A l'Ateneu, vaig anar de dret a la penya de Joaquim Borralleres, de la qual coneixia elements, perquè, abans de ser soci, Valeri ja m'hi havia portat i ja havia fet la meva propaganda. Fou la nostra penya una expressió d'aire més o menys intel·lectual que a Barcelona aconseguí un pes considerable. Moltíssimes coses i esdeveniments de tots els ordres, que la gent del carrer ni remotament no podia suposar com es maquinaren, on s'engendraren ni d'on sortí la idea inicial, és seguríssim que va­ren tenir l'arrel en la nostra penya.

La seva característica fou una especial flexibilitat a incorpo­rar nous elements, mantenint un nucli que gairebé sempre vàrem ser els mateixos. Amb el temps s'hi anaven afegint adeptes nous, que al cap d'una temporada se'n desprenien i eren substituïts per altres, però també es donava el cas dels qui s'adaptaven, dels qui descobrien una vinya espiritual en el nostre cercle, i aquells ja no se'n movien més.

Arribà un moment que en la vida de Barcelona la nostra penya va produir un cert respecte, i fins un cert pànic, a perso­nes que s'imaginaven qui sap què referent a les nostres pacifi­ques activitats. Davant d'un projecte o d'una idea qualsevol, o d'una maniobra política, algú es preguntava: "Què dirà la penya de l'Ateneu?" I, encara que a l'Ateneu hi havia diverses penyes —la dels vells (que fou la mateixa que es reunia al Con­tinental amb el nom de la del Santo Sepulcro), la dels metges, la dels advocats, la dels ni carn ni peix, i altres més—, quan es deia la penya de l'Ateneu la gent es referia a la nostra.

És evident que Quim Borralleres, judicat amb el criteri de qualsevol senyora de sa casa, fou un pèssim ciutadà, que se n'anava a dormir a la matinada i es llevava a migdia; que amb prou feines li tocava el sol; que es passava l'existència seient, xerrant i fumant; que al vespre començava a tastar la beguda i que passada mitjanit, potser en portava un excés; que no practicava cap religió; que si convenia renegava com un oriol; que no feia vida de societat ni enviava rams de flors a ningú; i que, relapse de la més negra solteria, vivia sol com un mussol, en un piset del carrer del Bisbe; un piset sense presentació, on solia encauar-se fastiguejat de tot i amb una mena de problemes mo­rals i sentimentals, gratuïts per a qualsevol persona de païdor corrent, però que a ell el torturaven i el perseguien sempre, com un gran vol de rates-pinyades.

Quim no tenia ni germans ni cosins ni parents de cap mena;

fins als trenta-vuit anys va viure més aviat curt d'armilla, pendent de la gasiveria del seu pare. Aquest progenitor seu era un vell raríssim que, havent fet la seva joventut a Cuba, on s'establí de sastre, es retirà molt aviat de l'ofici i vingué sobre aquest país arrossegant la sòrdida  existència de l'usurer. Quim fou el fruit tardà del matrimoni del singular sastre, el qual, després de veure morir un grapat de criatures, pogué pujar la darrera de totes, el nostre Quim, a qui, per aquells misteris de la biologia, no va sortir mai el pèl a la cara.

Ara bé, el lector pensarà que una mena de subjecte com aquest Quim, el qual, vist de portes enfora, no em queda més remei que descriure en la forma que ho he fet, si no era indesitjable no podia oferir gran cosa com a subjecte de virtuts i de bons costums, i jo surto al pas del lector i afirmo rotundament que, per una d'aquelles raríssimes i imponderables paradoxes, Quim Borralleres fou la criatura més neta de cos i ànima, més íntegra, més noble, més desinteressada, mes abnegada, menys falsa, mes sincera, mes comprensiva, més enamorada de les coses nobles, més abominadora de les mesquines, més servi­dora d'un ideal i més fidel al seu poble i a la seva ciutat, més amiga dels amics, més justa en el consell, més sol·lícita en la desgràcia, més constant en la companyia i, en una paraula, la més moralment estimable que jo hagi conegut mai dins 1'emmidonada convivència de guineus i de conills porquins, que constitueixen la base de les societats humanes. Ho fou tant per damunt del corrent, que estic segur que abans d'ell no es donà en aquest país un exemplar de la seva justa categoria, i, tal com van les coses, és gairebé impossible veure'n sortir un de nou que, ni de lluny, pugui contrapuntar-se-li.

Quaranta anys enrere, els Jocs Florals comptaven molt a Barcelona. A més del fet literari hi havia un interès polític i un interès social, i jo vaig afrontar aquestes coses amb la màxima teatralitat. No volia que em prenguessin per un poeta esquàlid, sinó ben nodrit, i de possibles. El meu pare, estovadíssim per l'èxit, no em negà res, i puc assegurar que el jaqué, el barret de copa, la corbata i els guants que vaig exhibir a la gaia festa eren de la més digna confecció.

Quan vaig recitar el poema al Palau de la Música, davant de totes les autoritats del país, i davant de tots els tips i de tots el famèlics de la gloria poètica, vaig notar immediatament que l'expectació era ofegada per una irreprimible escalfor de simpatia. Als meus pocs anys, a la meva veu — que gràcies a Déu sempre ha estat ben timbrada i entenedora — i a una certa traça declamatòria que venia cultivant des del col·legi, s'hi afegia el to directe, colorit i popular del poema, i el públic, que és d'una docilitat de cera tèbia quan se li arriba al nervi, es desencarcarà amablement i se'm va fondre com el llard dolç. Jo sentia, a mesura que anava engegant els versos, com guanyava l'atenció de tothom i que allò no era la lectura d'una poesia corrent, més o menys bona, en uns Jocs Florals corrents, més o menys distingits; hi havia un fet humà; un caure en gràcia i una compenetració especial, que no es produeixen així com així.

L'ovació d'escandalós afecte i d'un entusiasme pur, que coronà la lec­tura, em mantingué eixordat. Els aplaudiments que es prodiguen a la poesia lírica pels públics reposats i clients d'un protocol mínim no tenen mai el frenesí que hom pesca al teatre, o en la borratxera dels combats polítics, però peten amb un so més net, més de consciència i més d'íntim agraïment; i puc dir que els que provocà el meu poema foren compactes i unànimes com pocs n'he sentits a la vida.

Jo, per morals i catalanistes sentiments familiars, no havia respirat a casa meva cap mena de simpatia per l'espectacle dels toros. La seva força, com la de tantes coses, vaig descobrir-la al pati de Dret. Es va escaure que dos toreros extraordinaris, Joselito i Belmonte, tenien la mateixa edat que jo, i a tots dos els vaig veure néixer a la plaça amb la gran em­penta d'una glòria no superada. Jo vaig ser aleshores un constant espec­tador de l'aventura d'aquells dos xicots i de la de molts d'altres que els precediren i els succeïren. Jo he vist torejar encara el Bombita, abans de convertir-se en aristòcrata barceloní, el Machaquito, el Fuentes, el vell Algabeño i, sobretot, Rafael Gómez «el Gallo», que ha estat una de les figu­res definitives de l'Espanya moderna. Jo he assistit a les tardes més al·lucinants i a les tardes més catastròfiques d'aquell torero únic. Aleshores «el Gallo» posava en una fonda del capdavall de la Rambla; els vespres es feia afaitar a la seva cambra, i des del carrer havia vist més d'un cop el perfil de cera d'aquell gran home immòbil com el d'un mort, oferint els pòmuls a la navalla d'un barber estrafolari, gitano com ell mateix. A contemplar aquella maniobra de l'afaitament s'aturava un grup considerable de badocs, i en tal punt, els pòmuls del «Gallo» i el seu nas entre picaresc i zurbaranesc, a través dels vidres d'un balcó sense pena ni glòria, il·luminaven la Rambla amb una llum solemníssima i antiguíssima, gairebé cretomicènica.

Recordo que, essent encara estudiant, una tarda vaig anar a veure Jo­selito, Belmonte i un torero que li deien Punteret a la plaça «Sport», que després s'engrandí i es convertí en la «Monumental». El meu seient — per una casualitat que no es repetí mai més durant la meva vida — em situava al costat mateix de don Alejandro Lerroux, i aquell polític tan popular, al qual mai no havia dirigit la paraula, em mantenia una punta cohibit. Feia molta calor, i el front enorme, vermell i tibant de don Alejandro — aquell front de codony escalivat — suava copiosament.

D'entrada, engegaren al Gallito un miura mastodòntic, que en deu minuts, i després d'estripar quatre cavalls, va fer les següents desgràcies: enganxà un picador per sota l'aixella i el deixà inservible, enganxà el Punteret espectacularment i el ferí de gravetat, i per fi, encara més espectacularment, enganxà el Gallito per l'entrecuix i el projectà enlaire, davant l'esglai col·lectiu. La cogida, considerable, em penso que fou l'única que sofrí el Gallito abans de la que molts anys després, a Talavera de la Reina, li ocasionà la mort.

Jo, com tants espectadors, vaig acudir a la infermeria per assabentar-me del diagnòstic facultatiu, que era bastant reservat, i, en retornar al meu seient, el meu veí, o sigui don Alejandro, m'interrogà sobre la trista contingència. Jo, lleugerament torbat pels meus pocs anys i per la categoria de l'home públic que em dirigia la paraula, vaig contestar a Lerroux com si contestés a qualsevol senyor Pepet anònim, fingint no donar-li la més petita importància. Aquesta fou la manera que em semblà més discreta i més correcta, i aquella fou la primera i última vegada que entre Lerroux i jo s'establí un pensament de diàleg. Tornant als toros, Belmonte quedà com a únic torero disponible. Ell sol liquidà el toro assassí i els cinc germans que el seguien, tots tan miures com ell i tan malintencionats. No cal dir que tot plegat constituí una de les tardes més fortes que he passat en una plaça de toros.

Després del temps universitari, minvà en mi la fidelitat a les corridas, i cada vegada vaig anar espaiant més la meva presència en aquests espectacles. Quan sortia un torero nou que em deien que era molt bo, l'anava a veure, i així els he anats coneixent tots, fins a l'època present, en la qual puc dir que només vaig als toros dos o tres cops per temporada.

La gran diferència del meu període d'estudiant amb el que respiren els minyons d'avui dia consistí en la forma com nosaltres omplíem aquest gran buit, que en els temps que correm sol omplir completament, fins a vessar i fins a rebentar, el que podríem dir-ne la passió esportiva. Dels meus setze als meus vint anys, el futbol entre nosaltres era una larva, o una mena de criatura de bolquers, que afectava una mínima part de l'interès públic. No és que nosaltres l'ignoréssim, perquè l'havíem practicat de col·legials, i en els primers temps universitaris anàvem a veure algun partit, entre un públic de devots i en uns camps de gran modèstia. Aquell era el moment heroic del "Barcelona" i de la formació dels altres clubs locals, però havien encara de passar quinze anys perquè el futbol es convertís en tumultuosa passió col·lectiva, i encara molts més per a aconseguir la seva actual ubiqüitat.

Avui dia el futbol serveix per a animar moltes deficiències imaginatives i moltes hores buides de la vida normal; aquestes deficiències i aquestes hores, nosaltres les animàvem de mil maneres, i això explica —encara que no del tot, però sí en gran part— la diferència entre la mentalitat dels estudiants de l'any 1910 i la dels estudiants de 1954.

En canvi, si el futbol no era més que un balbuceig entre nosaltres, els toros pesaven amb tota la sang i eren tema vivíssim de conversa en aquell anar a donar un tomb o en aquell arribar-nos al quiosc a devorar un sandvitx, que ens amenitzaven delicadament els intermedis d'una classe a l'altra.

El domicili de Maragall era el d'un burgès corrent d'aquells dies, sense res de notable que descobrís ni un refinament ni un gust original. La criada que ens obrí la porta ens féu passar al saló de la casa, guarnit amb els mobles feixucs de l'època del casament de don Joan, que fou aproximadament la que em va veure néixer. Eren els mobles funeraris de fi de segle, amb historiades motllures i amb la tapisseria d'un color granat sense estridències. En aquella sala, gerros, catifes i plantes d'interior, tot respirava la mitjana riquesa del temps, sense ostentació i sense imaginació. L'únic objecte que hi delatava la presència del poeta era un gran retrat de la seva esposa Clara Noble, vestida de Reina de la Festa, amb la Flor Natural a les mans, i segons la moda de 1904, que fou l'any que Maragall obtingué el premi d'honor i cortesia amb la seva «Glosa».

Dins l'ambient del saló, que no invitava a res patètic, jo sentia, no obstant, un cert tremolí a l'arrel de l'ànima, esperant la presència d'aquell home que per a mi representava el patriarca real de la religió dels meus somnis. Don Joan no tardà a comparèixer; Carner va fer la meva presentació, i la mà fina, enèrgica, nerviosa i endurida d'aquell home va estrènyer virilment la meva mà, encara tendra i poc treballada, de criatura de disset anys.

Jo, de Maragall vaig caçar primer de tot la lluentor oberta, dilatada i generosíssima dels seus ulls; ulls d'un negre blavós d'antracita, despullats i golafres per xuclar de dalt a baix la pinzellada essencial de tota cosa vivent. Em ressonà dins l'orella el to càlid, i com de bronze, una punta esquerdat i una punta rogallós, de la seva veu, i em va sorprendre un no sé què d'oriental vehemència en el tremolor dels badius i en el batec del llavi encomanant un gairebé imperceptible moviment, a la seva rígida barbeta d'un negre intens, amb quatre fils de plata.

El restant, la seva estatura més aviat reduïda, la magresa, el color d'oli cremat, el coll baix folgadíssim amb la corbata de gran nus, la indumentària endreçada d'un gris normal i tot el que en ell era circumstància de presentació i de correcció, ho vaig anar observant i destriant amb calma, perquè en la figura d'aquell home res no punxava tan ràpidament els sentits com les tres coses que he apuntat abans: els ulls, la veu i la vibració del llavi i de les aletes del nas.

De seguida que ens assabentàrem de la mort, jo vaig anar la tarda mateixa a la casa del carrer d'Alfons XII. En el saló on m'havia rebut per primera vegada, la disposició dels mobles havia canviat. Davant del balcó s'havia improvisat la capella ardent. El cadàver del poeta, disposat sobre una mena de túmul, es perfilava a contrallum i feia un efecte màgic. Don Joan, magríssim i amb el color més de fusta que de cera, produït per la mort, dins l'hàbit de frare caputxí, i amb els peus nus, inclinats enlaire, no produïa ni l'aspecte anguniós ni l'estampa o tètrica o deformada de tants cadàvers. Semblava realment una delicadíssima estàtua de la millor imatgeria espanyola, dins aquell estil austeríssim del Sant Bru d'Alonso Cano.

Vaig estar una estona ben llarga vetllant aquell espectacle desolador i meravellós al mateix temps. Allí ens trobàrem una colla d'amics, i d'allí vaig sortir per tancar-me a l'«Ateneu Barcelonès» i escriure el meu article sobre la mort de don Joan. Em penso que era aquell el primer dels meus articles, perquè abans només havia publicat alguna poesia als diaris. Vaig portar-lo a «La Veu de Catalunya» i el vaig donar a Josep Morató.

Després de sopar, encara vàrem ser uns quants que ens citàrem per vetllar el poeta, perquè ens recava deixar-lo de veure definitivament. Puc jurar que la mort de Maragall em produí un dolor autèntic. Em semblava que la meva desgràcia era gran, perquè jo tot just havia encetat la seva coneixença i veia desaparèixer en don Joan l'home amb el qual jo m'hauria sentit més lligat i que millor hauria pogut comprendre i estimar tot allò que jo em creia capaç de fer, i de què — jo n'estava seguríssim — ell no s'havia adonat ni ho havia previst, potser per timidesa meva.

Immediatament, el poeta ens féu pujar en una mena de golfes que venien a ser la seva cambra de treball. Allò era una peça vastíssima, amb les parets emblanquinades, amb tres butaques de fortuna i amb una gran taula de fusta de melis, tot d'una màxima senzillesa i d'una despreocupada improvisació. Als murs, hi tenia enganxades amb xinxetes fotografies d'obres notables, entre elles la famosa Nit de Miquel Ángel que acompanya una de les tombes dels Mèdicis. Vaig observar, entre altres estampes de la paret, un dibuix colorit d'aires modernistes, molt mediocre, que volia representar un comentari decoratiu dels seus Goigs a la Mare de Déu de Núria.

Aquella gran i desemparada habitació, més que el despatx, no ja d'una figura excepcional, sinó de qualsevol benestant, semblava el laboratori que un xicot, carregat de cabòries i del tot incomprès per la família, es munta per al seu ús particular, aprofitant un racó de la casa que no interessa a ningú i per moblar el qual ha cercat quatres peces sobreres i desnonades.

Però, a desgrat de la manca d'escalfor i de pompa, l'estudi de don Joan tenia una enorme finestra per on entrava el sol i li arribaven a flor de pell tota la verdor de la fronda i tota la música rossinyolesca dels jardinets de Sant Gervasi. Era un mirador modest, però saníssim, i allí els pulmons podien atipar-se de tebior i d'aires desembafats.

El qui l'acompanyava, no tan lluent ni tan vistós, semblava, però, carregat amb bales de molta més malícia. Aixafat d'espatlles, d'aire fatigat i d'ensopidíssim aspecte, sota el barretàs de color de canyella, molt ample d'ales, ostentava un rostre de cacic destituït; d'aquells cacics de remota tribu americana als quals, després d'haver-se atipat de pumes i guacamais, clavaven una gran pallissa i deixaven a quatre grans de blat de moro. És a dir, feia la cara d'un home vingut a menys i a qui el negoci no rutlla. A desgrat d'això, no podia ocultar la grandesa del seu nas ample i bastant esclafat i dels seus llavis molt carnosos i una punta moradencs, que em feien pensar en el morro dels peixos de gran profunditat; llavis provocadors d'angúnies perquè mantenen una repulsiva llefiscor de víscera que sofreix. Jugaven amb el nas i amb la boca, uns pòmuls potents, acusadíssims, i una mandíbula d'estructura simiesca, que semblava que el greix acabava d'abandonar, i restava només per a protegir-ho tot una pell gruixuda, entre enfarinada i groguenca, maliciosament arrugada com la de les mòmies, o com la delsotabarba de les iguanes; i aquesta particularitat concedia a la galtassadel subjecte les aparences d'una raríssima i verinosa fruita. En el pis superior del rostre radicava la part celestial del personatge, constituïda per la regió dels ulls. Però era un cel que havíeu de pescar a través de teranyines i de mals endreços; perquè després de vèncer la part tenebrosa d'un món de pelleringues de color de sangtraït i d'unes celles atapeïdes, com fabricades de pinassa, amb molt bona voluntat, li caçàveu la lluentor líquida dels ulls; uns ulls amb reflexos de nacre, i amb qualitats d'ostra paradisíaca; i us apoderàveu de la seva llambregada, sensible com la d'un gitano enamorat o com la d'un toro després de la quarta banderilla.

La indumentària d'aquell cavaller era de bona filiació, però més aviat tronada. La duia tota protegida per un gavany històric de color de tabac madur, amb les solapes d'una pell diguem-ne de mart gibelí però tangastada i andarejada per aquests mons de Déu, que més que de bèstia deluxe semblava de gata de porteria.

En el moment que Montaner i jo arribàvem a la tauleta, el cavaller del gavany treballava sobre un platet de postres i es duia als llavis un dolç d'aquests que en diuen lioneses de crema; se'l ficava tot sencer a la boca —perquè li hi cabia de sobres— i feia un mastegar de tortuga indiferent. Part de la crema, però, li sobreeixia pels llavis, i ell, com si res, se'ls llepava amb la majestat d'un bou que es llepa el morro. Aquell personatge posseïa una mena d'impudor diví, i es mirava el món amb un desdeny absolut, com si la plaça de Catalunya i tot el que tenia a l'abast dels ulls fos una gran peixera plena de granotes.

Montaner va dir el meu nom i el nom del diplomàtic, i no digué el nom del mastegador de lioneses perquè hauria estat poc elegant i, a més, jo ja sabia perfectament que el tal subjecte era Rubén Darío.

La mà de Rubén tenia aquella llargada de dits i aquella tàctil intel·ligència dels simis; però, en el moment d'estrènyer-la, s'escapava tota la seva carn, i dins el palmell només us oferia els ossos; uns ossos tebis, i com enguantats, que produïen una vaga esgarrifança.

Jo per aquell home sentia il·limitada veneració, i, encara que parlés mig adormit i arrossegués les paraules com si tingués por de fer-se mal a les dents, o com si li fes angúnia sentir-se a si mateix enraonar en veu alta, no em quedava altre remei sinó mirar i callar, igual que si estiguésen un santuari.

A la tarda de la meva arribada, don Joan Alcover m'acompanyà a casa de don Miquel Costa i Llobera, on passàrem un parell d'hores que no oblidaré mai. Mossèn Costa era un personatge de tanta qualitat que l'escampava i l'encomanava al més petit detall de casa seva, on tot era simple auster, però tot mantenia el vernís de la gràcia de l'amo.

Mossèn Costa, que per aquell plec de grandesa que marcà en la seva obra hom podria suposar més aviat solemne, era d'una dolcesa i d'una modèstia inenarrables. Parlava un mallorquí de luxe, com si l'hagués garbellat pels xiprers de Tívoli i pel bec de totes les merles de Valldemossa: però, madurat pels anys i amb l'autèntica corona d'home excepcional, mossèn Costa era tan humil, que fins semblava que volgués dissimular la dignitat de canonge, i aquell viril i lleoní poeta del Pi de Formentor i de La gran alzina de Mossa apareixia com un preocupat capellanet que prepara el novenari per a unes monges exigües.

Don Joan i don Miquel eren als meus ulls com dues criatures que en tutejar-se i parlar amb la familiaritat amb què ho feien, de les seves coses, em duien en un món insospitat per mi, completament distint del que jo els havia atribuït, a través del ressò de llurs poemes. Don Joan li gastava alguna brometa i don Miquel somreia i s'excusava delicadament; i quan don Joan li deia: «Homo, Costa, t'hauries d'espolsar ses madres!» indicant-li que era excessivament esclau de sermons i de petites feines piadoses, que era massa bo, que no tenia un no per a ningú, i que això el perjudicava en el seu ofici de poeta, don Miquel posava uns aires de tan resignat i de tan excel·lent persona, que, donada la categoria dels interlocutors, aquell diàleg agafava per a mi el gust d'un requisit espiritual complicadíssim; com si entre l'elegància de dos prestigis, gairebé de marbre, saltés la puça de la comicitat o el dimoniet de la trapelleria, a enriquir-los amb el llampec d'una picaresca situació inefable.

A Palma hi havia aleshores dues fondes d'una certa categoria: el «Gran Hotel», al capdamunt del Born, i l'«Hotel Alhambra», al capdavall. Fora d'això, tot estava per fer. La meravella de construccions que avui s'estén arran de mar fins a arribar a Portopí, a Porto Cristo, a Sant Antoni i a Gènova, i l'esplendor d'hotels de tota mena que fa del «Terreno» una de les explosions més vives del turisme internacional, trigaren encara molts anys a iniciar-se i a adquirir la fastuositat d'avui dia.

Jo vaig anar al «Gran Hotel», que era més que suficient per a enlluernar-me. Al menjador, les dilatades pintures de Santiago Rusiñol i de Joaquim Mir m'acabaren d'obrir una gana feroç que ja duia del vaixell; i per fer honor a la pastisseria mallorquina vaig debutar amb mitja dotzena d'ensaïmades que acabaven de sortir del forn. Després de les ensaïmades, vaig descobrir els «quartos», tant els senzills com els emborratxats i empolvorats de sucre fi, i aquella orgia de dolceses i flonjors em convertí en un rebrot d'Ulisses, arribat a l'illa encantada on tot eren glòries i on no existien penes.

Sortint de la Seu de Palma, vaig topar-me amb don Toni Maria Alcover, que em va fer moltes alegries i em preguntà si havia vist «es Barrufet». «Es Barrufet» —que significa el dimoni— volia dir Gabriel Alomar, el qual es trobava a Palma aquells dies. Mossèn Alcover era el revés de la medalla de mossèn Costa; tot el que el poeta constituïa distinció i ponderació, en el filòleg era barroquisme i exuberància.

També vaig veure el canonge Miralles, que encara tardà a ser bisbe. Era un mallorquí engomat i ensivellat, que s'esverava una mica davant la rustiquesa gòtica del canonge Alcover.

Don Joan em dugué a fer una visita a Maria Antònia Salvà, que vivia amb un germà seu bastant curiós. El senyor Salvà ostentava un bon bigoti negre i vestia amb arrogància; més que un cavaller mallorquí semblava un militar de Ciudad  Trujillo.

Maria Antònia duia un gipó vermellenc, molt cossat i molt tapat. La seva veu era agradable i prima, i a mi va resultar-me la veu d'una novícia de convent de clausura. Encara es mantenia fresca i jove i respirava una sensibilitat molt tendra i un caràcter tímid, dins unes formes més aviat plenes, de pubilla rural. Ens va llegir algunes poesies, i la seva veu aleshores es posà en tensió com una ala d'oreneta. Jo, de les poesies, només en vaig caçar l'imponderable accent d'aquella dona, que per a mi tenia tota la delicadesa d'una antiga capsa de música.

La primavera del 16, vaig conèixer personalment l'escriptor Gabriel Miró, del qual nosaltres havíem llegit, i celebràvem molt, produccions com El hijo santo i Las cerezas del cementerio. Després la fama de Miró pujà de graus fins a la seva mort, i avui la crítica el situa en un lloc preeminent. Miró era un home dilatat: la seva roba tendia a donar-se, com els seus ossos, i tot ell. Moltes vegades afectava un punt somnàmbul, altres d'endormiscament: altres es vestia d'una borrosa indiferència, un si és no és islàmica: com d'un que va guaitant els ocells i les branques dels arbres, i les botigues i les taules dels cafès no li interessen. La veu de Gabriel Miró era la del baix endolcit i amb sordina i sonava semblantment al bromerot del moscalló que volta la cua d'un matxo. Després, la fonètica de Ramiro de Maeztu em recordà força la de Gabriel Miró, però la d'aquest darrer era menys decidida: com si diguéssim, més gandula i més oriental.