Edicions 62 - 1985 - Barcelona
Tot és cleda i sotmès. Enllà del Segre
No hi ha camins, ni tombant, ni palanca:
Tot és cleda i sotmès enllà del Segre
—A l'eixut de les boques
I a l'exili feudal de les mirades
Amb llangors nupcials—
Quan s'allargassa el tronc de la boirina
I carbonem a la fronda dels astres.
Ella no hi és; ni les altres.
Elles no hi són, brancudes, sota els sostres
D'un casalot antic, a la ratlla gavatxa
On prem el glaç el mercader d'esperes
I on venta cendra el qui deserta l'orri.
—Trenca els vidrots de la caserna vella!
Esborra l'hora dels quadrants dels masos!
Seguiu-me, forca en mà,
Presa d'un foc sense flam ni fumera,
Per les palleres fredejants del claustre,
Atents als solcs on germina el silenci
Ple d'ocultes forests i confidents fontanes.
Ja una estela declina a l'alta serra,
Amb vermells purs, i verds, de guspira encrespada.
Quina por d'ésser sol, tocant el riu, a mitjanit desclosa;
Quina por d'ésser sols
Si truquen a la porta de les aigües
I encartutxem espesses dinamites,
Quan les gralles torregen la planura
I hem de morir plegats, testimonis de l'Altre.
EN JOSEP MOMPOU, EL PINTOR, M'HAVIA ENCOMANAT D'IL·LUSTRAR UNA NATURA MORTA. TOT PENSANT-HI, I EN TORNANT DEL PORT DE LA VALL CAP AL MEU ALBERG DE PORT DE REIG -BUFAVA EL MESTRAL I EL MAR S'ENCRESPAVA I ENFOSQUIA-, M'HAN ATURAT ELS FRIGOLA, DE CAÇÀ DE LA SELVA, M'HAN DIT «QUE ANAVEN A CAN CANET, EL LLIBRER DE FIGUERES, PERQUÈ ELS GUARDÉS UN DIARI QUE ELS HAVIEN ASSEGURAT QUE DUIA QUE JO M'HAVIA MORT». S'HO HAVIEN CREGUT. EN PREGUNTAR-LOS COM S'HO HAVIEN PRES, HAN RESPOST QUE HAVIEN COMENTAT ENTRE ELLS: -POBRE FOIX, POC EL VEUREM CAP MÉS ESTIU AL CAFÈ DE LA MARINA.
Cansat d'anar per vila
Jo si que torno al Port;
Allà ningú cavil·la:
Qui no pesca va a l'hort
Al cau de la Sibil·la
Fan córrer que soc mort.
Diuen que ho duu el diari
I ho ha llegit el bus;
Se'n fa creus el vicari
Que diu missa al Pertús:
Al mirall de l'armari
Ja em veig com un intrús.
Si passo per la Riba
Quan l'alga fa el seu bull,
El del cafè m'esquiva
I s'amaga el del trull;
Somric als de l'estiba,
I em guaiten de mal ull.
Plora el qui ferra l'ase
Tot fent renou pel sou
I l'airosa que es casa
Amb un bastaix de bou.
Me'n vaig de dret a casa
Que encalcinen de nou.
Passo, llarg, per la sala
Amb retaules bastards
I el que cullo a la cala
Pel ponentol de març;
Prenc l'escopeta amb bala
I salvo el bruc i l'arç.
Sé on la perdiu s'ajaça
I on vola, si s'escau;
No cal forfollar massa
Les mates de Puignau:
Qui té ull per la caça
Ben tost albira el cau.
D'un tret, dalt, a la coma,
Abato un perdigot;
O de pèl o de ploma
Ço que hec ho enfunyo al pot:
No em cal fer el Dret, a Roma,
Per enxarxar un peixot.
Amb caça i pesca forta
Tothom atia el foc,
L'hostal m'obre la porta,
I gairebé els commoc:
-Us porto, per al coc,
Una natura morta.