Ajuntament de Badalona - 2010 - Badalona
Vaig avançar per la Rambla deserta aclarida a un cantó, absolutament negra a l’altre, amb el soroll de la mar. Vaig asseure’m en un banc, conscient que feia una cosa que no es podia fer, car havia començat a aprendre les lleis de Betúlia i sabia una llei que deia:
«Només una mena de dones poden seure, soles, de cara al mar amb les mans a la falda, a 1'entrada de la nit. I no pas les dones com cal.»
Però jo era estrangera a Betúlia. Tant ho era que em podia imaginar la ciutat closa dins d’unes muralles i el meu gest de trucar. Igual que a Guardiet, una íntima ardidesa em movia a córrer el risc de trucar a la porta grisa, per fer sonar la campaneta llunyana. Podia pressentir-los, com havia pressentit sempre qualsevol clos tancat, com una terra promesa. I desitjava conèixer-los i que m’hi admetessin, fins estava disposada a ser humil i sofrir-ne.
Fins i tot, el carrer del Temple, amb la parròquia de Santa Úrsula allí dalt, amb el vell campanar d'aire molt noble, pot arribar a ser bonic al capvespre, quan endevines l'ull de bou buidat, perquè el van cremar en temps de guerra, i de sobte sents el so de les campanes que perdura avall pel carrer. El barri de Santa Úrsula és el més noble de la ciutat. Els seus carrers silenciosos, alguna casa de dimensions folgades —alguna data sobre la llinda: 1743— , evoca una Betúlia sense fabriques, sense estrèpit, amb una visió lluminosa de grans vaixells sobre el mar.
Ara ells eren, per mi, tota Betúlia, donant voltes a la plaça de la vila, perquè hi havia una altra llei que deia:
«A les set del vespre sortiràs de casa i te n'aniràs a la plaça de la vila —hivern i primavera— o a la Rambla —estiu i tardor— i saludaràs els teus amics i t'enamoraràs i festejaràs, tot donant tombs per la plaça o la Rambla, i després hi portaràs, un cop casat, les criatures, fins que elles ja seran prou grans per a anar-hi soles, llavors podràs quedar-te a casa i elles continuaran donant voltes per tu.»
Vaig tornar a casa. En ser a la cantonada una ombra em va aturar: «Bona nit.» La veïna, una dona petita de cabells blancs endreçats, em somreia: «Cap a casa, ja?» Vaig fer una cosa així com: mm! «Fa una nit bonica», va afegir ella. Em mirava amb fixesa i semblava que em deia: «D'on véns? Qui ets?» I se'm va ocórrer, que jo era també un espectacle, un de tants petits espectacles dins el clos de Betúlia. «Oh, sí! », vaig contestar. La dona era tota polida i això la feia agradable.
Quan se'n va anar vaig alçar els ulls. Veia la casa des de l'angle de ponent i el ràfec tenia la contundència d'un límit insuperable.
La nit no havia arribat encara. El cel era vermell. Ara l'una ara l'altra, avaraven a la nit els llums de l'encesa. La remor del mar venia de lluny, creixent, i es llençava amb un cop sonor i greu contra la platja i tornava i tornava. Com seria de silenciosa la mort sense el soroll incessant del mar! La llum groga dels cafès dibuixava rodones sobre l'asfalt del passeig. De tant en tant arribava apressada una bufada de llevant, humit i trist, inclinava les palmeres i deixava la pell bruna de les noies com de pedra picada i encenia una llumeneta en els ulls dels xicots i algú ensumava l'aire i deia.«Plourà.» Però les palmeres s'aquietaven i una suau calidesa pujava de terra, de la pols fosa, del mar ondulat, mentre el cel roig es tornava d'un blau gris, cada cop més dens, cada cop més unit al teló del mar, partit per la línia puntejada de l'encesa. D'esma cap a la riera de Capçanes, cap a la riera de Migjorn una nova parella es donava la mà.
Era a finals de març, en el tren de les 17.30. Un dia de març de l'any 1940. Vaig sortir de l'estació, vaig emprendre el carrer de la Sitja, tot mirant de reüll un paper que jo duia i que deia: «Veure el senyor Pibernat, carrer de la Concòrdia, num. 6, dir-li que véns de part del senyor Josep Miquel.» No sé com era. Una ciutat desconeguda no té fonaments, els carrers es desdoblen, canvien de lloc, es multipliquen, formen cantonades idèntiques amb figures humanes iguals en qualsevol portal.
Betúlia no és bonica. Ho vaig anar constatant mentre intentava trobar en el seu teixit de carrers i places, rostres de gent i aparadors amb una mica de bellesa. Seria fals dir que no vaig trobar-n'hi gens ni mica. Però Betúlia és lletja. És una llarga carretera que passa prop del mar. La nova ciutat treballadora i enriquida ha ofegat el vell poblet de mariners. S'ha anat allunyant del mar a mesura que s'enriquia. Havia estat el seu guanyapà, ara és el seu únic jardí, l'única cosa, inútil i bella. Al costat del mar, separat d'ell per la via del tren i les barques, hi ha un llarg passeig amb una sola línia de cases que se'n diu la Rambla de Santa Madrona. Des de la carretera cap a la rambla baixen una munió de petits carrers, més aviat bruts. Aquesta xarxa de carrers està limitada per dos solcs profunds, la riera d'en Jornet a migjorn i la riera de Capçanes al nord. Els carrers que pugen cap a muntanya són més nets i escassos.
Tot això és la decent Betúlia, l'única que volen admetre els betulians, però més enllà de la riera d'en Jornet, a l'extrem sud-est, terra conquerida al mar, hi ha tot el món que la digna ciutat ignora. És el barri de les Flors, també dit Arraval i per mal nom Mèxic. És una illa de carrers rectes, més aviat amples, amb roderes de carros i pilots d'escombraries. Les cases tenen molts pisos i roba estesa als balcons. Allí hi ha la caserna de la Guàrdia Civil, la dels Carrabiners i moltes criatures que sobreïxen de totes les portes. De tant en tant, botigues amb cortinetes brutes, disposades amb certa coqueteria que transparenten una llum groga i velada, obren les portes només cap al tard i no s'hi sent mai enrenou de criatures. La gent del barri de les Flors parla una altra llengua, no es passeja per la Rambla, té cinemes propis, balls propis, sales de joc, on aparentment es fa el mateix que en altres llocs semblants de la ciutat digna, però on s'amaga sens dubte una perversió que la misèria subratlla amb cinisme. L'Arraval s'acull a la parròquia de Sant Silvestre, on els betulians dignes no posen els peus sinó el Dijous Sant a la tarda per complir les visites als monuments. Les noies de Betúlia, les bones noies de l'autèntica Betúlia, saben que no han de passar mai per l'Arraval, i els nois de quart curs solen fer-hi alguna escapada, corrent, cap al tard, amb una pessigollejant i agradable impressió de pecaminositat.