Quaranta anys enrere, els Jocs Florals comptaven molt a Barcelona. A més del fet literari hi havia un interès polític i un interès social, i jo vaig afrontar aquestes coses amb la màxima teatralitat. No volia que em prenguessin per un poeta esquàlid, sinó ben nodrit, i de possibles. El meu pare, estovadíssim per l'èxit, no em negà res, i puc assegurar que el jaqué, el barret de copa, la corbata i els guants que vaig exhibir a la gaia festa eren de la més digna confecció.
Quan vaig recitar el poema al Palau de la Música, davant de totes les autoritats del país, i davant de tots els tips i de tots el famèlics de la gloria poètica, vaig notar immediatament que l'expectació era ofegada per una irreprimible escalfor de simpatia. Als meus pocs anys, a la meva veu — que gràcies a Déu sempre ha estat ben timbrada i entenedora — i a una certa traça declamatòria que venia cultivant des del col·legi, s'hi afegia el to directe, colorit i popular del poema, i el públic, que és d'una docilitat de cera tèbia quan se li arriba al nervi, es desencarcarà amablement i se'm va fondre com el llard dolç. Jo sentia, a mesura que anava engegant els versos, com guanyava l'atenció de tothom i que allò no era la lectura d'una poesia corrent, més o menys bona, en uns Jocs Florals corrents, més o menys distingits; hi havia un fet humà; un caure en gràcia i una compenetració especial, que no es produeixen així com així.
L'ovació d'escandalós afecte i d'un entusiasme pur, que coronà la lectura, em mantingué eixordat. Els aplaudiments que es prodiguen a la poesia lírica pels públics reposats i clients d'un protocol mínim no tenen mai el frenesí que hom pesca al teatre, o en la borratxera dels combats polítics, però peten amb un so més net, més de consciència i més d'íntim agraïment; i puc dir que els que provocà el meu poema foren compactes i unànimes com pocs n'he sentits a la vida.