Tot això és la decent Betúlia, l'única que volen admetre els betulians, però més enllà de la riera d'en Jornet, a l'extrem sud-est, terra conquerida al mar, hi ha tot el món que la digna ciutat ignora. És el barri de les Flors, també dit Arraval i per mal nom Mèxic. És una illa de carrers rectes, més aviat amples, amb roderes de carros i pilots d'escombraries. Les cases tenen molts pisos i roba estesa als balcons. Allí hi ha la caserna de la Guàrdia Civil, la dels Carrabiners i moltes criatures que sobreïxen de totes les portes. De tant en tant, botigues amb cortinetes brutes, disposades amb certa coqueteria que transparenten una llum groga i velada, obren les portes només cap al tard i no s'hi sent mai enrenou de criatures. La gent del barri de les Flors parla una altra llengua, no es passeja per la Rambla, té cinemes propis, balls propis, sales de joc, on aparentment es fa el mateix que en altres llocs semblants de la ciutat digna, però on s'amaga sens dubte una perversió que la misèria subratlla amb cinisme. L'Arraval s'acull a la parròquia de Sant Silvestre, on els betulians dignes no posen els peus sinó el Dijous Sant a la tarda per complir les visites als monuments. Les noies de Betúlia, les bones noies de l'autèntica Betúlia, saben que no han de passar mai per l'Arraval, i els nois de quart curs solen fer-hi alguna escapada, corrent, cap al tard, amb una pessigollejant i agradable impressió de pecaminositat.