Editorial Planeta - 1987 - Barcelona
La casa de Canet era la casa que ens havia estat arrabassada. Existia, separada de nosaltres, però tanmateix propícia. Jo era el pont entre la casa guerxa de la Rambla i la casa esvelta, com una proa de vaixell, de la riera de Gavarra. Era de tal manera la més estimada que a mi se'm confiava la protocol·lària petició d'anar a passar els Nadals a casa de l'avi. Una postal, amb la meva lletra oscil·lant i els inevitables rastres de massa tinta, quan jo devia tenir sis o set anys, és el testimoni de la meva importància. La postal, d'aquelles que es compraven a l'estanc, com ja no n'existeixen, ha tornat a mi a través de la devoció col·leccionista de les ties. Jo em dirigeixo a l'avi amb tot el respecte i li anuncio i alhora li faig la petició d'acollir-nos com cada any a passar el Nadal a Canet.
El despatx de l'avi era endreçat i feia olor de tabac i de llibres que cobrien totes les parets. A la taula de treball, piles de paperets, fitxes sens dubte del corpus paremiològic que en aquells temps de després de la meva naixença havia cregut que començaria a publicar. Esperança absolutament inútil car ell era allí, a Canet, lluny de tot i de tothom, pràcticament barallat no amb tot el que significava el gran poder, sinó fins i tot el petit poder de la política catalanista, amb la Mancomunitat i l'Institut d'Estudis i la secció d'Etnologia i Folklore que dirigia en Tomàs Carreras i Artau.
A les tardes d'hivern em deixava entrar al seu despatx, en part perquè era l'habitació més càlida de la casa i també perquè sentia per mi un excedent de tendresa. El braser encès feia olor de taronja i molt aviat vaig ser destra a atiar la muntanya de pinyola, que era tot un art. Calia empènyer pels costats de tal manera que el cràter vermellíssim s'anés obrint a poc a poc i el turonet negre es convertís en un pla de cendres sense haver produït ni una filigrana de fum. Jo m'instal·lava sota la finestra, que tenia un graó comodíssim. La finestra donava a la riera de Gavarra i recollia tota la claror de la posta, i el despatx adquiria una tonalitat groga tirant a ambre. Jo reunia al meu entorn els meus tresors, nines, papers, llapis, pastels, botons, cintes... No sé què podia arribar a endevinar des del meu graó sota la finestra ni fins a quin punt podia copsar la seva solitud dintre d'aquell silenci que tothom respectava. No vaig créixer prou de pressa ni ell va viure prou per esperar-me i he d'imaginar per què es col·locava lluny de tot el tragí de l'existència, de les baralles de les seves filles, de la bona fe pocatraça del seu gendre, de tot aquell món xaró que detestava.
La Biblioteca de Canet, a mig camí del passeig de la Misericòrdia, era, i és encara, un edifici modèlic sorgit del projecte cultural de la Mancomunitat. És un edifici bonic, que evoca un templet neoclàssic, polit, endreçat, com escau a l'esperit noucentista. La tieta se m'enduia per les tardes a l'olor dels llibres, de la fusta blanca dels calaixets plens de fitxes, del màstic groc que soldava les juntures dels vidres de la galeria que coronava l'edifici, talment un petit templet del saber i de la bona criança. La tieta, a més, pujava al terrat del templet i controlava un minúscul servei meteorològic, apuntava d'on venia el vent, quanta aigua deixava anar la pluja i la temperatura exacta del fred de l'hivern i de la calor de l'estiu. També hi posava i hi treia la bandera segons les circumstàncies. Aquest posar i treure la bandera exigia una certa astúcia, car érem en temps de la Dictadura de Primo de Ribera i mai no es podia estar segur de res. Entre els seus papers vaig trobar no fa gaire una carta del doctor Rubió en què li donava unes ordres sibil·lines sobre aquest ús de la bandera.
No era —les definicions negatives sempre són molt útils, ja ho diuen els filòsofs—, no era, dic, una casa burgesa amb vitralls modernistes. Era una casa menestral a la Rambla de les Flors número 11, entre el carrer de la Petxina i el carrer de l'Hospital. Era una botiga semblant a qualsevol botiga de la ciutat vella, un ample espai dedicat a la venda, amb un taulell al fons. Darrera del taulell una porta corredora, que molt sovint s'encallava, donava pas a la rebotiga. Baixaves un graó i et trobaves amb un espai prou ample que feia de menjador, de rebedor, de sala d'estar. En un cantó una taula plegable que es podia obrir en dos batents, un ample armari bufet, dos armaris raconers i cadires de boga arrambades a les parets. Si seguies per un exigu passadís, tenies a l'esquerra una cambra sense finestres, que servia de mals endreços, amb un racó, endreçat, on hi havia els alambins que el meu pare feia servir per fer la ratafia. A la dreta el pati del celobert, amb un safareig gran i profund de pedra i al seu costat el wàter, que amb el temps es va desplaçar i va deixar lloc a una dutxa. He de consignar aquí de passada que la meva mare tenia una especial predilecció per les dutxes fredes, pràctica a la qual donava un sentit ètic, evidentment molest per als que no compartíem aquest gust. Si seguies el corredor, topaves amb el final de la casa, és a dir, amb la cuina, prou ampla i a l'antiga, fogons de carbó i una aigüera de pedra.
De la cuina, en naixia una escala que portava a l'entresol i en el sota escala hi havia un recambró, hermèticament tancat, que en dèiem l'ensofrada. A l'ensofrada, hi disposaven els cistells i les paneres de vímet i una cassoleta de sofre que cremava amb una flama blavíssima mentre emblanquia la feina que els treballadors portaven per la botiga. Quan la família va abandonar definitivament la producció cistellera, va desaparèixer el recambró i es va ampliar l'espai de la cuina. Durant la guerra el sota escala va adquirir una notable importància i ha quedat vivament unit als meus records, car es va decidir, no sé pas sota quina autoritat, que era el lloc més adient com a refugi dels bombardeigs. En un bombardeig molt pròxim que trencà vidres i escalabornà parets, sota l'escala de l'antiga ensofrada vaig sentir un gust de terra a la boca que em certificava que continuava vivint. Aquella meravellosa consciència de vida em deixava entre les dents unes partícules amb consistència de vidre que produïa una estranya esgarrifança que recorria tota la pell.