Migdiada a la plaça de Santes Creus

La bonior que fa la migdiada
sobre els amples espais assolellats,
encén els vidres vius, policromats,
enmig la frontalera emmerletada.

En brollar l'aigua de la font trencada,
vora de les gallines i dels gats,
la llum és viva i amb els seus esclats
deixa ta glòria muda i reposada.

El portal de la plaça amb son barroc
estil, es crema en un alè de foc
i el sol, ardent, recullen els vells arbres.

Enllà del monestir el camp és verd
i en l'aire vibra un raig de sol que es perd
no havent pogut ferir la neu dels marbres.

Sant Bernat

Fontana fou l'indret del teu llinatge;
s'esplaia a Claraval el dolç corrent
i és d'aigua fresca el doll del teu missatge,
útil, feiner, honest i diligent,
que tot el món ha dut a l'abeuratge
on es sacia l'assedegament.
Tu que amb rosada peixes el dejuni
i el cel t'és vas de rosa en pleniluni.

Meditació, a la plaça

Si passava o no passava
per l'arbreda, sant Francesc,
és llegenda dolça i blava?
L'esperit s'hi manté fresc.

Tanta glòria dels dies
dels abats i comtes grans,
són records: quan els destries,
la pols d'or t'omple les mans.

Torna, avui, a ser una fita
cada roc que ressuscita,
i el mirall de tantes deus.

Feu, sant Bisbe, que l'albada
de la terra retrobada,
s'alci en pau, com Santes Creus.

A Santes Creus

Jo sé d'un lloc, daurat de pedra antiga,
i un claustre clar, amb dolç recolliment,
on he copsat la fonda rel que lliga
el meu país, fet sang i pensament.

Fet cristià i amb saba i llum de gesta,
però amb mesura que equilibra el seny.
Així jo he vist el monestir que resta
per aclarir quin fons nodreix la testa,
quin esperit a Catalunya empeny.

El sepulcre de Pere II el Gran

Nascut fou a València
Pere II el Gran
enmig la reverència
de tarongers, arran
de l'horta remorosa
en trescar secular
i terra generosa
que, sota d'un cel clar,
li va cabre la glòria
de donar llum a un rei,
primer dintre la història
de cristiana llei.
La gesta del monarca
l'encén l'escut barrat,
aquest escut que marca
la sang en camp daurat.
Enrobustida branca
de l'arbre esponerós,
morí a Vilafranca,
valent i fervorós,
i amb ànsies expressades
—del cor mil tornaveus—,
de tenir a mans creuades,
sepulcre a Santes Creus.

Roger de Llúria

Tan gran com el Rei Pere, que fou el teu gran Rei;
gran almirall, reposes en vas humil, deixant
la gesta en el Mar Nostre per sempre palpitant
amb forces de l'ensenya, la creu, el seny, la llei.

Jaient sota la llosa mig oblidada, als peus
de l'urna de ric pòrfir que guarda el teu Senyor
ton ombra dóna als homes una eternal lliçó
d'humilitat robusta com mur de Santes Creus.

Roger, passen els segles damunt les teves cendres,
però les altes gestes son sempre llorers tendres
que viuen i rebroten i creixen i es fan alts.

Roger, la teva glòria no fou la peripècia,
que fou l'empelt de l'arbre de l'esperit de Grècia
amb branques cristianes de sabes immortals.

Pedres callades al monestir de Santes Creus

Passant pels seus camins he fet parada,
talment com un asceta recollit
que escolta una cançó — música alada —
i he vist el Monestir tot envellit.

Llurs pedres m'han parlat amb veu callada
dels segles que tants anys han engolit,
deixant-nos de sa historia inacabada
la universalitat que no ha emmudit:

I pel camí del temps, la seva història,
tan neta del pecat i la sutzura
que foren el flagell d'uns dies greus,

avui tothom la guarda en la memòria
davant del feix de pedra fosca i pura,
que forma el monestir de Santes Creus.

El claustre vell

Ja no és record ni mite:
dins aquest claustre palpita
l'augusta joia infinita
i la llum d'uns temps primers:

claustre antic, baixes arcades,
puntes d'ametlles colgades,
amb les voltes ombrejades
unint ruïnes, només.

El vostre mur no té tanca:
va al palau on el rei manca
i al pou de la reina Blanca,
que és transparent com adés.

Circumdeu l'espai de l'horta,
i en la terra mai no morta
hi ha un jardí que reconforta
entre la ufana i l'endreç.

Hi veureu la font que espera
la mà fèrvida i austera
que hi retorni, juganera,
l'aigua que mai s'estronqués.

Si la font no té prou vida,
tot d'ocells fan una crida
i llur càntic us convida
a la fe, que sempre hi és.

I una aura tranquil·la i fina
fa reviure la ruïna
pel perfum de tarongina
que puja pels vuit xiprers.

Petita nota, precipitada sobre Santes Creus

Era viva la flaire del celler
i era mentida.

A baix hi ha el riu,
com tots els rius d'aquí,
guardant, zelosament, el filet d'aigua.

Torno a pujar.
Cada pedra, un esfinx.

Capto
— pidolo —
respostes pels racons.

Pidolo inútilment.
No hi ha respostes.

Santes Creus

A Montserrat Martí

Em va cremant el glaç,
fosca de lluny, camí.
De llavis fins cauran
regalims de claror.

Captaire cec, el vent
a palpes fuig deis cims
de l'aridesa. Mor
de set vora la deu.

Veig ampla son d'ocells
en 1'alt ordre dels brancs.
Molt tremolosos ulls
guarden passos de nit.

I parlaré després
al Rei gran, al Rei just.
Des del guany de la pau,
escolten els senyors.

Valldigna

El rei Jaume II, jacent a Santes Creus,

amb l'abat Bonanat un dia cavalcava

per la vall d'Alfàndec, tan grassa de conreus,

i de gemor esplendent, que el rei Jaume exclamava:

— Vet aquí una vall digna per a fer-hi un monestir

de l'orde cistercenc! — «Valldigna, sí, en efecte,

— digué, amatent, l'abat —. El nom va fer camí,

la idea en ell sotjà i es convertí en projecte.

La vall va viure a lloure la màgia dels carreus

i en ell van fundar, per Déu i en la natura,

la casa de Valldigna, filial de Santes Creus,

joiell preat del regne amb nom de gràcia pura.