Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s'hagin pintat mai. Una colla d'artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d'Espanya al gust de Milà i Camps. Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d'arestes gòtiques; l'arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d'or, volia que el fessin Virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d'una carrossa tirada per tots els lleons del Parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades i donaven ordres concretes a en Foronda. Un moment, el Baró de Viver va estar a punt de morir penjat dels bigotis tenyits i rasposos d'aquell marquès, amo dels tramvies i del diner de la ciutat.
S'entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l'assassinat de les prostitutes, com el d'una pobra noia que varen llençar des d'un balcó del passatge d'Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s'havia fet famosa en els desastres africans.