Vista de lluny, de Montjuïc estant, és un tou vegetal, un coixí de colors canviants, verds tendres, verds madurs, ocres i arams, segons les estacions i les hores del dia. A l'hivern és un coixinet d'agulles, i en dies de tramuntana, amb Rocacorba blava al darrera i el Canigó nevat a quatre passos, llampegueja en un seguit de punxades metàl·liques. Si de fora és un coixí, de dins és un edifici. I com a espai només pot comparar-se amb la catedral. És una mena de conjunt travat de rèpliques orgàniques de la gran nau. A l'hivern, l'estructura gòtica s'hi accentua. A la tardor, són les llums, amb els seus vermells, que encenen vitralls fets d'aire mentre les boires ens revesteixen per a la litúrgia penitencial de la crema de les fulles.