Vista de lluny, de Montjuïc estant, és un tou vegetal, un coixí de colors canviants, verds tendres, verds madurs, ocres i arams, segons les estacions i les hores del dia. A l'hivern és un coixinet d'agulles, i en dies de tramuntana, amb Rocacorba blava al darrera i el Canigó nevat a quatre passos, llampegueja en un seguit de punxades metàl·liques. Si de fora és un coixí, de dins és un edifici. I com a espai només pot comparar-se amb la catedral. És una mena de conjunt travat de rèpliques orgàniques de la gran nau. A l'hivern, l'estructura gòtica s'hi accentua. A la tardor, són les llums, amb els seus vermells, que encenen vitralls fets d'aire mentre les boires ens revesteixen per a la litúrgia penitencial de la crema de les fulles.

Sortint de classe, a la tarda, amb els llibres sota el braç, anàvem a passeig a Sant Daniel o a les ribes del Ter, fins que es feia fosc del tot, i parlàvem de botànica o de minerals, de pel·lícules o del futur immediat, o, ja més grans, adolescents de quinze o setze anys, de llibres, de poesia i de l'amor, que ja, potser, tenia un nom concret. Però quan passava això, llavors, preferíem callar, jèiem hores i hores damunt d'un prat, sense dir res, esperant el crepuscle amb un bri d'herba a la boca. La vall de Sant Daniel era una meravella. Les fonts rajaven una aigua fresca i saborosa que començàvem a necessitar, els verns i els castanyers eren amagatall de rossinyols nostàlgics; els xuclamels, les vidalbes i els pèsols d'olor tapissaven els marges, i l'herba, la terra, tot exultava amb nosaltres, tot era nou i les expansions del nostre cor trobaven un model i una empara en la naturalesa. Tornàvem ja de fosc, quan, sobre l'amfiteatre perfectament retallat de les muntanyes que envolten el pla de Girona, hi surava només un fil de resplendor blau clar i ressonaven, desfent-se des de la torre de la catedral, les deu solemnes campanades del rellotge.

Aquesta sensació de glòria era la sensació del dia de Corpus. Tota la ciutat banyada en aquesta llum d'or que venia doblada del perfum de la ginesta. La ciutat plena de ginesta. A les alfombres de flors dels carrers i, a dins de les cases, en cistells i paneres per tirar-la al pas de la custòdia. Si hi ha una imatge de solemnitat, de glòria i d'esplendor barroques és la de la processó de Corpus tal com es feia a Girona: aparat de vestuari i de pompa, el clergat i la milícia, els estaments i els gremis, els cors infantils i la banda militar, els paperets i les serpentines, els gegants i els nans, l'àliga municipal, els pendons de les confraries, els atributs basilicals, el cos de serenos, les capes pluvials de brocat, el tàlem riquíssim i, a sota, la custòdia gòtica d'or i pedres precioses balancejant-se al pas dels quatre diaques que la duien, en un baiard tapissat de vellut vermell carregat sobre els seus muscles. La processó de Corpus era exclusivament masculina: els mascles gironins hi exhibien la seva vanitat mentre, des de les finestres i els balcons, les dones i les noies i les nenes, que sota els vestits d'estiu mostraven dolces promeses carnals només, per nosaltres, tímidament intuïdes, llençaven confeti i flors al seu pas.

La comitiva baixava lentament l'escalinata de la catedral, al so prodigiós de les campanes, i el sol ponent ho feia vibrar tot amb una màgia incomparable: imatges, sons, perfums, tot es barreja en la memòria: olor fruitada de la ginesta, olor de mel dels til·lers de la Rambla, cera i encens, i la fortor calenta i fumejant de l'excrement dels cavalls sobre l'olor àcida i agra dels clavells i del boix que les botes marcials dels soldats esclafaven. Corpus! De fet, era la festa del nostre cos. Saludàvem l'estiu que ja venia: els camps granats, els blats madurs, els pèsols d'olor, el xuclamel i les roselles, les bambes, els meibes i els niquis, el mar i la sal que s'acostaven: el reialme del cos sobre el de l'esperit, la insurrecció de la carn, el paradís de l'aventura, l'oblit de la ciutat medieval, per anar a trobar l'esplendor pagana, greco-llatina, d'una Costa Brava encara verge.

Només entrar a la girola, un al costat de l'evangeli i l'altre al costat de l'epístola, hi ha dos sepulcres penjats a la paret. El del comte Berenguer Ramon I, Cap d'Estopa, i el de la seva dona, la comtessa Mafalda. Dues peces precioses d'alabastre, amb dues figures jacents, una a cada sepulcre, d'una concisió i una força exemplars. Doncs bé, com que el sepulcre de la comtessa estava penjat massa amunt i no es podia veure bé la figura, n'han tret l'estàtua jacent, amb la qual cosa el sepulcre ha quedat mutilat i sense sentit, i l'han posada en exhibió sobre un vidre fumat en una capella lateral fins fa cop ocupada pel retaule de santa Elena. L'esperit d'antiquari i la moda decorativa han entrat a la catedral i no han dubtat a desvirtuar el sepulcre i a canonitzar una senyora que, potser, de santa no en tenia res.

De la catedral romànica es guarda en el Museu Capitular el famós Tapís de la Creació, que de fet és un brodat. De lectura complexa, ha estat descrit i estudiat per savis de tota mena, i ho seguirà essent perquè és tremendament suggestiu. La figuració hi és esquemàtica i ingènua i de gran plasticitat (aquests monstres aquàtics, cetacis mig peix i mig dragó, cranc imponent i serp refistolada, i aquest repertori de volàtils: mig agrons mig cigonyes, mig esparvers mig paons!). I el temps li ha anat a favor, ha destenyit les llanes i n'ha apaivagat l'esclat, ha igualat els contraris i s'ha menjat figures. El temps és savi. I jo, que sempre he considerat aquest tapís com el manuscrit rosegat que guarda el secret de Girona (la catedral només és l'arca que guarda aquest manuscrit), amb els anys he après a veure-hi la lliçó del temps: hi ha un origen, aigua i elements, sol i lluna, vegetals i animals i l'animal home: la matèria. I hi ha un esperit volant sobre les aigües, sobre la matèria, sobre l'animal home. I és aquest esperit que fa que l'home sigui l'home i que sigui capaç de tenir consciència de l'origen i de la fi, que estableixi en seqüències el pas del temps, que fundi la memòria. Déu no en té, de memòria. La memòria és estrictament humana. I aquest tapís és el plànol inicial d'aquesta memòria, i és meravellós que just quan començava a ser-hi representat un episodi «massa històric», el de la Invenció de la Creu, el temps se l'hagi menjat i n'hagi deixat només les traces com per dir: aquí comença la memòria, aquí comença la creu de la memòria, perquè la memòria és una creu.

Incoherent, fraccionària, partidista, injusta, sentimental, dura, voluble. Sempre a punt per fabular i inventar històries laterals (com al tapís) i sempre a la intempèrie, a la mercè dels quatre vents (Septentrio, Subsolanus, Cephirus i Auster, com al tapís), que se li enduran fragments i la deixaran (com han deixat el tapís) destenyida i rosegada.

La pedra de Girona és calcària, formada per nummulits, forta i no pas extraordinàriament difícil de treballar. De color gris blavenc o d'ocre pàl·lid, a vegades mesclats tots dos tons a la mateixa peça, es capaç, un cop treballada, segons com rep la llum variant del dia, de convertir-se en murs d'escata de pagell, de nacre irisat o de pa de pessic banyat de mel. De les pedreres gironines ha sortit una immensa quantitat de carreus que, integrant-se en formes distintes, han donat matèria a la configuració de la ciutat: la pedra de Girona ha estat la matèria dúctil que ha recollit l'evolució de l'esperit del temps i s'ha fet història. En el gruix d'una motllura, en la intenció d'un arc, en el gra d'un buixardat, hi reposa tanta informació, tanta memòria col·lectiva, com en els ben nodrits i abundants arxius que la ciutat hostatja. Llegir la memòria en la matèria. La pedra de Girona és la primera matèria de la nostra memòria.

Carreus de les muralles (els més antics, els romans, encara no de pedra calcària, sinó de la mes fàcil arenosa), carreus irregulars, tallats de pressa per la urgència de la defensa. Carreus de Sant Nicolau, humils i càlids, carnals. Carreus de Sant Pere de Galligants, escairats i fins, reveladors del to metàl·lic del poder, ara ja amanyagats pel temps. Carreus de la Torre de Carlemany, imprecisos i rústics, una mica vigatans. Carreus dels arcs del claustre de la catedral, que es transformen en representació de la vida i dels mites (que, en un dels frisos, ens deixen el document figuratiu dels picapedrers, convertint la matèria en memòria, fent d'aquesta memòria matèria per al nostre pensament, en un gest perpetuat fins ara en el fris i encara viu a les Pedreres). Carreus precisos, nerviüts, vegetals, en la màgia de l'equilibri de la volta de la catedral. Carreus plumbis, dogmàtics, terribles, dels seus contraforts. Carreus teatrals i peresosos de la façana barroca, tímidament inflats d'alguna voluptuositat reprimida. Carreus teologals i mendicants de Sant Domènec. Carreus paupèrrims del convent de la Mercè. Carreus provincians de la façana de l'hospital. Carreus ferrenys i civils del pont de Pedra. Carreus anguniosos del Sagrat Cor. Carreus arcaïtzants i simbòlics de la tanca del cementiri. La pedra com a pòsit de la linealitat del temps, paradoxal testimoni de la fugacitat.

El pont de Pedra és l'entrada al carrer Nou, que és el meu carrer, ho dic de bon començament. Hi he nascut, just darrera els vidres del primer balcó del principal del dotze, i hi he viscut fins als vint anys i encara hi visc a estones. Ara ve allò de «i el carrer Nou ja no és el que era», cosa en la qual tothom estarà d'acord. Però no tothom pensarà que és molt pitjor que abans. I dic molt pitjor perquè no cauré en l'error de la mitificació.

El carrer Nou sempre ha estat un carrer frustrat. Massa curt i massa estret, s'hauria salvat si s'hagués construït de cop i amb cases iguals, segons el projecte. Ara seria una unitat neoclàssica envejable. Però la construcció de les cases del carrer va durar més de cent anys i ara s'hi barreja tot, el neoclàssic desfigurat o restaurat, l'eclecticisme, el modernisme, el monumentalisme de postguerra, les primeres modernitats italianitzants dels seixanta i els desastres de l'especulació de les acaballes del franquisme. El ritme sedant de la meva infantesa, amb les botigues de tota la vida marcant el pas del temps amb els seus horaris, amb la gent prenent la fresca als balcons els capaltards d'estiu, amb les lluminàries de la Puríssima, les parades de torrons per Nadal, les alfombres de flors per Corpus i les «colgadures» pels dies assenyalats, s'ha perdut ja per sempre. Ara és un túnel sorollós on cotxes i motos passen contínuament i a tot gas, impossible per viure-hi. Cal tenir sempre els balcons tancats i barrats i fer vida a darrera. I per si el soroll i la pol·lució dels cotxes i les motos no fos suficient, els botiguers, els de sempre i els nous, s'han empescat d'afegir-hi música perpètua i els pobres veïns han de sentir la veu estoveïda de Julio Iglesias sis vegades al dia. Són els desastres de la vida moderna. I la vida moderna ha destrossat Girona. Tot l'Eixample, que tan bé havia començat, amb el pont de Pedra, el carrer Nou, la Plaça de sant Agustí, etc., aviat es va convertir en la trama caòtica que és ara.

L'eufòria neocatòlica va fer molts disbarats: es van reconstruir edificis que més hauria valgut d'enderrocar (com l'església del Mercadal), es van fer retaules «gòtics» i «barrocs» (com el del Sagrat Cor o el del Carme), es van pintar immenses escenografies inspirades pel technicolor o els musicals de Busby Berkeley (com l'absis del seminari o el del Mercadal)... Però Girona deu a aquesta eufòria neocatòlica dues coses importants: l'acabament de la façana de la catedral (d'una importància històrica més que no pas estètica) i la construcció d'un dels, encara ara, millors edificis de l'eixample: l'església de Sant Josep.

Aquesta etapa de fervors es va començar a acabar el dia que Ava Gardner va posar els peus a Girona per rodar Pandora. Tinc una vaga memòria dels gironins presos per una estranya febre: tothom corrent a la plaça de toros a fer d'extra i a veure Ava Gardner, James Mason i Mario Cabré. Jo els recordo al desaparegut Savoy del carrer Nou, en una taula del fons, centre de les mirades de tothom (vell Savoy de la meva infantesa, aquella olor peculiar mig àcida mig amarga impregnada a la fusta, olor de tants vermuts, de les olives i el suc de les «almejas». Vell Savoy del senyor Ramon, cuiner de les millors croquetes de la meva memòria, al seu punt just de gallina, de farina i consistència, i un pensament de nou moscada; vell Savoy de quan el carrer Nou tenia encara dues pastisseries, tres colmados, una cereria, una fleca i una farmàcia racionalista; vell Savoy de quan l'hotel Peninsular tenia un restaurant a l'antiga, d'aquells dels ous pochés, els turnedós Rossini, les patates palla i el biscuit glacé).

La segona etapa de l'engrandiment de la ciutat ve de l'ocupació de terrenys militars. L'enderroc de les muralles fa possible, a començaments del segle XX, el traçat de la Gran Via, i Girona pot créixer una mica més, fins a topar amb la muralla moderna que feia poc que l'Estat li havia construït: la via del tren. I ara mateix, Girona creix i s'urbanitza gràcies als terrenys dels convents, els militars, els traçats de les vies o l'enderroc de les fàbriques que, com la Grober, havien ocupat espais desamortitzats. El carrer d'Emili Grahit ocupa el traçat de la via del carrilet de Sant Feliu, la nova plaça d'Espanya els espais de l'antiga estació d'aquest mateix tren, el passeig d'Olot solars de Renfe i de l'antic tren d'Olot... I les expectatives de nous espais públics reposen en les casernes tot just cedides (no pas gratuïtament, és clar!), en l'enderroc d'edificis industrials (pel que fa a la nova plaça de la Constitució) o en els terrenys de l'estació d'Olot (pel que fa al projecte del Parc Central). I això sense tenir en compte el carrer i els habitatges que ocupen el que era el convent de les beates i la mançana que s'està construint al, fins fa poc, convent de les adoratrius. O sigui que, gràcies als convents, als militars, a l'estat i a les fàbriques (el capital), els papus negres del poder i la repressió, Girona ha pogut créixer lentament i expandir-se.

La farinera Teixidor, un edifici molt més important que la majoria de les capelletes romàniques que l'administració amorosament restaura, corre el perill de perdre's irremisibleent i és, encara!, un dels edificis amb més personalitat de Girona i d'una extraordinària bellesa.

I venien les Fires: soldats i processons, barraques i llums, olor de xurros, bafs d'olis ensucrats a la Gran Via, pomes banyades de caramel escarlata i flocs de coto fluix de sucre apegalós, autos de xoc i els teatrets prohibits on s'oficiaven els rituals iniciadors del sexe. Tot en honor de sant Narcís, senyor de mosques i convertidor de prostitutes, el qual, absent del seu fastuós sepulcre des que els rojos el van profanar, seguia protegint la ciutat i la ciutat li ho agraïa amb grans fires de bestiar (potser perquè les mosques hi xalessin) i amb saraus de tota mena (potser perquè santa Afra i altres companyes de l'ofici recordessin els vells temps d'Augsburg). Sant Narcís, un invent de la civilització carolíngia, que necessitava un sant que fos bisbe, que procedís de Jerusalem i que per la seva peripècia vital unís els dos extrems de l'imperi, va acabar amb els seus pobres ossos enduts per l'Onyar quan les «hordes marxistas», persistència del mite, van obligar allò que quedava del seu cos incorrupte a emmirallar-se en unes aigües massa tèrboles. Ara, sant Narcís, convertit en flor (ja l'abat Oliba ho havia predit al sermó que va predicar a Girona), segueix protegint la ciutat una mica de tot i bàsicament del mal d'orella.

Així com l'Onyar es va endur el cos de sant Narcís, també s'enduia les Fires, amb els seus pecats i els seus excessos. Uns focs artificials encesos des del pont de l'Alferes Huarte posaven punt final a la gresca i, convertits en un núvol de fum agre i pastós, embolcallaven aquell fugaç «Gloria a San Narciso» que aviat, com la mateixa glòria dels humans, passava de ser cascada de lluentons a fumera, a memòria i a no-res.

Quan la vida a Girona era plàcida, el passeig a Sant Daniel era obligat. A berenar a les fonts: la font del Ferro, la font d'en Fita, la font d'en Pericot o la font dels Lleons. Pel març hi fèiem rams d'arç i hi collíem espàrrecs i violetes. Pel juny, ginesta i pèsols d'olor. Pel desembre, gallerans. La flora local seguia el seu cicle i la nostra sensibilitat també. Cada color tenia la seva olor. Cada olor demanava la seva llum. Cada llum proposava un tacte diferent, cada carícia exigia la seva temperatura (¿què ens podien ensenyar, més tard, Baudelaire i Rimbaud —La nature est un temple, où des vivantspiliers, etc., o bé A noir, E blanc, I rouge, U vert, O bleu: voyelles— que no haguéssim aprés ja, de petits, a la vall de Sant Daniel? Només ens ho podien corroborar).

Fundat per Ermessenda de Carcassona l'any 1017, ha mantingut la seva travessia històrica fins als nostres dies, llevat de breus interrupcions en èpoques conflictives. Aquesta vida contínua ha fet que, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt se'n ressentís. Afegits i reformes, no sempre encertats, si bé hi han desfigurat la puresa dels estils, n'han configurat la imatge actual, fortament impregnada de palpitació històrica. Una visita al monestir de Sant Daniel, amb la seva església discreta i estranya per la seva planta de creu grega i pel seu absis central enderrocat i ampliat al segle XVII, amb el seu claustre romànic inaccessible (que té una segona planta gòtica maldestrament afegida), amb l'horrible frontó eclèctic, amb l'hort encerclat per una alta tàpia, amb monges que, si d'una banda encara canten gregorià, d'una altra es barallen amb els ordinadors, que, si saben restaurar pintures i escultures, espero que no hagin oblidat els brodats i les confitures, una visita al monestir de Sant Daniel és, per als obsessos del pas del temps i de la fugacitat de la vida, una experiència profundament encoratjadora. Estic parlant, és clar, d'una visita espiritual. Perquè, a Sant Daniel, no hi ha pas res a veure, o gairebé res. No és cap museu, ni hi ha horaris de visita. Les monges hi fan la seva vida tranquil·la (la processó va per dintre), i, el visitant espiritual, el que ha de fer és acostar-s'hi, passar-hi a prop, potser entrar a l'església si es l'hora de vespres, i poca cosa més. El visitant espiritual, el que ha de fer és simplement recordar-se de l'existència d'aquest monestir, i intentar comprendre.