Penso que vaig ser una bona professora de filosofia per a aquelles criatures plenes de vitalitat, d'humor i de curiositat per tot el que se'ls posava al davant, però penso també que no era pas el joc dels sil·logismes i la rondalla dels pensadors capdavanters —presocràtics, Sòcrates, Plató, Aristòtil et reliqua...— el que hi havia de més important en la meva relació amb els nois badalonins. Jo volia que aprenguessin l'art de llegir, qualsevol cosa, amb apassionament, jo volia que llegissin Lorca, Machado, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papasseit, i que qualsevol cosa que volguessin entendre s'havia de convertir en llenguatge escrit. Llibretes i llibretes del seu propi llenguatge. A més hi havia les representacions teatrals, les excursions, les sortides precipitades a veure qualsevol cosa sorprenent.—Seta, hi ha temporal i el mar ha inundat la Rambla. Baixàvem de can Boscà perquè era més important que totes les lliçons veure el temporal de mar amb les barques estampides a les palmeres de la Rambla. La filosofia pot servir per a tot, tanmateix, per anar al museu, per anar al teatre, per anar al cinema i tot. Em temo que hi dedicava la vida, repartida entre l'escola dels nois a la masia i l'escola de les noies al petit castell de la plaça de Pep Ventura, on vaig fer de directora durant uns anys. Potser l'excés de la meva dedicació no era bo del tot, era la conseqüència de tot el desencís que havia tingut temps d'anar acumulant. Aquell final de la dècada dels quaranta i inici de la dels cinquanta era per desil·lusionar qualsevol.