No era —les definicions negatives sempre són molt útils, ja ho diuen els filòsofs—, no era, dic, una casa burgesa amb vitralls modernistes. Era una casa menestral a la Rambla de les Flors número 11, entre el carrer de la Petxina i el carrer de l'Hospital. Era una botiga semblant a qualsevol botiga de la ciutat vella, un ample espai dedicat a la venda, amb un taulell al fons. Darrera del taulell una porta corredora, que molt sovint s'encallava, donava pas a la rebotiga. Baixaves un graó i et trobaves amb un espai prou ample que feia de menjador, de rebedor, de sala d'estar. En un cantó una taula plegable que es podia obrir en dos batents, un ample armari bufet, dos armaris raconers i cadires de boga arrambades a les parets. Si seguies per un exigu passadís, tenies a l'esquerra una cambra sense finestres, que servia de mals endreços, amb un racó, endreçat, on hi havia els alambins que el meu pare feia servir per fer la ratafia. A la dreta el pati del celobert, amb un safareig gran i profund de pedra i al seu costat el wàter, que amb el temps es va desplaçar i va deixar lloc a una dutxa. He de consignar aquí de passada que la meva mare tenia una especial predilecció per les dutxes fredes, pràctica a la qual donava un sentit ètic, evidentment molest per als que no compartíem aquest gust. Si seguies el corredor, topaves amb el final de la casa, és a dir, amb la cuina, prou ampla i a l'antiga, fogons de carbó i una aigüera de pedra.
De la cuina, en naixia una escala que portava a l'entresol i en el sota escala hi havia un recambró, hermèticament tancat, que en dèiem l'ensofrada. A l'ensofrada, hi disposaven els cistells i les paneres de vímet i una cassoleta de sofre que cremava amb una flama blavíssima mentre emblanquia la feina que els treballadors portaven per la botiga. Quan la família va abandonar definitivament la producció cistellera, va desaparèixer el recambró i es va ampliar l'espai de la cuina. Durant la guerra el sota escala va adquirir una notable importància i ha quedat vivament unit als meus records, car es va decidir, no sé pas sota quina autoritat, que era el lloc més adient com a refugi dels bombardeigs. En un bombardeig molt pròxim que trencà vidres i escalabornà parets, sota l'escala de l'antiga ensofrada vaig sentir un gust de terra a la boca que em certificava que continuava vivint. Aquella meravellosa consciència de vida em deixava entre les dents unes partícules amb consistència de vidre que produïa una estranya esgarrifança que recorria tota la pell.