L'Avenç - 1909 - Barcelona
La impressió que produeix, a l'entrar, la presó nova de Barcelona, la veritable presó, que comença després del primer pati, difícilment s'oblida. Quin barceloní no l'ha rebuda alguna vegada? Les persecucions socials i polítiques dels últims anys han sigut tant fortes i tant seguides, que gairebé tot Barcelona s'ha vist obligada a fer coneixença amb l'ombriua casa. Qui per visitar-hi un amic, qui per tenir-hi tancat un correligionari, són ben pocs els barcelonins que no han tingut de passar, un dia o altre, per aquell tenebrós corredor de volta baixa, massissa, i aquells reixats-cancells de ferro, fets a posta, diríeu talment, per a evocar angunioses idees de duresa, d'implacable càstig. Fins sabent que ha de sortir-ne tot seguit, que a fóra l'esperen altre cop la llum del sol i l'aire lliure, quan se veu dessota d'aquella volta i entremig d'aquelles reixes, l'home més flemàtic sent oprimit el cor i una fredor de glaç li davalla al moll dels ossos.
L'arquitecte de l'obra se'n va ben assegurar de que, bon punt de posar-hi els peus, tots els sentits rebessin, anguniats, l'evidència de trobar-se dins d'una presó, sense que fos possible confondre l'edifici amb altra cosa. Si era aquest l'ideal que perseguia, aconseguí realitzar amb plenitud lo que desitjava. Car difícilment podria imaginar-se quelcom que produís en tanta manera la impressió depriment, ergastularia, d'aquella entrada ombrívola, evocadora de visions migevals, de siluetes d'inquisidor, de complicats instruments de tortura.
Si el que visita la presó en ple dia i per poca estona, tan penosament impressionat ne queda, no cal dir quina és la impressió del que hi entra a hora baixa, quan el sol ja arriba a la posta i sabent que té per davant llargues hores, i dies i mesos, de viure reclòs entre aquelles parets odioses. Lo que és a mi, per anys que visqui, mai se me n'esborrarà el dolorós record d'aquella entrada a l'ergàstula, d'aquell dringar de claus i grinyolar de reixes, d'aquell pelegrinatge per obscurs passadissos, fins a la rònega estància, on un empleiat de l'administració, a través l'escretlla de reduïda finestreta, registrà el meu nom i es feu càrrec de la moneda que duia.
En la paret que correspon a l'interior de la galeria, paret massissa, d'uns tres pams de gruixa, com totes les demés, s'hi troba la porta d'entrada, l'única porta, doble i forrada de planxa de ferro interiorment, amb un finestró, que s'obre de dalt a baix, en la seva part mitja, formant el batent part de fóra com una lleixa, per on el pres rep el menjar; damunt d'aquest batiport hi ha un petit forat, que s'eixampla en embut esfèric de la banda de dintre i serveix per als menesters de la vigilància. Mirant per aquest forat, que anomenen la mirilla, el personal pot veure tota la cel·la i enterar-se de lo que fa el seu habitant, sense necessitat d'obrir la porta.
Entrant, a la dreta d'aquesta i en el recó, hi ha el wàter, amb el dipòsit de l'aigua, penjat prop del sostre, la descàrrega del qual se fa dues vegades al dia des de fora. Més enllà, seguint la inspecció pel mateix costat i en la paret lateral, s'hi troba la pica de l'aigua, amb aixeta i dipòsit d'una mitja dotzena de litres de cabuda. Per lo que més tard vaig veure, aquest dipòsit s'omple dos cops cada dia, havent de servir indistintament per a la beguda del pres i la neteja diària dels seus utensilis i de la seva persona. Tant la pica com el wàter són de ferro colat, recobert d'una capa de pintura a l'oli. Naturalment, amb la humitat continuada, aquesta capa de pintura desapareix tot seguit, formant-s'hi unes clapes d'engrut, amb aspecte de repugnant llatzeria. L'interior del wàter sobretot, a conseqüència de les emanacions amoniacals, sembla talment recobert de llotosa posterma. A l'istiu el seu tuf ha d'esser inaguantable.
Enllà de la pica, en el mateix pany de paret, clavada en aquesta i sostinguda part de sota per uns tirants de ferro que formen escaire, hi ha una tauleta, de cosa de cinc pams de llarg per tres d'ample. Al damunt, a alçada d'home, una llarga lleixa, també de fusta i clavada de la mateixa manera. Al costat de la taula, un massís tamboret, rodó i amb tres peus, fermat per una cadena, que no el deixa moure sinó en petit radi.
L'altre pany lateral gairebé l'ocupa tot el llit, un llit de ferro, clavat horitzontalment per medi d'unes barres amb xarneres, que de dia permeten aixecar-lo tot, en el sentit de l'amplada, fins a tenir-lo en posició vertical, aplicat contra la paret i mantingut per un baldó, deixant mes lliure el petit espai de la cel·la. Quan el llit és parat, entre ell i la taula descrita no hi queda lloc sinó per a la cadira de braços.
En la paret del fons, la que dona al defora, i a una alçada molt superior a la normal de l'home, s'obre la finestra, de forma apaïsada, aproximadament d'un metre de llarg per quatre pams d'ample.