Quan la vida a Girona era plàcida, el passeig a Sant Daniel era obligat. A berenar a les fonts: la font del Ferro, la font d'en Fita, la font d'en Pericot o la font dels Lleons. Pel març hi fèiem rams d'arç i hi collíem espàrrecs i violetes. Pel juny, ginesta i pèsols d'olor. Pel desembre, gallerans. La flora local seguia el seu cicle i la nostra sensibilitat també. Cada color tenia la seva olor. Cada olor demanava la seva llum. Cada llum proposava un tacte diferent, cada carícia exigia la seva temperatura (¿què ens podien ensenyar, més tard, Baudelaire i Rimbaud —La nature est un temple, où des vivantspiliers, etc., o bé A noir, E blanc, I rouge, U vert, O bleu: voyelles— que no haguéssim aprés ja, de petits, a la vall de Sant Daniel? Només ens ho podien corroborar).