Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Romanen dempeus alguns dels elements del temple romànic del segle XII de Sant Pere de Prada. A la façana meridional hi ha el campanar romànic, del segle XII, d'uns 30 metres d'alçada. La torre es divideix en cinc nivells separats per arcades i lesenes. Només els tres últims nivells estan dotats de finestres geminades; els dos nivells inferiors suporten el pes de la torre sense obertures. La part més alta és un afegitó modern. A més, el mur meridional entre la façana occidental i el campanar encara conserva dues obertures semicirculars romàniques, una de les quals està obstruïda. Els finestrals romànics del tercer i quart nivell del campanar són geminats, amb els arcs recolzats en parells de columnes. Els capitells presenten una decoració senzilla, quasi esquemàtica, ja que només s'hi insinuen unes fulles grosses, en alguns casos, amb unes volutes també poc definides; són senzillament bisellats als angles. Són diferents les finestres, també geminades, del cinquè nivell. En aquest cas no hi ha columnes cilíndriques amb capitells, sinó una columna grossa de planta quadrada a cada costat, amb un capitell corresponent a aquesta mida grossa, que en els costats de migdia i de llevant presenten unes fulles lanceolades grosses en els angles i unes altres al centre de cada cara, i en el de ponent, un registre inferior llis amb una faixa horitzontal al centre i un de superior fet de grans fulles llises.
L'edifici actual, del segle XVII, va ser construït seguint la tradició de l'estil gòtic. És de dimensions imponents: 43 metres de llarg per 13 d'ample i 17 d'alçada, cobert amb voltes de creueria de traça gòtica. El segle XVIII fou encara engrandida amb dues capelles a mode de transsepte. quan serem a l'interior del temple podem servir-nos de la lectura un fragment de memòria de Joan Alavedra evocant els detalls del funeral per Pompeu Fabra. Fou en aquest temple on Pau Casals, exiliat a Prada des de 1939, va tocar per primera vegada en públic després de cinc anys de silenci com a protesta per la immobilitat dels països vencedors davant del règim de Franco.
El matí de l'enterrament
Autor: Joan Alavedra i SegurañasObra: Personalitats oblidades i altres records , 1968
El matí de l'enterrament, el saló de l'Alcaldia, les escales i la gran plaça eren plens de persones que havien arribat de totes les poblacions. Prada tancà les botigues, i tothom estigué pendent de l'esdeveniment. La gent omplia les voravies i mirava amb respecte aquella manifestació extraordinària. La caixa, portada sobre les espatlles de quatre homes a banda i banda, baixà les escales de l'Alcaldia i, travessant la plaça, es dirigí, lentament, seguida d'una gran gentada, cap a l'església. Aquesta ja era plena de gent de Prada i de refugiats que, preveient l'aglomeració, havien anat a assegurar-se el lloc. Vist des del balcó de l'Ajuntament, el taüt, cobert amb la bandera catalana — seguit per Rovira i Virgili, Pau Casals, un representant de la Universitat de Tolosa, un representant de la Prefectura, l'Alcalde de Prada, Ferran Rahola —gendre de Fabra—, Amadeu Hurtado, Arthur Conté, Josep Terradellas, Martí Barrera, Ventura Gassol, etc., voltat pels que curàvem dels relleus dels homes, semblava un vaixell abanderat seguint una mar en calma.
En arribar davant l'església, ens deturàrem, i el "grup de Prada" prengué el relleu. Els pocs que ho sabíem, no havíem dit res a ningú del que anava a passar.
—Què espereu? —ens demanava la gent. I, de sobte, el cap d'un amic que, venint de dintre l'església, avançava entre la gentada, va dir-nos;
—Ara!
—Ferms! —cridà algú de nosaltres. I tots redreçàrem el cos. El taüt estava ben encaixat dintre les espatlles.
—Un moment! Espereu que comenci! I començà. A l'orgue de l'església esclatà, potent, el cant d'un himne. Les cames ens tremolaren.
—Aguanteu fort! Avanceu! A poc a poc!
Entràrem, pel passadís central, al ritme, majestuós i viril, de l'antiga cançó, que ressonava per aquelles voltes. Tothom s'havia posat dret, impressionat per aquell espectacle triomfal. Amb els ulls entelats per l'emoció, la gent mirava enlaire.
—Qui toca?
—Deu ser el Mestre Pau Casals...
Seguits per la multitud, arribàrem fins al centre de l'església, i ens hi deturàrem fins que la cançó s'acabà. Després, deixàrem el taüt damunt un túmul, i ens retiràrem als costats, posant una cadira prop del fèretre. I aleshores, Pau Casals avançà sol, pel passadís central, amb el violoncel. Va asseure's, i tocà: Vine, dolça mort, de Bach, i el Cant dels Ocells.
Altres indrets de Prada:
Indrets