Edicions Destino - 1984 - Barcelona
El cas és que a Perpinyà es construí un palau dels reis de Mallorca —entengui's de Mallorca-Rosselló— que quan el vaig veure de fora estant es trobava en pèrdua total. Era a la part alta de la ciutat. Quan s'hi arribava, es veia un panorama prodigiós del sud del Rosselló, davant els Pirineus. Es veia Elna, Argelers, Palau del Vidre i potser el Voló. Ocupava el palau i els seus voltants una gran caserna, en la qual hi havia una unitat de soldats negres, que eren de Dakar. Aquests negres eren negríssims, d'alçades fenomenals, que quan es veien des del carrer, abocats a una finestra, feien feredat. Jo, que no m'havia mogut mai de casa, no havia vist mai cap negre; l'espectacle, encara avui el recordo com si fos ara. La seva negror contrastava amb els seus ulls sanguinolents. Eren uns ulls totalment diferents dels nostres ulls, que ja no servien per a mirar, vermells, teatrals, d'una inseguretat total. Havíem anat a Perpinyà per veure la Fira de Sant Martí i vaig veure aquella negror i aquells ulls tan dramàtics. En viatges posteriors vaig constatar que, pels voltants d'aquella guarnició, hi vivia gairebé tota la prostitució popular de Perpinyà. Llavors a Franca s'havien publicat molts llibres sobre aquesta mena de viure. Les cases eren considerades positives, desagradables però pacificadores, inevitables.
Sí senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l'hivern, si s'entaula el mestral del Canigó el clima és horripilant. A cada cantonada s'han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. Jo provinc, a Figueres, de la llibreria del senyor Canet, situada a la Rambla, que és molt estreta, petita i molt concorreguda, en la qual vaig ser rebut sempre amb una cordialitat agradabilíssima. Fou en aquest establiment que vaig conèixer Joaquim Bech de Careda, advocat, propietari de suredes a Agullana, que són les millors i més ben tingudes de la frontera i que jo considero un dels homes més intel·ligents i més cultivats de l'Empordà, malgrat haver viscut moltes temporades amb els seus parents d'Alemanya a Palafrugell, que ja és dir. [...]
Al costat de la llibreria hi havia la botiga de l'herbolari, on es feia una tertúlia molt important a la qual assistien el doctor Vila, gran persona i considerable facultatiu; l'arquitecte senyor Pelai Martínez, professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, que mantenia una seriositat professoral perfecta, el caixer de la banca Perxés, gran amic dels Canet, tot i pensar, en política, d'una manera diferent, i l'herbolari mateix, que fou un home alt, corpulent i callat. En aquesta botiga hi havia uns versos de Letamendi destinats a proposar a la humanitat una salut eterna. Les nits d'estiu, l'herbolari, armat d'una cadira, s'asseia sobre la voravia de la Rambla per sentir cantar el mussol que hi havia en els arbres del passeig. No sé pas si els mussols canten, però, al vespre, una cosa o l'altra deuen fer, per projectar sobre els esperits curiosos el sentit de la vida.
Era un altre revolucionari com el vell Dalí i l'escriptor Alomar. Ara parlo de molts anys enrere, vull dir quan a la Rambla existí el Restaurant Roig, que fou magnífic. Llavors vaig conèixer algunes persones de Figueres, per exemple el senyor Puig Pujades, botiguer, federal i corpulent, i Jaume Miravitlles, fill de la senyora Sara Miravitlles, que tingué la millor botiga de Figueres; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, gran bon home, de loquacitat complicada i espessa; el notari Dalí, que ja he descrit —més o menys. [...]
Quan el dijous compareixia a la llibreria el senyor Vayreda, l'erudit de Lledó, em deia: «Vostè ve a fer el mercat?» «No senyor!» Responia: «Jo tampoc, segui!» I es posava a parlar. Memòria perfecta, grans coneixements, observació constant. De vegades arribava el pintor Llavanera, sempre en bicicleta. Era ciclista. Anava a l'Escola d'Olot en bicicleta; assistia sempre a les curses de cintes i semblava sempre un jove de festa major. Sempre pedalejava, era bon caçador de tords, primari, gran pintor. Quan el senyor Vayreda el veia, quedava parat.
El restaurant Roig, de la Rambla, no era pas dolent. Els rogers a la brasa, vermells, clovellats, no tenien rival. Si no feia gaire calor ni plovia i s'entaulava l'aire de mestral, apareixia un cel enorme, molt alt, prodigiós, impressionant. Viure a Figueres sempre em semblà viure a la Utopia total.
Suposant que aquesta classe de coses m'agradin, haig de reconèixer que la Rambla de Figueres m'agrada. Potser el que m'agrada menys és el monument de l'escultor Enric Casanovas al gran savi, polític i revolucionari de Figueres. Aquest monument s'ha de conservar, però jo el posaria en un lloc de la ciutat més adient. S'hauria de posar un monument a la part més alta de la Rambla, per veure'l amb una autèntica perspectiva, i hauria de ser la porta de marbre blanc que hi ha a la muralla ennegrida de la ciutadella de Roses. Roses, on ningú no en fa cas, ¿no la donaria a Figueres amb la negociació corresponent? Ara tothom fa excavacions, si pot ser prehistòriques. Molt bé. Però, ¿no hauríem de començar conservant les meravelles més immediates que posseïm? Aquesta porta de Roses és una meravella.
La Rambla de Figueres crea un ambient espontani de festes. És un fenomen real i autèntic. Encara que no hi toquin sardanes, sempre sembla que és festa. Un dia hi vaig sentir tocar el «Per tu ploro», i tothom reia. Els qui diuen que Figueres és una ciutat de patriotes potser tenen raó. He sentit parlar de l'Erato, del Casino Menestral i de tantes altres coses d'una manera ditiràmbica. Semblava que estava a punt d'arribar-hi el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després resultà que el senyor Pi feia molts anys que era mort i que jo no he sabut mai escriure necrologies. Després hi ha molts ciutadans que semblen refractaris a les utopies. Tenen una botiga, una tenda, un petit comerç, van fent. Hi ha hagut sempre, a més a més, un artesanat molt segur i intel·ligent, i potser prové tot d'aquest fet. A Figueres hi ha de tot. És un país molt contradictori, que sempre es barallà.
També he conegut el propietari (polit) i poeta Fages de Climent. Encara que hagués nascut a Castelló d'Empúries, es pot considerar un ciutadà de Figueres, perquè aquest fou el seu centre. Les contradiccions foren considerables. Començà pels cognoms. El cognom Fages és d'una de les famílies més clericals i conservadores de Figueres. El de l'avantpassat Climent és inseparable del general Espartero. Sobre Climent el seu descendent féu un llibre que està molt bé. L'anarcoide Espartero, que bombardejà Barcelona i fou el precursor del desastre de la Revolució de Setembre; Prim, Serrano, Topete. Climent es mantingué en aquest. Pel que es pot llegir en «El Sabater d'Ordis», a Fages li haguera agradat ser d'aquesta classe de sabaters —ser de sabater bohemi i itinerant, satisfet. S'hagué d'acontentar essent un dandi de pocs diners —que és el pitjor que pot succeir a un dandi. Fabulosament dotat per la fantasia, anà trampejant o lluitant amb la gent. La seva prosa és sovint agra i dura, molt crítica, de vegades no respecta res ni ningú; altres vegades és més enraonada, però potser no és tan bona. No es coneix pas tot el que escriví. El seu «Poema de Cap de Creus» és inèdit i llarg.