Tres i Quatre - 2013 - València
Un poc més amunt, en el cim de la nou, a frec dels mil metres, es troba el balneari. Anomenen ací balneari un grup d'un centenar de cases agrupades entorn de la font de la Pedra, un doll d'aigua que naix directament d'una superba roca calcària i que és domesticada a través de dues canelles que apaivaguen l'ansietat dels bevedors, convertint la ingestió o càrrega de l'aigua en una cerimònia morosa i, per això mateix, doblement miraculosa. El líquid que s'escola en aquesta font es caracteritza per la seua absència de clorurs, i la seua composició bicarbonatada mixta i oligometàl·lica, sense gas, la dota d'un particular valor terapèutic contra la litiasi renal. Mossèn Salvador Gonell, al segle XIX, va escriure un famós tractat sobre la qualitat miraculosa de l'aigua de les Llacunes. Al seu parer es caracteritzava per ser «diürètica, atenuant, resolutiva, aperitiva, dulcificant, diluent, emol·lient, absorbent, refrigerant i desobstructiva, antiflogística, antipútrida, antiherpètica, antiescorbútica i antisifilítica». Per tot això es podia emprar contra els ardors de fetge, renyons, veixiga i uretra, les afeccions venèries, les diarrees, la disenteria, els tenesmes i d'altres acrimònies dels humors, la hidropesia incipient, la clorosi, els histerismes, el priapisme, la gonorrea i les malalties cròniques. Amb aquest tresor, no és d'estranyar que Don Salvador Gonell fóra també el principal inductor de l'establiment, a la vora de la font, d'una esglesieta dedicada al culte de sant Libori, advocat dels mals de pedra. Aquest capellà, a més a més, destacà en el seu dia com a traductor d'Horaci a la llengua vernacla i l'any 1927, quan el preuat líquid acabava de ser declarat d'utilitat pública per les instàncies governamentals pertinents, i esdevenint-se a més el centenari del naixement del sant baró, l'Ajuntament de les Llacunes va fer col·locar una placa a l'esplanada de la font amb els següents versos:
Feliç aquell qui sens negocis
Com la gent Vella dels mortals
Llaura ab sos bous los camps dels pares,
Etc.
No volia que anàrem a caminar. Em va convidar a entrar dins el temple, on feia aquella temperatura de celler, de sepulcre excavat en la roca. Santa Maria era de planta gòtica -tot i que l'acabat fou obra del Renaixement- i tenia una nau central alta i espaiosa. La magnificència penombrosa de l'interior, però, es veia penosament contrapuntejada per l'existència de goteres. El mal estat de la teulada provocava filtracions en molts llocs, fins al punt de posar en perill la integritat de les voltes del sostre, però el bisbat ajornava tant com podia la intervenció amb la indissimulada intenció d'incrementar la impopularitat de Sòcrates Miró. Una comissió pugnava ara per recaptar els fons necessaris entre les diverses administracions. Tanmateix no era cap secret que el capellà tenia ben poc interès per les qüestions patrimonials. Si fóra per ell, els escassos fons administrats pel Consell parroquial serien repartits entre els pobres i els transeünts. Això no feia sinó alimentar el front interior d'oposició, comandat sense descans per la comissió encarregada de la beatificació d'Il·luminada Terol. Ells no descansarien fins que el rostre de cera d'aquesta beata in pectore enlluernara els fidels des de qualsevol angle del temple, però Sòcrates, aliè a totes aquelles maquinacions, es passejava per les habitacions annexes a la sagristia on s'amuntegaven els sants retirats de les seues peanyes per falta de lloc. Allí, entre Maria Goretti, sant Antoni, sant Isidre i la Mare de Déu del Carme, em va contar per primera vegada la història de la seua vida.
No sé què el va menar a fer-me aquella confessió, però em vaig sentir honrat per ser jo l'escollit. Potser simplement necessitava confessar a algú una confidència massa temps ajornada. Només sé que vam seure en la penombra suau de la sagristia, ell va traure una botella de moscatell i dos gotets de cul gros i em va narrar parsimoniosament la seua història.
El balneari es deixondia peresosament quan vaig emprendre el camí de tornada. A punt de començar la temporada, un lent formigueig de gent començava a envair els seus matins. Eixien les comares alegres amb cabassos de vímet i les tendes de comestibles les acollien amb caixes de fruites i verdures arrenglerades vora les façanes. Quadrilles de jubilats amb jaquetes de pana -ben ensinistrats pel que feia al final de la primavera a la muntanya- marxaven en formació per l'avinguda vorejada de nogueres que menava a la font. Alguns avantguardistes, amb petites marraixes, es disposaven ja a prendre les aigües miraculoses, i es passejaven amb aquells estris penjant com si foren gegantins amulets de la bona sort, en el poder dels quals tenien una confiança absoluta. Els hotels estaven encara mig buits, però la gran cafeteria davant per davant de la font -Cafeteria-pastisseria La Salut- bullia ja amb el dring rítmic de les culleretes i les tasses. Estava a punt de formar-s'hi la tertúlia de l'estiu, integrada per discretes llumeneres visitants més alguna glòria local, tots ben disposats a canviar el món o, en el seu defecte, a proposar una alternativa plausible a la migdiada.
Gaudint de la sentor d'aquell inequívoc començ de temporada, em vaig acostar a la font, disposat a alternar la plaent lectura dels versos horacians de Don Salvador Gonell amb un glop d'aquella aigua diürètica, resolutiva i aperitiva. En aquell moment, en aquell punt, el món em semblava ben fet. Però continuava mancant-me alguna cosa, un no sé què inaprehensible que m'impedia amortir el neguit. Vaig beure, vaig glopejar i vaig seguir avall.