Publicacions de l'Abadia de Montserrat - 1957 - Montserrat
Del fons del mar eixires, oh muntanya!
per tornar-te peanya
d'una imatge graciosa i somrient
que sap commoure el més indiferent.
En paisatge tan dur, quanta dolçor!
en abismes tan pregons, quanta claror;
entre perills constants, quanta fiança
inspires al pobre lluitador
que fins ha perdut l'arma del combat!
Invocació
Torneu-me els ulls d'infant, oh Verge Bruna,
quan l'esclat de la flor, l'ombra d'una ala,
la claror de la font, eren miracle
que m'ofrenàveu Vós a la Muntanya.
Torneu-me el cor d'infant per tal que pugui
el nom redescobrir de tantes coses
que he perdut pels camins sense esperança.
Torneu-me el cor d'infant per dir-vos Mare.
Ja Vós a mitjan camí
de la vostra glòria encesa
i del nostre món mesquí.
Ja la vostra reialesa,
dolça, a mig aire suspesa
i vinclada cap a mí.
Ja bell el vostre palau,
núvols encara de roca,
terra però ja en el blau.
El tret curt, la força poca:
gairebé el meu cor ja us toca
i, quieta, us esperau.
Morena, talment del món
i del seu sol i el seu aire.
Els vostres peus aquí són;
però el vostre vol, no gaire.
sobre Montserrat cantaire
parlau d'un regne pregon.
De sobte, al cel cristal·lí
el seu rostre brut de terra
aixecava fra Garí.
El meu esguard ja no s'erra,
si us veig, bella, en l'alta serra
i vinclada cap a mi.
Montserrat, mà de tot roc blau
perfilant su'l cel la nau
de nostra terra endolada.
Mà Santa, boires amunt
ungeix la pàtria i el món
de puresa immaculada!
Ungeix, Verge, nostre front
i renta'l de tot afront
per quan l'aurora enardida
als teus pals, que res no abat,
pengi el flam alliberat
de la terra redimida!
Paraula
Ja s'escurça la neu al nord de Canigó.
Ara la primavera a l'estiu s'aparia.
Jo voldria oferir, Verge Maria,
alenades de neu a vostra Morenor.
Només la pedra, i encara
un dolç límit per al cor;
només allò que no mor,
i la vida fent-s'hi clara;
ara la rosa es declara
prorrompuda i virginal
com un fragment d'alegria
-nom donat, segles, Maria!-
i dins la clama lleial
l'enyorança em descobria.
Prou és més alta aquesta terra
que el jorn més alt i que la nit!
Som herba eixuta, seca terra
esperant pluges d'infinit.
Quin afany d'ànimes i roques
escalant blaus i or de cels!
Furguen joioses les arrels
i tota saba és beneïda.
Cau cera límpida d'estels
damunt la serra emmorenida.
Mallorca, o Verge, en romiatge
al peu del vostre escambell d'or,
un porta avui, per tot tresor
una assutzena humil de platja.
Mallorca obira Montserrat
del Puig Major, aquest jorn de festa.
Flaira l'or clar de sa ginesta
per sobre el mar avalotat.
Flaira l'aroma de l'encvens
de les grans vespres i matines.
Sent les campanes matutines
dins la blavor dels cels serens.
Sent cantar l'himne triomfal
que aixeca els cors i els núvols toca.
Sent ressonar l'orgue de roca
de la muntanya catedral.
I per un trau de l'estelada,
tota esplendent dins l'alt Cambril,
bruna de sol i de rosada,
us guaita a Vós, "Rosa d'Abril"!
Flor d'esperança
Mare de Déu! no entens? pel cel de Montserrat
s'alcen clemant-TE a glòria el cant de mil ocells,
el sol de les campanes, l'alè blanc de l'encens;
T'invoca "Glòria, glòria!" el poble agenollat.
Mare de Déu! Tu immòbil estàs i pensarosa;
als ulls no tens més llàgrimes al cor Tu portes closa
de tantes que T'oprimen una més gran dolor!
No estàs aquí: pel móm per mar, per terres llunyes
Tu vas amb vestes negres en cerca dels Teus fills;
que és dispergit Ton poble, que és anguniat d'enyor.
Porta'l, Mare de Déu, pel vast camí del món;
porta un raig de llum al cor de l'exiliat!
Un fil hi ha d'esperança: posa-hi la Santa mà!
L'havem banyat de llàgrimes i és cert que florirà!