Autor:
Prudenci Bertrana i Comte
Obra:
Obres completes
, 1965
Pàgines:
1389-1390
Pintava una tela als afores del poble de Sant Daniel. Ensems havia començat a escriure la divertida facècia El pintor de miracles, inspirada en un míser i autèntic pintor d'exvots molt popular entre els gironins. Era pel setembre i un raig de sol ponent, tocava d'esquitllentes la massa imposant de la catedral i l'esvelt i meravellós campanar gòtic de Sant Feliu. Però alguna tarda, núvols errants eclipsaven a estones, aquest efecte de llum. Llavors Russinyol, deixava la paleta, treia l'estilogràfica i un plec de quartilles de la butxaca del gec, i incòmodament assegut, en una gran pedra margenera, emprenia la continuació de l'obra teatral. Si reapareixia el raig de sol, tornava al quadre, i si s'estroncava, de bell nou a les quartilles.
Evidentment, no treballava, es divertia. I sols la força del seu geni podia estalviar-li les falles que la mateixa insaciable activitat haurien fet cometre a un altre.
De la mateixa guisa que aquell canvi radical d'atenció, aquell deixar i prendre ni el feia desmaiar, ni el fastiguejava. Tampoc no li era molestós allò que li esdevenia al seu redol, tant si pintava, com si escrivia, com si no feia res.
Russinyol, mentre fou a Girona, dugué sempre al seu costat un element provocador de desordre. Em refereixo al ja esmentat "Pepet Gitano". Aquest infeliç li carretejava els estris de pintura, li rentava els pinzells i li feia de grat allò que li manava, però, sobretot, l'entretenia i l'enriolava amb les seves dèries, amb les seves preocupacions, amb les seves pors estrafolàries, i amb les seves follies sobtades i perilloses, quan li pujava la mosca al nas.
Havia ensopegat un servidor addicte, un reclam i una joguina en una sola peça. D'antuvi li plantifica a la gorra un d'aqueixos rètols de zinc que s'obtenien llavors tirant deu cèntims a l'escletxa d'un aparell automàtic que solia haver-hi a totes les estacions ferroviàries. El rètol deia:
"Santiago Russinyol"; el Pepet l'ostentava amb orgull, com si fos un alt servidor principesc. Però darrera Pepet hi anava el crit esfereïdor, la canalla malinquieta i els ganàpies descarats, el bo i millor de la vagabunderia gironina. I tota aquesta trepa s'aturava allí on el pintor plantava el seu cavallet i l'enrondava. De seguida començaven les mofes, les escomeses de paraula i d'obra, més o menys directes i ofensives, que anaven pujant de to i determinaven escenes de tota llei, còmiques o dramàtiques, i alguns cops, segons l'exasperació del turmentat, cruentes.
Russinyol, enmig del tumult i la cridòria, si alguna cosa feia era més aviat per posar llenya al foc, i no per apagar-lo, i les seves gracioses intervencions aplegaven molts espectadors. En la sopitesa de l'ambient gironí, les sessions de pintura de Russinyol constituïen un espectacle gratuït que feien de bon aprofitar, àdhuc per a les persones de categoria, les quals, ultra passar l'estona, arriscaven l'agradosa contingència de bescanviar alguns mots amb un home cèlebre i de poder-li copiar alguns acudits.
