Editorial Planeta - 1989 - Barcelona
L'Escola Albèniz de Badalona va ser l'experiència més bella, més intensa, més gratificant en la meva activitat docent, tan important per a la meva pròpia vida, que, em temo, reflectia en certa manera el buit que es produïa al meu entorn en el context vital que em tocava viure. Quan dic que l'escola era una meravella, algú potser farà, si se'n recorda, una rialleta irònica. L'Albèniz era una escola municipal, mal equipada, pobra, que preparava els nois, tot fent el batxillerat, perquè es poguessin presentar al terrible examen d'Estat. Era en realitat una escola una mica abandonada de la mà de Déu. Havia estat un instituí de segon ensenyament que el funcionari madrileny de torn havia esborrat del mapa, diuen que perquè va trobar absurd que a deu quilòmetres de Barcelona s'erigís un Instituto Nacional. Si a deu quilòmetres de Madrid no hi havia res, podia deduir que a deu quilòmetres de Barcelona tampoc no calia que hi hagués res. L'Ajuntament, com tantes vegades han fet els nostres ajuntaments, es va disposar a fer la suplència per tal que l'alumnat badaloní pogués continuar els seus estudis de batxillerat sense moure's de Badalona. Es va habilitar una antiga masia, can Boscà, que en aquells temps quedava absolutament als afores i es va procurar, aquí caic, aquí m'aixeco, satisfer el professorat adient. L'Amàlia Tineo era la professora de filosofia d'aquella escola i la va deixar per anar-se'n a l'Institut Francès, sota la direcció d'en Pere Ribera. L'Amàlia em va oferir de substituir-la, cosa que vaig fer amb tot l'entusiasme. En primer lloc em trobava amb un alumnat de primera qualitat. La majoria eren fills de la petita burgesia badalonina que preferien portar els fills a una escola que no fos de frares i el més pròxim a una escola pública. S'hi afegien fills de gent treballadora que havia aconseguit alguna beca a can Cros o de qualsevol de les velles indústries de la ciutat. L'única pega que hi havia es que la major part es quedaven a quart curs, en el que se'n deia batxillerat elemental.
Jo vaig aplicar-hi punt per punt tot el que havia après a l'Institut Escola. Ningú no es ficava amb les meves classes, el director, el senyor Canals, s'ho mirava més aviat amb simpatia, els altres professors amb paciència, els alumnes amb entusiasme i els pares dels alumnes, quan van descobrir que els nois tanmateix aprovaven l'examen d'Estat, amb tolerància.
Va ser a partir d'aquell moment que em vaig dedicar amb passió a la tasca escolar. Tanmateix em quedava una mica de temps per escriure. En el tramvia que em portava a Badalona. Un tramvia enorme, una mena de tanc, amb la porta al mig, no als extrems com en la majoria de tramvies, un tramvia lent i sòlid que travessava els camps, plantats de bledes i cols, amb alguna masia de tant en tant i la fumerola de can Cros. Em vaig acostumar a escriure al tramvia. Allí vaig escriure sencera la meva primera novel·la visible: Necessitem morir. Una novel·la que vaig tenir 1'atreviment d'enviar a la convocatòria d'un premi literari en llengua catalana, el premi Joanot Martorell. Jo mateixa la vaig passar a màquina. No he estat mai polida escrivint a màquina. Aquelles taques de tinta de la meva infància s'han convertit en la meva edat adulta en faltes de pulsació. «Allà on ha de dir arròs diu sorra», deia el senyor Aramon i no s'equivocava. Vaig ser finalista del premi. Mai no hi ha hagut dona mes feliç en el món.
Penso que vaig ser una bona professora de filosofia per a aquelles criatures plenes de vitalitat, d'humor i de curiositat per tot el que se'ls posava al davant, però penso també que no era pas el joc dels sil·logismes i la rondalla dels pensadors capdavanters —presocràtics, Sòcrates, Plató, Aristòtil et reliqua...— el que hi havia de més important en la meva relació amb els nois badalonins. Jo volia que aprenguessin l'art de llegir, qualsevol cosa, amb apassionament, jo volia que llegissin Lorca, Machado, Rosselló-Pòrcel, Salvat-Papasseit, i que qualsevol cosa que volguessin entendre s'havia de convertir en llenguatge escrit. Llibretes i llibretes del seu propi llenguatge. A més hi havia les representacions teatrals, les excursions, les sortides precipitades a veure qualsevol cosa sorprenent.—Seta, hi ha temporal i el mar ha inundat la Rambla. Baixàvem de can Boscà perquè era més important que totes les lliçons veure el temporal de mar amb les barques estampides a les palmeres de la Rambla. La filosofia pot servir per a tot, tanmateix, per anar al museu, per anar al teatre, per anar al cinema i tot. Em temo que hi dedicava la vida, repartida entre l'escola dels nois a la masia i l'escola de les noies al petit castell de la plaça de Pep Ventura, on vaig fer de directora durant uns anys. Potser l'excés de la meva dedicació no era bo del tot, era la conseqüència de tot el desencís que havia tingut temps d'anar acumulant. Aquell final de la dècada dels quaranta i inici de la dels cinquanta era per desil·lusionar qualsevol.
Monestir de Pedralbes. Cantem el Virolai i després el consistori passa a saludar les monges. Sento una simpatia i admiració per la mare abadessa Assumpta Flaquer. M'assabento que aviat tindran eleccions car el càrrec no és vitalici. Fem broma i jo li dic que m'agradaria poder votar perquè ja sé qui votaria. Ella riu divertida i jo li dic que només caldria modificar els capítols. Parlem del vocabulari del convent que ha conservat paraules antigues, com és ara les procures, esperó, que volen dir contrafort, dormidor i refetor en lloc de dormitori i refectori. Explico, mentre assaborim el mató famós, que he comentat el convit d'aquest matí amb el doctor Planas i que a ell se li ha acudit que s'haurien d'inventar uns convents laics, perquè la gent hi pogués fer salut mental i s'hi alliberés de l'estrès, de la lluita al·lucinant per l'èxit. Les monges riuen i una d'elles diu que podríem construir aquest convent entre esperó i esperó.