Sortint de classe, a la tarda, amb els llibres sota el braç, anàvem a passeig a Sant Daniel o a les ribes del Ter, fins que es feia fosc del tot, i parlàvem de botànica o de minerals, de pel·lícules o del futur immediat, o, ja més grans, adolescents de quinze o setze anys, de llibres, de poesia i de l'amor, que ja, potser, tenia un nom concret. Però quan passava això, llavors, preferíem callar, jèiem hores i hores damunt d'un prat, sense dir res, esperant el crepuscle amb un bri d'herba a la boca. La vall de Sant Daniel era una meravella. Les fonts rajaven una aigua fresca i saborosa que començàvem a necessitar, els verns i els castanyers eren amagatall de rossinyols nostàlgics; els xuclamels, les vidalbes i els pèsols d'olor tapissaven els marges, i l'herba, la terra, tot exultava amb nosaltres, tot era nou i les expansions del nostre cor trobaven un model i una empara en la naturalesa. Tornàvem ja de fosc, quan, sobre l'amfiteatre perfectament retallat de les muntanyes que envolten el pla de Girona, hi surava només un fil de resplendor blau clar i ressonaven, desfent-se des de la torre de la catedral, les deu solemnes campanades del rellotge.