10 d'agost 1919

Dia de calor, de calor tan forta que allí baix a Barcelona es deuen haver rostit. Som al temps i hem de suar.

Hem tingut una reunió al local de cal Pequeño tots els qui formem la colònia de Centelles per veure si es formava una penya, reunió o casino que, acoblant aquesta colònia, fes que en sortís alguna idea de festes, excursions, passatemps o atracció que fes més interessant l'estada de l'estiuejant a Centelles. En Costa havia prèviament convocat l'aristocràcia de la colònia, com si diguéssim la flor i, així, i quasi sense saber de què anava, hi han cedit tots. Sabut és que la crème de la colònia, o sigui, els Aguilar, Pratmarsó i Aranó, no han volgut mai cap contacte amb la resta de la colònia, sigui perquè ells ja són prou, sigui perquè, més rics que els altres, no han volgut democratitzar-se alternant amb la colònia del nord, per a dir-ho gràficament. A mi sempre m'ha rebentat tota colònia i tot lligament i tota obligada amistat i entenc que el millor lloc, on es gaudeix més és a casa. Almenys pel que a mi em toca.

La idea de fundar un casino amb el seu local i el seu cartell, amb el seu piano, taules de cafè, taula de revistes, escenari esquifit, taules de manilla i burro, i senyores fent labor mentre els senyors maten les hores fent el tresillo ho trobo senzillament fer el burro. [...]

He pintat avui una nota de color dels modolons de l'era a punt de batre. Modèstia a part, n'he sortit bastant airós. Però quins colors més impurs! Un carmí negre, un cadmi clar com ocre, un blau que no tapa, un blanc que no corre, un maragda apagat. Farà por veure aquesta nota de color dintre cinc anys.

Tot caminant un xiquet hem vist sortir la Lluna. Demà farà el ple. A Barcelona no ho sabem mai quan és nova o quan és vella. No el mirem el cel.

La nit ha sigut esplèndida, tranquil·la, de verdadera pau. Que bé s'estava assegut fora la casa, cara a la Lluna, respirant a ple pulmó! Vet aquí un espectacle que no costa cap quarto i del qual tots podem gaudir. I ben poc s'aprofita, precisament per això, perquè no costa diners. Són quarts de dotze i demà hem de fer via a Barcelona. Desgraciadament.

9 de novembre 1919

Tots vivien la tranquil·litat de la vila de Centelles que, dit sigui de passada, hi feia un griso que pelava. Hem provat la Verge gòtica en el nínxol del portal i hi era petita. Però els comentaris de les comares i dones del veïnat eren espantosos. Hem hagut d'aguantar un xàfec de crítiques: si era lletja, si era raquítica, si no portava corona, si estava groga, si era pelada, i si li agradava la caça perquè el Nin Jesús portava un ocellet. Que difícil és infiltrar el gust i sobretot el sentit comú! Quina manca d'educació hi ha arreu!

1 de setembre 1920

Diada de Sant Llop, patró de la vila de Centelles. Festa Major, amb sacrifici d'ànecs, oques, conills i pollastres. La qüestió de la llum està al punt més alt, amb rivalitats fondíssimes entre el grup Buxó i el grup Ripoll, que es disputen l'hegemonia centellenca. I el resultat és que a estones la vila s'ha quedat a les fosques. Ferments de caciquisme. A causa de les rivalitats hi ha hagut envelat de dalt i envelat de baix. S'ha ballat de valent i s'havia de veure al matrimoni Grange, veïns de la torreta nostra, giravoltant com uns veritables dansaires. Hi ha hagut, com és de suposar, la tradicional processó de Sant Llop, ben lluïda, i pels voltants de la fira, el popular Noi de Tona amb la seva cara de tipus anormal però murriot en el fons, que xerrava pels quatre costats i recitava tirallongues de versos. L'amic i company Quatrecases, fent-me companyia, ha ornat la seva casa amb la bandera de les quatre barres.

20 de gener de 1924

Interessantíssima la visita a les esglésies romàniques. Hem oït missa a Sant Pere i hem admirat la distribució de l'absis formant ja, amb columnes i nínxols, un semblant de retaule. Les pintures murals que vagament es veuen, la magnífica pica d'aigua beneïda, els vestigis de paviment visigòtic que contrasten amb la modernitat antiestètica de certs altars i el Sagrat Cor de Jesús a la trona de predicar.

20 de gener de 1924

Després, la visita a l'església de Santa Maria, una altra meravella arquitectònica, amb el seu campanar daurat pel temps, amb la cúpula pintada per l'art romànic i pintada al damunt en època gòtica, barreja corprenent de dues èpoques, on veiem sortir testes de sants i àngels d'una època primitiva, ales i estels i la gran figura de Jesús asseguda damunt dels típics arquets d'ogiva.

És la una de la tarda. Encara, l'amic Vancells, que és president de la Junta de Museus de Terrassa, vol que acabem de fruir de les diverses perspectives i ens explica com era tot deixat i abandonat, com la terra cegava finestrals i portes, com van posar al descobert el magnífic mosaic que assenyalava la planta de l'antiga basílica. Veiem una antiga tomba romana, amb el cadàver sencer, i l'espectacle d'aquella ossamenta d'un gentil del segle III o IV ens emociona.

20 de gener de 1924

L'esglesieta dedicada a baptisteri és força més interessant i estranya de veure a casa nostra. Crec que una distribució semblant fins ara només l'he vista a Itàlia. L'espai per a les ablucions és tancat per les vuit columnes tradicionals amb capitells romans i visigòtics; la cripta, amb igual disposició que la part superior, és destinada, sens dubte, a baptisteri de dones, amb un caire de catacumba que impressiona i delecta.

L'Apel·les Mestres, de retorn de la platja de Sant Sal­vador, al Vendrell, on ha estat hoste d'en Pau Casals durant uns quants dies, m'explica la vida que feia en aquella casa ideal i com de ben atès havia estat entre aquella família d'artistes. Cel i mar i sempre música, vet aquí  l'encant de la casa de Sant Salvador propietat d'en Casals. Però el verament curiós és l'observació que féu l'Apel·les Mestres veient l'abandó, quasi el menyspreu, amb què en Pau Casals té el violoncel. Tota la passió del mestre està en el piano, on passa assegut tot el dia fent música i més música i quan no tecleja és per dedicar-se a treballs de composició, o d'organització d'una nova orquestra que ell dirigirà prometent-nos selectíssims concerts simfònics. No li fou possible a l'Apel·les fer-li tocar ni un sol dia el seu violoncel meravellós i fins el tenia dintre la caixa sense cordes, trist i abandonat. Cas curiós! Un artista que s'ha conquerit un renom mundial, que ha corregut el món de banda a banda i ha sigut l'ídol dels públics més selectes i cosmopolites, que els seus dits màgics han arrencat de l'instrument predilecte prodigis d'emoció i notes de celístia, que ha sigut i es l'artista únic del violoncel, dels primers virtuosos del món, aviciat dels grans artistes, elogiat per les grans crítiques, que ha posat tan alt el nom de la seva pàtria, que molts per ell en saben la sola existència. Curull d'honors, feta una fortuna, conquerit el món amb el seu violoncel de les cordes sublims, renuncia el seu amor de tota la vida i l'abandona fitant un nou camp de director d'orquestra... En Pau Casals rebutjant el seu violoncel és quelcom que sobrepassa tota presumpció. Deu ser l'argúcia del qui ha arribat al cim i té el talent de retirar-se a temps? O bé el cas del bon marit que després d'una relliscada a la fidelitat torna a la muller més amorós i més desitjós de fer-se'n digne?

28 d'octubre 1919

Avui, primer concert de la temporada de l'Associació de la Música de Cambra. Fets dos figurins i amb la roba ben raspallada, hem sortit en aquesta nit de fred i vent que semblava talment de gener. No convida sortir, dèiem carrer de Claris avall, i, a més, amb tants anuncis de vagues i revolucions, la gent es retreu i els carrers semblen deserts. Sí, sí, arribem al Palau de la Música Catalana i era ple. Quanta gent! Jo no ho havia vist mai tan ple. Deu ser un exitàs econòmic per a l'Associació, perquè allí tothom hi va pagant i el benefici reverteix als mateixos associats en forma d'augment de concerts amb igual quota. Hi havia totes les dames i tota l'aris­tocràcia i totes les niñas bien i tothom qui a Barcelona figura o hi és conegut. Hi érem nosaltres! I encara no vam poder veure-la tota perquè haguérem d'anar a les golfes, vull dir a les escalinates de l'últim pis, des d'on la figura d'en Pau Casals, concertista, quedava quasi desapareguda si és que podíem veure-la entre caps, clatells i espatlles. Sols albiràvem la closca. Un concert molt bonic sense arribar al paroxisme de l'entusiasme. Molt interessant el programa i meravellós el violoncel de l'artista. Jo no l'havia sentit mai. Sols quan era alumne de l'Escola Municipal de Música i s'examinava d'aquella manera tan brillant que feia que els seus exàmens constituïssin uns concerts on el públic acudia ple d'interès i simpatia. Tocà ahir obres de Boëllmann, Sanmartini i Dvorák que foren molt aplaudides i millor tocades. És sabut ja que el violoncel d'en Casals, en Casalets, que li dèiem, és avui dia el primer del món i que tot en ell és bon gust, sentiment, expressió, dolcesa i vibració que al cor arriba.

Tothom qui hagués vist ahir la sala del Palau de la Música Catalana s'hauria impressionat amb l'espectacle i s'hauria fet creus que a la ciutat de les bombes, entre l'agitació ciutadana, ferida per vagues i revoltes, abocats a un conflicte gravíssim en vigília d'una vaga gene­ral que pot ser el caos i l'ensorrament, s'hagués aplegat per a un fi d'art tan nutrida concurrència que en aquells moments oblidava les misèries del llot per enlairar-se espiritualment. Decididament, Barcelona no pot morir.

15 de novembre de 1920 (fragment)

L'altre finat és el pintor i amic Alexandre de Riquer, mort a Palma de Mallorca, on s'havia refugiat els últims anys fugint de la Barcelona que li havia sigut tan ingrata. En Riquer valia o era una mediocritat en l'art? Indubtablement era una persona de cultura i de molt bon tracte i potser l'afany d'assimilar el bo que pel món corria fou un perjudici gros en la seva carrera. A remolc dels altres, la seva personalitat havia de ser sempre ofuscada. «Músic de molts instruments, bunyol segur», diu el vell refrany. I sense voler donar valor a la paraula bunyol, en el cas Riquer en principi es podria aplicar. Fou dibuixant, pintor, decorador, moblista, col·leccionista, antiquari, esmaltador, gravador, prosista, crític i poeta. Cal reconèixer-li la glòria d'haver-nos portat de l'estranger moltes coses que no eren conegudes ni cultivades a Catalunya: l'art del cartell, la resurrecció de l'aiguafort, l'esmalt d'art, el moviment exlibrístic, el plafó decoratiu, la coneixença d'artistes anglesos de l'escola pre-rafaelita, l'amor a les bones edicions, llibres pulquèrrims, tota l'empenta que després prengueren tals manifestacions fou deguda a en Riquer. I curiosament, tot i ser l'importador del cartell artístic, tothom pintà més cartells que ell. Importador d'ex-libris a Espanya, tots els dibuixants reben comandes de dibuixar marques de llibre per sobre d'ell. La pintura mural es portada per en Riquer i conreada pels altres. I així en els esmalts, i així en els gravats, i així en tot el que tocà amb primerícies el pobre Alexandre de Riquer.

Fou fatalitat o fou impotència? De tot degué haver-hi. Contra la primera ell posava la manca de comprensió del públic barceloní. Contra la segona, no oposava res, perquè no se n'hauria adonat mai. Pintà una vegada un plafonet que figurava una nimfa boscana sostenint l'escut de Barcelona i donant margarides a menjar a tot un ramat de porcs. Cruel al·lusió a un públic hostil i així esbravava la seva ànima dolorida. Innocent com un infant, com un infant es manifestà sempre. Recordo que havia pintat el retrat (gamma de negre) de la seva filla. El pintor n'estava satisfet i ens deia, mostrant-nos-el orgullós: «He fet Holbein. He volgut arribar a Holbein.»

Havien passat per les seves mans verdaderes obres d'art clàssiques que el Museu de Barcelona havia deixat escapar llastimosament. I havent tingut tant i bo en antiguitat, la seva bonhomia no l'havia deixat fer-se ric, obrint el camí als altres. Tota la seva vida fou així. Aixecava la llebre perquè els altres la cacessin. Ell portava les gallines i els altres es menjaven els bons talls. En el seu taller-estudi del carrer de la Freneria li havia vist riques col·leccions de llibres, de guardes de llibres, de dibuixos dels segles XVII i XVIII, de magnífics enquadraments en talla i metalls, en coure, en taules, especialment anglesos, destacant-s'hi el seu apartat d'obres eròtiques del més refinat bon gust. Tothom hi havia passat pel seu magnífic taller de la Freneria, orlat de coses belles, de cara a l'alta arquitectura de la catedral, a nivell de les gàrgoles de la Corona d'Aragó, refugi d'artista on les pedres cantaven i l'ambient era propici a la pau de l'esperit. Potser ell no va trobar la pau que el lloc cantava i, de mal en pitjor, venuda la casa que tenia en propietat, alçà el vol cap a Mallorca en cerca d'un altre ambient, d'una altra llum. L'enamorat de Mucha i d'Anning Bell deixava la ciutat ingrata on tants desenganys i crítiques havia sofert. Mort i tot, potser la ingratitud ha continuat fent víctima a l'Alexandre de Riquer. Potser els dibuixants ex-libristes (poso per cas) no hem sabut honorar com es mereix la bona memòria del mestre Riquer, oblidant-nos que fou ell qui portà les gallines i obrí el camí a tota una generació. Per la meva part prometo corregir tal oblit. Descansi en pau.

13 de desembre 1926

Una altra vegada la tràgica filera dels ceguets en la diada de Santa Llúcia, tot al llarg del carrer del Bisbe, dins els claustres de la catedral i preludiant pels carrers dels Arcs i la plaça Nova. La santa màrtir els acull tots junts en la seva diada desembrina, ajupidets i colze amb colze, com pollastres a la fira, amb la mà estesa i mostrant les seves testes, a les quals la més gran desgràcia portà la nit als seus ulls. En tal diada, deixen estris i instruments per mostrar sols llurs figures mendicants. El ceguet del violí, el que ven capses de llumins, el que toca L'emigrant, el de les cançonetes de Nadal i el calendari del pagés, els de la porta de la Concepció, etc.

Pobres ceguets! Mirant-los, hom en sent una compassió infinita. Potser la humanitat fa poc per a aquests éssers tan desgraciats. Pobres ceguets! Una corrua de gent envaeix els voltants de la catedral i la capella de Santa Llúcia i porta el ciri per a cremar o vol fregar els ulls per la relíquia tot mormolant l'oració a la santa perquè ens doni sempre vista i claredat.

La diada de santa Llúcia és per a mi la més interessant de l'any. En aquell tros de santa Llúcia i carrer del Bisbe, tot vibra: el dolor, la fe, la caritat, la conformació, l'ideal, la tradició... I es clou amb la fira de les casetes i les figures dels pessebres, alegria dels infants i rejovenesa dels qui ja són madurs.

Caire de catacumba, amb altar al mig de l'absis per a oficiar el capellà de cara al poble. Totes les parets són d'obra vista i el sostre embigat. La porta d'entrada és baixa i amb tres arcades i la llum entra de faisó misteriosa. el paviment tot enllosat. A l'esquerra, un llarg pedrís de pedra. A la dreta un alterat de reserva, emocionant de debò. A la part d'enfront de l'entrada, el sepulcre que servia de menjadora.