els abeuradors i els rentadors a l'entrada del poble, tot de pedra, estratègicament situat, per tal que després es poguessin regar els horts estesos a banda i banda del barranc, que comença allí justament al peu d ela font i que posen, malgrat l'aigua sabonosa, una àmplia franja, fresca i gemada, a la falda del poble.